Molts psicòpates han aprofitat esdeveniments i celebracions importants per a camuflar els seus crims i actuar amb total impunitat. La relació que hi ha entre el gran incendi de Chicago del 1871 i els fets sinistres que van ocórrer en un hotel de la ciutat uns anys després del desastre resulta, si més no, fascinant.
L’origen de la ciutat de Chicago
La ciutat va sorgir a partir d’una fortalesa militar situada a la vora del riu Chicago, construïda el 1803, anomenada Fort Dearborn. El 1848, va haver-hi un creixement exponencial del port a conseqüència de la construcció de dos canals que connectaven els Grans Llacs amb el riu Mississipi i permetien als vapors accedir a una artèria fluvial que travessava els EUA de nord a sud.
Huit anys després, Chicago s’havia convertit en la terminal de deu línies de càrrega i en el centre d’un extraordinari intercanvi de mercaderies de tota mena. Centenars de milers d’immigrants arribaven cada any per a treballar en el procès d’envasament de blat i en l’exportació de fusta i ramat. El paisatge urbà del voltant del riu Chicago va canviar radicalment amb la proliferació de molls, magatzems de gra, tallers, escorxadors i serradores.
El 1833, era un assentament de dos-cents pioners i, seixanta anys després, la ciutat tenia més d’un milió d’habitants. El creixement vertiginós va provocar que les construccions foren molt senzilles: parets i sostres de fusta sobre un sòcol de ciment. La fusta hi era per tot arreu. Fins i tot alguns carrers estaven pavimentats amb blocs de pi.
L’incendi de Chicago del 1871
Quan es feia de nit, un gran nombre de treballadors es passaven les hores jugant als daus o al pòquer. Partides clandestines en les quals apostaven bona part dels diners que havien guanyat durant la jornada.
La nit del 8 d’octubre del 1871, un grup de gent jugava d’amagat en una estable il·luminat per un fanal de querosè. En un moment donat, un dels homes, que no estava d’acord amb la manera en què es desenvolupava la partida, es va alçar d’una revolada i va bolcar el fanal. La palla que hi havia amuntegada es va encendre de seguida.
Després, tot va anar molt de pressa. La sequera que assotava feia mesos la ciutat va ajudar a la propagació del foc. A més, el fet que els bombers foren enviats en una direcció errònia va permetre que les flames s’escamparen de casa a casa a una velocitat infernal. Les cases s’encenien com si foren torxes.
Si hi afegim que Chicago és coneguda com “The Windy City”, a causa dels forts vents que hi bufen de seguit, es compren que aquella nit van coincidir tots els ingredients perquè es produïra un incendi de grans dimensions. Tres dies després, hi va aparèixer la pluja, que va ajudar en l’extinció total de les flames.
El gran incendi va arrasar deu quilòmetres quadrats de la ciutat. Es van cremar més de díhuit mil edificis entre cases, fàbriques i magatzems. Un terç de la població es va quedar sense llar i unes tres-centes persones van perdre la vida.
La reconstrucció
Només havia quedat l’esquelet de Chicago. Si la ciutat havia crescut en un temps rècord, també va ressorgir de les cendres en un temps rècord. Nou anys després de la tragèdia, era la quarta ciutat dels EUA i el comerç i les indústries importants tornaven a activar-se. L’àrea central de la ciutat es va transformar en el districte comercial i financer, i el mercat immobiliari va començar a especular amb el terreny d’una manera molt original: la construcció dels primers gratacels. Construïen en vertical i treien més partit del terreny.
Prompte hi van acudir professionals d’altres estats disposats a treballar en nous edificis. El grup d’arquitectes, enginyers i dissenyadors que van protagonitzar el “boom” de la ciutat, el canvi d’imatge, és conegut com l’Escola de Chicago. Pretenia crear una nova estètica que s’allunyara de l’ornamentació clàssica. L’Escola de Chicago va idear edificis alts de ferro i acer. Edificis espectaculars amb grans superfícies envidrades, sense ornamentació.
