Marcel Petiot va ser un assassí en sèrie, un depredador voraç de mirada glacial, que va usar diverses identitats i va aprofitar el caos de la Segona Guerra Mundial per a cometre els crims. Va actuar camuflat enmig del drama i la devastació que es genera en un conflicte bèl·lic. Només la ment d’un psicòpata podia triar el París ocupat pels alemanys com a escenari dels seus assassinats.
Marcel André Henri Félix Petiot
Petiot va nàixer el 17 de gener del 1897 a la ciutat d’Auxerre, a cinquanta quilòmetres de París. El seu pare va morir quan ell tenia cinc anys i la mare tres anys després. Aleshores, es van fer càrrec d’ell uns oncles, que no dubtaven a descriure el nebot com un xiquet problemàtic i solitari que mostrava una excessiva crueltat amb els animals i els companys. Marcel era molt intel·ligent, però també mostrava evidents tendències sàdiques prou preocupants.
En una ocasió, el van sorprendre submergint les potes del seu gat en una cassola plena d’aigua bullint i, setmanes després, van trobar l’animalet asfixiat damunt del seu llit. Un altre dia, van veure com treia els ulls amb una agulla als canaris de la família i contemplava divertit com volaven i es colpejaven contra els barrots de la gàbia. Una sèrie d’assajos previs amb animals que anticipaven barbaritats pitjors amb persones.
I així va ser. Quan tenia onze anys, va agafar la pistola del seu oncle i va disparar un tret al sostre durant una classe d’història. També va obligar un company a posar-se contra la paret per a llançar-li ganivets, com en un espectacle de circ.
A més, el Petiot adolescent va ser molt conflictiu i va ser expulsat de molts centres. Finalment, va aconseguir acabar els estudis i el 1915, quan va complir els díhuit anys, es va allistar a l’exèrcit. Tanmateix, no va passar molt de temps a les trinxeres, perquè la major part del temps va estar tancat al calabós a causa de la seua cleptomania. Furtava les poques coses que tenien els soldats: diners, rellotges, objectes d’or i plata… A Petiot li interessava tot, absolutament tot.
Els oficials amb qui es relacionava van detectar de seguida que aquell jove no mostrava un comportament normal i van provar de fer-lo fora. El van declarar neurastènic, fòbic i depressiu paranoic, i li van concedir una pensió d’incapacitat al·legant que presentava una espècie de “descomposició mental”. De fet, quan van aparèixer els problemes amb els seus superiors, Petiot va arribar a disparar-se un tret al peu perquè l’hospitalitzaren i no l’enviaren a primera línia de batalla.
Era una persona conflictiva i, alhora, intel·ligent i encantadora. Un sàdic amb un gran poder de seducció, que va aprofitar els programes d’estudis accelerats que oferien als veterans de guerra. Al cap de huit mesos, va acabar els estudis teòrics de Medicina. Després, va fer dos anys de pràctiques en un pavelló psiquiàtric i, el 1921, amb 24 anys i el títol de metge sota el braç, es va instal·lar a l’avorrit poble de Villeneuve-Sur-Yonne, a uns cent deu quilòmetres de París. Allí, Marcel Petiot es va fer addicte dues coses: als narcòtics i a matar. Es va convertir en un metge assassí.
En un principi, tot semblava normal. El 1927, es va casar amb Georgette Lablais, una jove rica del poble i es va dedicar a repartir encant i professionalitat a mans plenes. Fins i tot, es va presentar per a alcalde de la localitat i va guanyar.
Louise Delaveau, la primera víctima
Se sospita que la primera víctima de Petiot va ser la seua amant, Louise Delaveau, que l’any 1926, poc després que començaren la relació, va desaparèixer sense deixar rastre. Ningú la va tornar a veure mai més. Quan es va investigar el cas, alguns veïns van dir que havien vist el doctor Petiot carregar un gran bagul a l’automòbil. La policia va investigar el metge i alcalde, però no van trobar cap prova que el vinculara amb la misteriosa desaparició de Louise.
