Karl Fritz Haarmann, el Vampir de Hannover, va actuar després de la Primera Guerra Mundial en una Alemanya devastada socialment i moralment, i arruïnada. Va coincidir en el temps amb Georg Karl Grossmann, el Caníbal de Berlín, i va mostrar un comportament similar, però encara més salvatge, truculent i cruel que aquest. Haarmann era més intel·ligent, i la intel·ligència unida a la psicopatia pot traduir-se en un còctel explosiu.
Friedrich Heinrich Karl Haarmann, anomenat Fritz, va nàixer a Hannover l’any 1879 en una família humil i sense recursos i va viure una infància traumàtica. El seu pare el castigava i li pegava unes pallisses terribles perquè sempre jugava amb xiquetes i s’entretenia amb joguets que considerava massa femenins. Una infància dura i complicada que no justifica en absolut el seu conducta d’adult. En absolut. Era un psicòpata al qual van fitxar molt prompte per assetjar adolescents i provar d’abusar-ne. Li van diagnosticar un trastorn mental i el van ingressar al sanatori de Hildesheim. Tanmateix, uns mesos després, van considerar que era apte per a reintegrar-se en la societat i el van deixar en llibertat. Fritz es va convertir en un estafador i un lladre que entrava i eixia amb certa regularitat de la comissaria i de la presó.
Al principi, es comportava com un delinqüent comú. Tots els agents de Hannover el coneixien i la policia va decidir utilitzar-lo com a informador a partir del 1918. Així que Fritz Haarmann es va convertir en un confident de la policia, un delator, a canvi de diners i d’una mena de salconduit per a continuar delinquint. Tot i això, va arribar un moment en què els robatoris, les estafes i els negocis en el mercat negre no el satisfeien. Aleshores, als quaranta anys, va cometre el seu primer crim. La víctima va ser Friedel Rothe, un jove de dèsset anys que se n’havia anat del poble per a fugir de la fam i la misèria i buscar feina a la ciutat. Rothe va desaparèixer a l’estació de tren i alguns testimonis van assegurar que els havien vist eixir junts de l’estació. La policia va aconseguir una ordre i va escorcollar l’apartament de Haarmann. Els agents no van trobar ni rastre de Friedel, però van descobrir un xiquet de tretze anys nu i inconscient damunt del seu llit. El van tornar a acusar d’abusos sexuals a menors i va a entrar a la presó una altra vegada. Una condemna de nou mesos només que no va complir perquè va col·laborar en una altra investigació policial.
Des d’aquell moment, Fritz va fer un doble joc. Va reprendre la terrible carrera d’assassí en sèrie que havia iniciat uns mesos abans alhora que era un protegit de la policia per la seua condició de confident. Jugava a dues bandes. Tenia un peu dins de comissaria i estava al corrent de les investigacions que s’hi duien a terme.
Una tàctica que li va funcionar uns quants anys. Ara bé, quan els habitants de Hannover es van assabentar que hi havia més d’un centenar d’adolescents desapareguts en estranyes circumstàncies, van exigir a les autoritats que investigaren què havia passat en cada cas. I aleshores tot va esclatar. El 17 de maig del 1924, van descobrir cranis humans al riu Leine i la ciutat va entrar en pànic. Més encara en el moment que va transcendir que els cranis pertanyien a joves menors de vint anys assassinats i esquarterats salvatgement.
Es va ordenar buidar una part del riu i hi van trobar ossos de més de vint-i-dues persones diferents. Alarmats, van recórrer al seu fidel confident, que els va donar pistes falses. Al principi, la policia va caure en el parany de mentides preparat per Fritz, però, més endavant, va començar a sospitar del col·laborador. Llavors, les autoritats van decidir vigilar-lo dia i nit. Dos agents camuflats es van encarregar de seguir tots els seus moviments fins que una vesprada van detectar que estava intentant enganyar un adolescent que vagava sol per l’estació de tren.
El van detindre i quan van registrar el seu apartament de dalt a baix van descobrir roba i objectes personals de nombroses víctimes, així com taques de sang a les parets de tot l’habitatge. Proves importants, molt importants. Ara bé, tot va canviar quan la policia va fer una troballa molt macabra. Darrere de l’estufa del menjador, dins d’un forat practicat al mur, Fritz conservava el cap momificat de Friedel Rothe, la seua primera víctima.
La policia alemanya encara no tenia ni idea del que era capaç el monstre que tenien per confident. En realitat, només posseïen proves per a acusar-lo del segrest i assassinat de Friedel Rothe. La policia científica havia d’establir una relació clara entre Fritz i els ossos humans trobats al riu i aconseguir la seua confessió. Una confessió que va arribar durant el judici.