La fisonomia urbanística de Chicago va canviar per complet. Ja no tenia res a veure amb la ciutat d’abans de l’incendi. Una esplendor urbanística i econòmica que les autoritats van voler culminar l’any 1893 amb la celebració de l’Exposició Colombina Mundial, que commemorava els quatre-cents anys de l’arribada de Colom a Amèrica.
Henry Howard Holmes: el doctor Holmes
Al voltant dels esdeveniments importants sempre ocorren una gran quantitat de fets vinculats d’una manera o altra. Històries senzilles, insignificants, que no solen transcendir l’àmbit personal i familiar. Però, de tant en tant, hi ha algú que aprofita la voràgine que es genera entorn d’una celebració tan important com una Exposició Universal per a dur a terme atrocitats. Monstres humans, depredadors, que aprofiten la concentració de molta gent en un lloc per a caçar a plaer sense cridar l’atenció.
Herman Webster Mudgett, més conegut com Henry Howard Holmes o el doctor Holmes, era un home de gran magnetisme i poder de seducció. Un individu pervers, un malànima, que va convertir Chicago en l’escenari dels seus crims. Nascut el 1860 a Gilmanton, a Anglaterra, vivia als EUA des d’abans dels díhuit anys. Els seus familiars el definien com un xiquet problemàtic i solitari que mostrava una excessiva crueltat amb els animals i els altres infants.
Holmes sempre estava clavat en assumptes tèrbols. Va estudiar medicina a la Universitat de Michigan, on furtava cadàvers per a dur a terme experiments i per a defraudar les companyies d’assegurances després de manipular-los i canviar-los la identitat. També va vendre un fals remei per a curar l’alcoholisme i va comercialitzar una màquina que, segons ell, transformava l’aigua en gas natural. Però el seu veritable èxit com a estafador va arribar quan va descobrir el seu poder de seducció amb les dones.
La primera dona estafada va ser Clara Lovering, una jove de família rica que li va pagar els estudis de Medicina i amb la qual es va casar i va tindre un fill. Tan bon punt es va llicenciar, Holmes va abandonar Clara i va iniciar una relació amb una jove i atractiva viuda propietària d’unes quantes cases d’hostes. Quan la va arruïnar, Holmes va fugir a Nova York, on va treballar de metge durant un any. I, finalment, el 1885, huit anys abans de l’Exposició Universal, es va instal·lar a Chicago.
Va ser llavors quan es va canviar el nom. Ja estava implicat en tantes malifetes que va decidir canviar Mudgett per Holmes. Un cognom que va prendre directament del personatge creat per Arthur Conan Doyle: Sherlock Holmes.
A Chicago va seduir la jove i milionària Myrta Belknap i, tot just després de la boda, va falsificar unes escriptures de propietat i va estafar 5.000 dòlars a la seua esposa. Necessitava diners amb els quals satisfer altres plaers més truculents amb totes les mesures de seguretat perquè no el descobriren. Ja tenia 5.000 dòlars i, de seguida, es va fer amb la confiança de Melisa Holden, una altra viuda rica que tenia una farmàcia.
Un dia, ell es va quedar amb tots els diners i amb la farmàcia, i Melisa Holden va desaparèixer. Herbert Howard Holmes ja tenia prou diners per a dur a terme el seu somni: construir un hotel a Chicago. Un hotel molt especial.
L’hotel dels horrors
Holmes va invertir tots els diners estafats en la compra del solar del costat de la farmàcia de la difunta senyora Holden. L’hotel havia d’estar enllestit per a l’Exposició Universal de Chicago. Així, la inauguració coincidiria amb la visita de milers de turistes, sobretot de dones riques i soles.