Més tard, Petiot se’n va haver d’anar de Villeneuve, acusat de malversar diners públics. A més, les autoritats sanitàries van descobrir que prescrivia drogues il·legals als seus pacients. Una pràctica que va continuar a la clínica privada que va muntar a París, en concret, al número 21 del carrer Le Sueur, al barri de l’Òpera. Una clínica que li va servir per a atendre pacients i per a continuar traficant amb drogues.
Carrer Le Sueur, a París |Wikimedia Commons
El 1935, la mare d’una de les seues pacients el va acusar d’haver-li administrat una sobredosi d’heroïna. Arran de la denúncia, Marcel Petiot va ser multat amb 2.400 francs per la prescripció de drogues il·legals, un càrrec pel qual hauria sigut jutjat i empresonat si no hagueren desaparegut misteriosament, dies abans del judici, els dos pacients addictes que havien de declarar en contra d’ell. Petiot utilitzava la consulta i el títol de metge per a tapar les seues malifetes, sabia esborrar el rastre.
Uns anys després, el 1939, va esclatar la Segona Mundial, els nazis van ocupar França i es va iniciar l’època més tenebrosa del doctor Petiot. La consulta va continuar funcionant amb aparent normalitat fins que, l’11 de juny del 1944, els veïns del carrer Le Sueur, farts del fum negre i l’olor repugnant que brollava sovint del fumeral de la casa on tenia la consulta, avisaren els bombers. Quan la brigada hi va arribar, davant de l’absència del propietari, decidiren trencar el vidre d’una de les finestres i entrar-hi.
Quan els bombers van accedir a l’habitatge es van quedar estupefactes. Guiats per l’olor, van baixar al soterrani i hi van trobar una veritable i terrible cambra dels horrors: hi havia cossos decapitats i esquarterats per tot arreu. Hi havia trossos de cadàvers humans per terra, dins de sacs de tela, de maletes i a l’interior de la incineradora, una caldera que feia un soroll ensordidor. També hi havia un pou ple de calç viva ple de restes en descomposició, i tota classe de serres, destrals, ganivets bruts de sang al costat de vísceres i ulls conservats en formol dins de pots de vidre.
Aleshores, els bombers van avisar immediatament la policia. Quan els agents van continuar amb la inspecció de la casa, encara hi van aparèixer més sorpreses. Al soterrani, hi havia una enorme cambra de gas que tenia unes portes dobles folrades amb material aïllant per a evitar que se sentiren els crits de les víctimes. A més, Petiot havia practicat una finestreta a la porta per a contemplar l’agonia dels desgraciats que enxampava. I, a més, en una sala contigua a la cambra de gas, van trobar-hi setanta-dues maletes, roba, sabates i cabells humans. Tot amuntegat. Els torturava, els matava i es quedava amb les seues pertinences.
Les maletes podien aportar informació sobre les víctimes. La policia podia fer un càlcul aproximat de les persones que havia assassinat i identificar-les en cas que hi haguera algun document. Els forenses, després d’examinar els ossos i les peces de roba, van calcular que hi havia més de setanta víctimes i que, en alguns casos, semblava que eren de la mateixa família: dones i homes, ancians, xiquets…
La Resistència francesa
Quan Marcel Petiot es va presentar a l’escenari del crim, la policia encara estava inspeccionant l’edifici. Llavors, va confessar amb un estrany orgull que sí, que aquells eren els “seus cadàvers”. Va assegurar que les restes pertanyien a membres de la Gestapo i a col·laboracionistes nazis que havia mort amb les seues pròpies mans i amb l’ajuda de membres de la Resistència francesa. Enemics que ell s’encarregava de fer desaparèixer.
