Quan Howard Carter va descobrir la tomba de Tutankamon l’any 1922, el món va quedar meravellat davant d’aquell tresor intacte. Entre joies, armes i objectes rituals, hi havia també vint-i-sis àmfores de vi perfectament disposades dins del mausoleu. Uns recipients que, segons la tradició egípcia, havien d’acompanyar el faraó en la travessia a l’altra vida.
Les àmfores, però, no eren simples contenidors. Estaven acuradament etiquetades amb informació molt precisa: la classe de beguda (irp o shedeh), l’any de collita, la procedència del raïm i, fins i tot, el nom del vinicultor que l’havia elaborat. Tanmateix, no figurava el color, un detall important que, durant segles, va deixar els egiptòlegs en la incertesa. L’única evidència provenia de la iconografia, ja que a les tombes hi havia pintures en les quals es representaven bagots de raïm negre, que la mitologia vinculava amb la sang del déu Osiris. Per aquest motiu, la historiografia va assumir que a l’Antic Egipte només s’elaborava vi negre.
Quasi un segle més tard, a finals del 2005, un estudi pioner va desmentir aquesta teoria. Investigadors de la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Fundació per a la Cultura del Vi, van demostrar que a la cambra funerària de Tutankamon no hi havia només vi negre, també hi havia vi blanc.
L’art de llegir les restes de pols
La metodologia seguida per l’equip, dirigit per Maria Rosa Guasch, combinava rigor i sensibilitat científica. La primera tasca fou aconseguir els permisos del Museu del Caire i del Museu Britànic per a extraure mostres microscòpiques de la pols adherida a l’interior de les àmfores del mausoleu del faraó. En van triar huit, tres de les quals descobertes dins de la cambra funerària.
Havien de treballar amb molta cura, atès que després de més de tres mil·lennis, el líquid s’havia evaporat i només hi restaven partícules minúscules del que un dia havia sigut vi. Una vegada obtingudes les mostres, es va aplicar la cromatografia líquida d’alta resolució, una tècnica que separa els diferents compostos químics presents als residus. Posteriorment, cada fracció es va sotmetre a espectrometria de masses, que permet identificar les molècules i determinar-ne l’estructura. Gràcies a aquest doble filtre analític, es va poder confirmar la presència d’àcid tartàric, un marcador inequívoc del raïm, i per tant del vi.
Però no n’hi havia prou amb identificar el vi, calia distingir si era negre, dolç o blanc. En aquest punt, va entrar en joc la malvidina-3-glucòsid, la molècula responsable del color rogenc dels vins negres joves. Una substància que amb el temps desapareix i es transforma en altres compostos més estables. Els investigadors, coneixedors d’aquesta evolució, van provocar reaccions químiques que foren capaces d’alliberar àcid siríngic, el rastre invisible de la malvidina. La seua presència confirmava un vi negre i la seua absència, un vi blanc.
El resultat fou revelador. Segons la investigació de la Universitat de Barcelona, publicada a la revista Journal of Archaeological Science, les tres àmfores col·locades pels sacerdots a la cambra funerària de Tutankamon contenien varietats diferents de vi. La que estava situada als peus del faraó, a la part est de la cambra, contenia vi blanc; la de l’oest, a poca distància del cap del difunt, vi negre, i la tercera, al sud, en un lateral, un vi negre dolç, més sofisticat i molt preuat, anomenat shedeh. En dos dels recipients, hi va aparèixer àcid siríngic, prova de vins negres, mentre que en l’altre no es va trobar cap rastre d’aquest àcid. La conclusió era inequívoca: es tractava de vi blanc, elaborat a Egipte 1.500 anys abans del que fins ara s’havia documentat.
Entre la ciència i el símbol
La troballa no és només arqueològica, sinó també cultural i simbòlica. A l’Antic Egipte, el vi era una beguda reservada a l’elit amb una forta càrrega religiosa i ritual. Es creia que el difunt necessitava provisions per a continuar vivint en l’altre món, i que l’univers no recuperava l’equilibri fins que el faraó era soterrat amb les cerimònies adequades que li garantien la vida eterna. El fet que a Tutankamon se li oferiren tres vins diferents suggereix una litúrgia molt complexa que, encara hui dia, continua sent un enigma per als egiptòlegs.
Irp i Shedeh: la diferència
Aquest descobriment va revelar que els egipcis dominaven l’art de l’enologia amb tècniques sorprenentment semblants a les actuals, i que el vi blanc també formava part de l’univers simbòlic dels faraons.
En els textos antics hi ha dues paraules per a referir-se al vi: Irp, el terme genèric, fora negre o blanc, és la designació més comuna i apareix en la majoria d’inscripcions; shedeh, en canvi, denomina una beguda molt més enigmàtica, esmentada en documents religiosos i en tombes, que tot feia pensar que s’elaborava a partir de la magrana o d’altres fruits.
Finalment, aquesta investigació química també va resoldre el dubte: el shedeh no era una beguda diferent, sinó un vi negre de gran valor simbòlic i econòmic, destinat als rituals i a la reialesa. Així, mentre que l’irp abraçava tota la producció vinícola, el shedeh ocupava un lloc de prestigi, reservat per a contextos solemnes, com ara l’acompanyament dels faraons en el seu viatge després de la mort.
Potser no sabrem mai per què aquell vi blanc es va col·locar als peus de Tutankamon, ni per què el shedeh ocupava el costat sud. El que sí que sabem és que aquelles àmfores, segellades fa més de tres mil·lennis, encara ens parlen. El vi, com a beguda i com a símbol, va travessar el temps i la mort, i en la penombra d’una cambra funerària ens va desvelar els seus secrets.