El 1890, van començar les obres de l’establiment. Un edifici d’aspecte medieval, ben diferent de l’estètica funcional de l’Escola de Chicago, del qual molts deien que semblava una fortalesa tenebrosa. Per a la construcció, Holmes va contractar diverses empreses, ja que els rescindia els contractes constantment. A més, les constructores no van cobrar mai els treballs duts a terme. Aquest comportament estava molt relacionat amb la seua naturalesa estafadora, però, en aquest cas, anava molt més enllà. L’engany a les empreses constructores li va servir perquè només ell sabera com era el futur “hotel dels horrors” per dins. Perquè ningú sabera què hi havia dins d’aquell edifici. Cada empresa contractada només en construïa una part. Ningú no tenia una idea completa del conjunt de l’hotel.
Holmes hi ocultava secrets molt sinistres. L’edifici tenia tres plantes, més de seixanta habitacions, un soterrani i cinquanta-una portes. La planta baixa estava ocupada per negocis, la qual cosa li donava una aparença de normalitat. Tanmateix, el soterrani i els pisos superiors eren una altra cosa. Hi havia centenars de trampes, escales que no conduïen enlloc, dormitoris secrets, habitacions sense finestres, portes ocultes, laberints, corredors amagats. Va bastir un edifici per a dur a terme assassinats sense eixir de casa.
Holmes va fer a les parets desenes d’espieres, forats dissimulats a través dels quals podia observar sense ser vist el sofriment de les seues víctimes. A més, per a controlar tots els moviments de les persones que s’hi allotjaven, va instal·lar un complex sistema elèctric sota el parquet amb el qual detectava els moviments dels hostes. Sabia en tot moment on eren les potencials víctimes.
Modus operandi
No era un simple assassí. Era un sàdic, un monstre. Podia eliminar qualsevol persona que entrara a l’hotel quan ho desitjara. Li resultava molt fàcil. Només havia d’obrir la clau del gas per a asfixiar els ocupants de diverses cambres a la vegada. I el més sinistre de tot, disposava d’un sistema de muntacàrregues i de rampes que servien per a traslladar els cadàvers des de les habitacions al soterrani, on els esquarterava, els dissolia en àcid sulfúric, els reduïa a pols en una incineradora o els submergia en grans tonells plens de calç viva. Es desfeia dels cadàvers sense haver d’eixir de l’edifici.
Ho tenia tot a favor seu. La ciutat i les autoritats estaven pendents de l’Exposició Universal. Chicago era un formiguer de gent i el doctor Holmes s’ho passava d’allò més bé.
De vegades, torturava les víctimes abans de matar-les. Les penjava dels braços, les introduïa a poc a poc a un pou ple d’àcid o les encadenava en una premsa rotatòria que els triturava els ossos. Un muntó de salvatjades sorgides de la ment malalta d’un criminal que fins i tot practicava disseccions anatòmiques a cossos vius. Tanmateix, després de la clausura de l’Exposició Universal, les coses van canviar. Ja no anava quasi ningú a l’hotel. Tot i això, el doctor Holmes va matar amb total impunitat més de dues-centes persones, la majoria dones i xiquets.
Arrest i execució
Ningú se’n va assabentar. Dins de l’establiment feia el que li abellia. De fet, el seu arrest i la seua condemna no va tindre res a veure amb els assassinats que hi havia comés. El van investigar per un frau fiscal important i, aleshores, quan la policia va haver de registrar les oficines dels seus negocis, van escorcollar l’hotel i el soterrani, i van descobrir l’infern.
Les autoritats van lligar caps i ho van relacionar amb el gran nombre de persones desaparegudes durant la celebració de l’Exposició Universal, un període en què “l’hotel dels horrors” havia tingut molta activitat. Henry Howard Holmes va ser executat a la forca el 7 de maig del 1896.
Un poc abans que l’ajusticiaren, va dir: “Vaig nàixer amb el dimoni a la vora del meu llit i sempre ha estat amb mi!” Quan li van posar la soga al coll, va maleir els presents i a tots els que havien tingut alguna relació amb ell en algun moment en la seua vida.