Els agents van acceptar l’explicació del doctor Petiot i el van deixar en llibertat després de felicitar-lo efusivament per col·laborar en la derrota dels nazis. Petiot era un seductor i tenia una gran habilitat per a la interpretació. A més, encara faltaven uns mesos perquè París fora alliberada. França sencera estava immersa en l’anarquia. Desapareixia i moria molta gent cada dia, contínuament. La situació era molt complexa: guerra, ocupació, el control de la Gestapo per un costat i la policia francesa per un altre.
Afortunadament, la seua confessió no va convèncer a tots. El comissari Georges-Victor Massu, que es va fer càrrec de la investigació, veia alguna cosa inquietant en aquell home. I, quan va examinar amb deteniment la documentació que hi havia en algunes maletes i les peces de roba que hi havia amuntegades al soterrani, es va adonar que Petiot no deia la veritat. Tan bon punt va tindre encaixades part de les peces del trencaclosques, va ordenar la cerca i captura del metge assassí.
El “capità Henri Valéry”
Marcel Petiot va utilitzar la guerra a favor seu una vegada més. Es va posar el sobrenom de “capità Henri Valéry” i es va fer membre de la Resistència amb l’excusa que el perseguia la Gestapo perquè havia assassinat alguns col·laboracionistes francesos. Però, com sempre ocorre amb aquests criminals, Petiot també va ser víctima del seu exhibicionisme. El comissari Massu, segur de la culpabilitat de Petiot, va ordenar la publicació d’un article en el periòdic La Resistance titulat “Marcel Petiot, soldat del Reich”, amb la intenció de provocar-lo. Un article en què l’acusaven de col·laborar amb els alemanys. Tot el contrari del que ell deia que havia fet.
La megalomania pròpia dels psicòpates va incitar Petiot a escriure una carta al periòdic, en la qual negava l’acusació de col·laborar amb els nazis. Havia caigut al parany. Ara, el comissari Massu només havia de seguir el rastre de la carta. La policia va deduir que l’assassí encara era a París i, set mesos després de la macabra troballa a la clínica, Marcel Petiot va ser detingut en una estació de metro de la capital francesa. S’havia deixat barba i bigot i duia damunt una pistola, 31.000 francs i 50 documents d’identitat falsos. Quan el van emmanillar va dir amb molta dignitat: “Només he fet desaparèixer els enemics de la pàtria… Si hui isc de l’ombra és per a posar fi a les odioses calúmnies que s’han escampat sobre mi!”
El doctor Eugène
Marcel Petiot intentava justificar les bestieses comeses, minimitzar la culpabilitat, al·legant que només matava els enemics nazis. Ara bé, el comissari Massu sabia que el que Petiot repetia, una vegada rere l’altra, no era cert. No hi havia cap alemany entre els cadàvers trobats al soterrani del metge assassí.
Viatgem enrere en el temps per tal de veure on i com va començar tot. Imaginem una de les possibles trobades entre algunes de les víctimes i l’assassí:
El 2 de febrer del 1942, a l’hora convinguda, quan la boira cobria París sencer, enmig d’un silenci aclaparador només trencat de tant en tant pel clapoteig enèrgic dels talons de les botes dels soldats alemanys que patrullaven els carrers deserts, tres persones carregades amb maletes pesades, travessen la Rue Lesueur i s’aturen davant del número 21. Dos colps breus i precisos, quasi imperceptibles, anuncien la seua arribada; a l’instant, la porta s’obri, i Marcel Petiot il·lumina amb una espelma els rostres, d’expressió atemorida i mirada ansiosa, dels visitants nocturns i els diu: “Entreu, ràpid!”.
Aquestes tres persones pertanyien a la família Guschinow. El gener del 1942, Joachim Guschinow, un pelleter jueu, veí de Petiot, li havia comentat que volia fugir de França i el metge no ho va dubtar gens. Es va identificar com el cap d’una xarxa secreta especialitzada a dur a terme, previ pagament de 25.000 francs, trasllats clandestins de París a l’Argentina a través de Portugal, i li va dir al pelleter que el seu nom en clau era “doctor Eugène”. Aquell dia del 1942, Guschinow i dos familiars van acudir a casa de Petiot amb totes les seues pertinences, llestos per a la fugida. No es va saber res d’ells mai més.
