De nou una biografia complicada. Amb poques dades contrastades, molta desinformació –oh sí, les “fake news” tenen una llarga tradició- i un punt de llegenda. En algunes coses, com el misticisme mil·lenarista recorda una altra protagonista d ella secció: Ezme, la bruixa que alimentar la resistència dels moriscs gairebé 80 anys després. En altres a Pep de l’Horta, la figura popular que lideraria les revoltes llauradores a principis del segle XIX, ja que d’Encobert no n’hi hauria només un, sinó que seria una figura que aniria reapareixent durant més de dues dècades.
La nostra història d’aquesta setmana comença en una data precisa: el 21 de març del 1522. I un lloc precís, la plaça de la Seu de Xàtiva. Allí, es munta un cadafal i s’anuncia que algú important farà un discurs.
Ben aviat hi arriba un jove d’uns 25 anys, d’estatura moderada, barba vermellosa, cabells tenyits de castany, boca menuda, nas aquilí, ulls blaus, mans curtes i gruixudes, camacurt però amb peus grans. Vestia pobrament, amb roba de mariner i les sabates desaparellades, encara que parlava un excel·lent castellà –en això coincideixen totes les fonts, parlava castellà- en un estil cortès. Era doncs, un home educat.
En aquell moment, la revolta de les Germanies agonitzava. Després de les derrotes d’Almenara i Oriola, València s’havia rendit i Vicent Peris, el seu líder més popular havia estat capturat i decapitat pels reialistes. Només Xàtiva i Alzira resisteixen.
Allí, el misteriós home fa un discurs que enardeix les masses. Explica que mentre feia de pastor a Gibraltar se li havien aparegut els profetes Henoc i Elies i li havien explicat que el Papa era l’Anticrist i calia derrotar-lo, però abans havia d’anar a València, derrotar Carles I, conquerir Jerusalem, convertir els musulmans i inaugurar un regne de mil anys d’igualtat i felicitat. Quasi res.
Allí mateix, quan li pregunten pel nom, ell primer es fa dir “El germà de tots” i també “l’home del capell de marinar”, encara que després seria conegut sobretot com l’Encobert o el Rei Encobert.
Però qui era aquest tal Encobert?
Ell mateix, al sermó de Xàtiva, es presentà com el fill de l’Infant Joan d’Aragó i de Margarida d’Àustria –que havia nascut, oficialment mort, el 1497-, essent net dels Reis Catòlics i legítim successor al tron, encara que una conspiració de Felip el Bell amb el cardenal Pedro González de Mendoza l’havien apartat del poder. L’Arquebisbe Cisneros l’havia amagat amb uns pastors per tal de protegir-lo i ara havia tornat per reclamar el seu accés al tron.
Una altra versió el feia el fill de Ferran el Catòlic amb Germania de Foix, també nascut mort –encara que en aquest cas, els anys costen més de fer quadrar, ja que llavors hauria de tenir només 12 anys- i seria per tant rei legítim de la Corona d’Aragó. Seria, diguem, una versió més sobiranista.
Però si la seua versió no us acaba de fer el pes, les altres no són pas més creïbles. Després de la seua mort, els cronistes, al servei de la Monarquia castellana tractarien de desacreditar-lo, presentant-lo sobretot com un jueu convers.
La versió més estesa explicava que havia estat expulsat de la Península el 1492, amb la resta de jueus no conversos, i visqué a Orà, Algèria. Allà hauria fet de criat d’un ric comerciant anomenat Juan Bilbao de qui n’hauria seduït la dona i la filla. També hauria treballat un temps per al governador d’Orà, fins que seria –per motius no aclarits- arrestat i repudiat. Després de deixar Orà, es dirigiria cap a València, on viuria com a ermità abans d’unir-se a les files de la rebel·lió. Una versió menys màgica, però igualment amb dificultats, ja que per l’edat que tenia, difícilment havia nascut el 1492.
Altres, fins i tot li posen nom, un tal Antonio Navarro, d’origen castellà i família pobra –el que no coincidiria amb el seu llenguatge culte,- però altres fonts asseguren que aquest va ser un dels posteriors “encoberts” que apareixerien.
Líder de la revolta
Després del seu exitós míting a Xàtiva, en fa un altre a Alzira i en breu és aclamat com a nou líder d’un moviment que, precisament, n’anava escàs.
Amb el lideratge del Rei Encobert, la revolta fa una revifada, però també un gir ideològic: es radicalitza amb demandes més socials, es recolza en les bases de camperolat més pobre –allunyant-se de les classes més benestants que l’havien animat al principi- i agarra un to mil·lenarista similar a les de les revoltes llauradores que sacsejaven l’Europa de l’època.
Una volta assegurades Xàtiva i Alzira, el següent pas és tornar a encendre la flama de la revolta a València i recuperar el Cap i Casal. Una versió assegura que la idea era assassinar el Marqués de Zenete, germà del Virrei per provocar un aixecament popular.
L’Encobert en persona dirigeix l’operació malgrat la recompensa de 44.000 sous per qui porte el seu cap. El 17 de Maig, els revoltats intenten entrar a València per les Torres de Quart, però qui havia d’obrir la porta havia estat empresonat i cal canviar de pla. Dispersos en grups menuts per no ser localitzats per les autoritats, els agermanats busquen refugi. Primer a Benimaclet, on en principi hi ha molts partidaris de la revolta. Allí, però, siga per por, siga per precaució, li asseguren que no estarà segur i que més val que s’amague a Burjassot.
Dos dies després, el 19 de maig, mentre estava parlant amb un capità de l’exèrcit agermanat, cinc mercenaris a cavall –algunes fonts apunten a una traïció,- l’envolten per sorpresa i li tallen el cap. Aquest, juntament amb la resta del cos, serà portat a València per tal de cobrar la recompensa. Jutjat pòstumament per la Inquisició, serà declarat culpable d’heretgia i el seu cadàver cremat, mentre el cap era exhibit a les portes de la ciutat.
Fi de la història, inici de la llegenda
Malgrat la seua curta implicació en la revolta –no arribà a dos mesos- la figura de l’Encobert agafaria una importància enorme i durant anys faria perdre la son a les autoritats.
Malgrat que la revolta de les germanies seria definitivament sufocada al desembre del 1522. la por a una represa s’allargaria ben bé dues dècades, temps durant els quals, sorgirien altres “encoberts”, tots ells capturats i executats.
La campanya contra aquest perillós fantasma no es faria només amb l’espasa, sinó també amb la paraula, tractant de desacreditar la simple idea d’un líder d’origen reial i inspiració divina que poguera dirigir les masses empobrides cap a la revolta. Un fet que fa encara més difícil separar el mite de la realitat i la propaganda intencionada dels fets.
Per acabar-ho d’adobar, al segle XIX, autors de diferents corrents del liberalisme “rescatarien” la figura de l’Encobert com un símbol del poble que defensa les seues llibertats contra l’opressió absolutista –fins i tot Blasco Ibáñez el faria el protagonista de “Lo darrer esforç”, un dels seus primers contes escrits en valencià. Més tard, tant el valencianisme com l’esquerra –anarquista o marxista- reivindicarien les germanies en general i l’Encobert en particular, intents tots ells més destinats a buscar una justificació històrica de les diferents ideologies que a una recerca històrica rigorosa.
