A finals del 1918, quan va acabar la Gran Guerra, Alemanya era un país arruïnat, humiliat i molt inestable políticament. Els supervivents de l’exèrcit alemany van tornar a casa. Desfilaven derrotats, famolencs, bruts i malalts pels carrers de ciutats destruïdes. A més, igual que la resta de la població, el seu estat d’ànim era deplorable. Tothom estava destrossat psicològicament.
Mig any després de l’armistici, es va signar el Tractat de Versalles entre Alemanya i els aliats, un pacte que va provocar una situació d’autèntica misèria en un país devastat. Alemanya va haver de renunciar a les colònies i va lliurar diferents zones del seu territori a França, Bèlgica i Dinamarca, i a la formació de Polònia. L’exèrcit es va reduir a la mínima expressió i també es van suprimir l’aviació, l’artilleria pesant i els submarins. La mesura més severa va ser la indemnització econòmica que l’estat alemany havia de pagar als vencedors del conflicte bèl·lic: 33.000 milions de dòlars de l’època. Una despesa que va significar el colp mortal per a la reactivació d’una economia desfeta. Les seues arques públiques no van poder assumir un deute tan important i l’economia del país va acabar enfonsant-se per complet. Un escenari de fam i misèria que ja s’arrossegava des del 1916, en plena guerra.
Hi havia greus problemes d’abastiment d’aliments bàsics, els preus pujaven sense parar i el cost de la vida es va multiplicar per setze. A Berlín, productes bàsics, com ara la mantega, els ous, la verdura i la carn, es van convertir en autèntics luxes. A conseqüència, hi va aparèixer el mercat clandestí i la venda il·legal d’aliments es va normalitzar entre la població. Una profunda crisi econòmica, social i emocional que va durar fins al 1926, l’any en què es va iniciar una tímida recuperació. Però el 1929 va esclatar la Gran Depressió i els avanços que havia aconseguit el país es van aturar en sec. El període de crisi es va allargar fins al 1933.
El caníbal de Berlín
Enmig d’aquest panorama desolador, va sorgir Georg Karl Grossmann, el Caníbal de Berlín. Un individu menyspreable, un monstre real, un violador i assassí en sèrie que practicava les perversions més depravades i atroces.
Grossmann va nàixer a Neuruppin el 1863 i, des de l’adolescència, va mostrar una clara tendència psicopàtica i uns gustos sexuals sàdics. El 1913, just abans de començar la Gran Guerra, als cinquanta anys, Grossmann es va instal·lar en una finca de Berlín ubicada molt a prop de l’estació de ferrocarrils. Quan es va iniciar el conflicte bèl·lic, va provar d’allistar-se en l’exèrcit, però no va poder a causa del seu historial delictiu. Havia complit tres llargues condemnes de treballs forçats per pedofília, ja que havia dut a terme abusos físics i sexuals molt violents a infants, i havia mort una xiqueta de sis anys. A més, durant el judici va declarar que solia practicar la bestialitat, sexe amb animals domèstics en el seu cas, i també la necrofília, sexe amb cadàvers.
L’agost del 1921, tres anys després que finalitzara la guerra, en plena crisi econòmica, Grossmann va ser arrestat. Aquella nit, un veí va sentir uns crits i uns colps terribles procedents de la cuina de Grossmann i va avisar la policia. Quan els agents van irrompre a l’habitatge, els sorolls feia minuts que havien cessat. Dins, hi van trobar el cadàver calent i mig destrossat d’una jove i, damunt del banc de la cuina, dos peces de carn d’aparença estranya enllestides per a ser guisades. El van detindre acusat d’homicidi en primer grau.
Els investigadors alemanys van contractar els serveis d’Edmond Locard, un forense pioner de la investigació criminal a França, un dels primers a dirigir un laboratori de policia científica, i, seguint el protocol establert per l’anomenat “Sherlock Holmes francès”, van inspeccionar de dalt a baix l’apartament de Grossmann. Finalment, van obtindre moltes mostres de sang seca que van enviar al laboratori científic que tenia Locard a Lió.
Es va descobrir que una part de la sang pertanyia a la jove que havien trobat a la cuina aquella nit i que almenys tres víctimes més havien sigut massacrades en aquell habitatge poques setmanes abans de la detenció de Grossmann. No es tractava d’un crim aïllat. S’enfrontaven a un possible assassí en sèrie.
Quatre dones havien sigut violades, assassinades, esquarterades i devorades per Grossmann. Els veïns van explicar als agents que, des de feia anys, el veien pujar al seu pis acompanyat de dones joves. Dones que veien entrar a la finca, però que no veien eixir mai. Grossmann va explicar que eren prostitutes que exercien al voltant de la terminal de l’estació de ferrocarril de Silèsia, on acudia cada dia a vendre salsitxes que preparava ell mateix. Prostitutes que convidava al seu apartament a canvi d’unes monedes i un bon tros de carn. Es passava molta fam.
No se sap amb certesa quantes joves van satisfer l’apetit voraç d’aquest monstre. Durant el judici, Grossmann va confessar que havia assassinat almenys cinquanta dones. Cinquanta dones de les quals va abusar sexualment i de manera sàdica abans de matar-les.
Com es desfeia dels cadàvers?
Les víctimes entraven a la finca, però ningú les veia eixir. Tampoc cap dels veïns va trobar Grossmann transportant fardells estranys a la nit. Com es desfeia dels cadàvers?
La policia el va capturar l’agost del 1921, quan el país travessava un episodi traumàtic i les condicions de vida de la població eren terribles. Aleshores, hi van sorgir els mercats clandestins on es comerciava amb qualsevol cosa, especialment amb el menjar. Grossmann era carnisser i es guanyava la vida venent entrepans de salsitxes acompanyades de xucrut i un poc de pebre negre en un carret a l’estació de ferrocarril.
Segons la seua pròpia confessió, Grossmann satisfeia amb les víctimes les seues macabres perversions i després les matava i les trossejava. Els ossos i les parts dels cadàvers que no podia utilitzar els llançava al riu Spree i la carn la transformava en embotits que venia a la paradeta ambulant, a molt bon preu, als viatgers. Grossmann era una bèstia sense escrúpols que fins i tot treia profit econòmic dels seus crims.
Georg Karl Grossmann va ser condemnat a mort i, el 5 de juliol del 1922, just abans que l’executaren, es va penjar a la seua cel·la.