Les víctimes del metge assassí eren jueus que volien fugir de la França ocupada. Entre els jueus es va córrer la veu que el “doctor Eugène” els podia conduir a la salvació. I el gran depredador es va llançar amb deler sobre un nombrós col·lectiu de jueus rics, que estaven desesperats i desitjaven fugir de França com fora. Pagant el que calguera.
Per a Petiot, la França ocupada va ser el teló de fons perfecte per a cometre els seus crims. Ràpidament, la seua xarxa de fugues es va convertir en un èxit. Cada vegada augmentaven més els perseguits pels nazis que decidien confiar en el “doctor Eugène”. El negoci li funcionava tan bé que fins i tot es va atrevir a llançar “ofertes especials” per a grups. L’economia de l’assassí va créixer exponencialment, també la seua fama entre els pobres desgraciats que acceptaven l’oferta. Prometia seguretat i llibertat a persones que només volien fugir dels nazis i, sense saber-ho, es clavaven en la boca del llop. Els furtava les possessions i la vida.
El judici del “doctor Mort” o “doctor Satanàs”
El judici contra el doctor Eugène va començar el 18 de març del 1946, quan ja havia acabat la guerra i les institucions franceses recuperaven la normalitat. Aquell dia, quan l’advocat va acusar formalment Marcel Petiot d’haver mort vint-i-set persones, el seu ego no ho va poder resistir i va exclamar: “Vint-i-set? Voldrà dir setanta-tres!” I, malgrat les evidències, el mentider compulsiu va continuar defensant la seua innocència argumentant que pertanyia a una xarxa de la Resistència anomenada “Fly Tox”, encarregada d’acabar amb els traïdors a la pàtria.
Tanmateix, ja no el creia ningú. Va resultar fàcil comprovar que aquest individu no havia lluitat mai contra els alemanys. La Resistència francesa ja no estava activa, però ningú coneixia la “Fly Tox” i ningú el va identificar com a membre de l’organització. El judici va ser un disbarat per la singular personalitat de l’acusat. S’adormia en ple judici, discutia violentament amb els advocats de l’acusació, feia gala d’un humor molt negre que lamentablement provocava riures entre els presents.
Després de tres setmanes de judici, van arribar a la conclusió que el modus operandi de Petiot era el següent: abans d’acudir a la clínica per a mamprendre la fugida, els clients havien de pagar 25.000 francs per cada viatger. A alguns, els va assassinar dins de la cambra de gas mentre mirava com agonitzaven per l’espiera i, a altres, els va administrar una injecció letal dient-los que es tractava d’una vacuna imprescindible per a poder partir. Després es desfeia dels cadàvers.
Marcel Petiot va ser condemnat a morir a la guillotina. El 25 de maig del 1946, el “doctor Mort”, com el van batejar, va ser conduït al pati on l’esperava la terrorífica màquina. Els testimonis van assegurar que el condemnat va pujar al cadafal amb molta tranquil·litat i que es va negar a rebre assistència espiritual, i que, quan ja estava agenollat i preparat perquè el botxí complira la sentència, va alçar el cap, va mirar els presents i els va dir: “Cavallers, els recomane que no miren. No serà molt agradable!”. Segons després, l’esmolada fulla d’acer li seccionava el coll. Hi ha qui afirma que la cara de Petiot va esbossar un inquietant somriure just abans de caure dins del cabàs.
Una curiositat
Anys després de l’execució de Marcel Petiot, es va comprovar que hi havia hagut un gran nombre de persones desaparegudes a Auxerre, la localitat on va créixer, i a Villeneuve, on va ser alcalde i va tindre la primera consulta. Llavors, tothom va començar a sospitar que també havia sigut obra del “doctor” Petiot, però no es va poder demostrar la seua relació amb els fets.