La causa contra Haarmann es va iniciar el 4 de desembre del 1924 i la seua declaració minuciosa i freda davant del tribunal va deixar estupefactes els membres de la sala. El Vampir de Hannover va confessar que havia assassinat entre cinquanta i setanta joves durant els darrers sis anys. Fins i tot va donar detalls dels noms i de les circumstàncies personals d’algunes de les víctimes: adolescents que se n’havien anat de casa, que havien abandonat el poble per a buscar treball a la ciutat. L’acusat era molt cínic i va relatar amb pèls i senyals com actuava amb les víctimes. Al llarg de catorze dies, van passar per la sala del tribunal més de dos-cents testimonis que van ajudar a provar que Fritz era el responsable de la desaparició i la mort d’almenys vint-i-set joves. N’havia assassinat entre cinquanta i setanta; tanmateix, a partir de les evidències físiques, només van poder demostrar la seua implicació en vint-i-quatre crims.
Durant el judici, Haarmann va demostrar que era un depredador sense escrúpols a qui li agradava jugar. Per això, es va permetre ironitzar quan l’advocat general li va preguntar si havia assassinat més persones. “Com vol que ho sàpia? Vostè diu que vint-i-quatre! Aleshores, diguem que en són vint-i-quatre. Pot ser que en siguen més, pot ser que en siguen menys!”, li va respondre. Una reacció pròpia de la ment freda i calculadora d’un psicòpata, que en un moment donat va explicar sense alterar-se: “Amb els meus crims pretenia treure un benefici econòmic, però, bàsicament, actuava motivat per un moment de frenesí eròtic que em conduïa a matar per tal de satisfer els meus irrefrenables desitjos”.
A quin benefici econòmic es referia? Les víctimes eren adolescents desesperats que fugien de la misèria, però Fritz Haarmann, com el Caníbal de Berlín, era carnisser i comerciava amb carn en el mercat negre. Els dos eren assassins en sèrie, tots dos captaven les víctimes en una estació de tren, tots dos eren caníbals i tots dos van aprofitar la situació de descontrol alimentari de la postguerra per a satisfer l’instint criminal i guanyar diners en el mercat negre.
Modus operandi de Haarmann
El lloc preferit de Fritz Haarmann per a triar les preses era l’estació de tren de Hannover. Durant hores, voltava pel recinte buscant algun jove que s’ajustara al perfil: adolescents inexperts, ben pareguts, procedents del món rural. Ara bé, també es fixava en un detall molt peculiar, un detall determinant, un detall que jugava un paper decisiu en la selecció de la víctima: el color de la camisa que portava. El “candidat” havia de dur una camisa d’un color que li agradara. Si no era així el descartava. Irònicament, molts dels adolescents que Haarmann va seguir per l’estació de Hannover es van lliurar de morir assassinats perquè la camisa no era del seu gust.
Sembla una broma macabra. Qui pot imaginar que el seu destí depèn del color de la camisa que tria quan s’alça? En aquest cas, aquesta elecció es podia traduir en una sentència de mort. Tan bon punt Fritz localitzava el “candidat” que complia tots els requisits, se li acostava, li deia que era inspector de policia i li comunicava que havia d’acompanyar-lo a comissaria per a procedir a identificar-lo. Els menors, que eren lluny de casa i fàcilment manipulables, queien en la trampa. Esglaiats i intranquils, li demanaven clemència i ajuda. Llavors el depredador entrava en acció. Es mostrava comprensiu i els oferia allotjament i treball.
Així aconseguia conduir-los al seu apartament, on els preparava un àpat. Minuts després queien fulminats pels narcòtics que havia posat en la beguda. Tot seguit, aprofitava l’estat d’inconsciència de la víctima per a cometre tota classe de vexacions i abusos sexuals. Era una bèstia sanguinària. De fet, va confessar que l’excitava beure la sang dels joves mentre els mutilava. Per això, li deien el Vampir de Hannover. Per això, i perquè rematava la salvatjada amb el que anomenava “la mossegada de l’amor”, que consistia a arrencar d’un mos brutal la nou del coll. Els seccionava la caròtida. Una mossegada mortal, com la dels vampirs.
El 19 de desembre del 1924, el tribunal va condemnar Haarmann a vint-i-quatre penes de mort i, quatre mesos després, la matinada del 15 d’abril del 1925, uns quants agents de policia el van portar al pati de la presó, on l’esperava el botxí. Va ser decapitat amb una destral i el seu cap va ser donat a la Facultat de Medicina de Gottinger per a formar part d’una investigació científica. La resta del cos va ser sepultada sota una làpida austera en la qual figura la següent inscripció: “Ací jau l’exterminador”.
Els experts van detectar que el cervell era més gran del normal i que mostrava una inflamació en una zona concreta que podia haver-li causat alguna patologia mental. El cap de Fritz es va conservar a la facultat dins d’un recipient de vidre, submergit en formol, fins al 2014, quan van decidir incinerar-lo.
Tot plegat, accions d’una violència extrema, difícils de digerir. Tanmateix, cal conèixer la manera d’actuar d’aquestes bèsties. Hem de ser conscients que hi ha monstres reals. Degenerats, com ara el Caníbal de Berlín o el Vampir de Hannover, que hi poden ser en qualsevol lloc. Si sabem com es comporten, tenim l’oportunitat de detectar-los amb més facilitat.
