Les diverses campanyes d’excavacions del Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ) al jaciment de Cabezo del Molino de Rojals (el Baix Segura) han tingut com a resultat la troballa d’una necròpolis d’època bizantina a la vora del riu Segura, datada pel carboni 14 entre mitjans del segle VI i inicis del VII de la nostra era (després de la divisió de l’Imperi romà). És el vestigi més antic a la península Ibèrica de la primera pandèmia global documentada, anomenada «pesta justiniana», amb una trentena de tombes amb pares i mares abraçats als seus fills per la infecció sobtada.
Aquests treballs, dirigits per l’arqueòloga del MARQ Teresa Ximénez de Embún, compten amb la col·laboració de l’Institut Max Plank de Jena (Alemanya) i l’antropòloga Susana Gómez González, de la Universitat de Lleó.
Ximénez de Embún ha explicat que fins ara s’han trobat 62 cossos en sepultures múltiples que cronològicament coincideixen amb el primer brot de la pesta batejada amb el nom de l’emperador romà d’orient Justinià, la primera pandèmia de la història, que va matar entre 25 i 50 milions de persones al llavors món conegut, a la vora de la Mediterrània.
És la primera vegada que les restes indiquen que molt possiblement la «pesta justiniana» (provocada pel bacteri Yersinia pestis) sí que va arribar a la part occidental del Mare Nostrum, on per motius militars i comercials l’Imperi bizantí (la part oriental de l’Imperi romà) havia arrabassat als visigots la província Spania entre els segles VI i VII des del sud de València fins a Huelva.
En aquest cas, la necròpolis és diferent d’altres, perquè, segons Ximénez de Embún, «el tractament dels individus en la seua forma d’enterrament és emocional, sense fosses comunes i amb una organització cementerial per agrupacions familiars». Pertanyen a les primeres manifestacions de les comunitats cristianes en l’àmbit rural, i es veuen morts «sobtades i contemporànies», com per exemple conjunts familiars de fins a tres individus abraçats i sepultats alhora (abans del rigor post mortem) amb una causa que no pot ser cap altra que infecciosa.
Hi ha una tomba on un adult abraça un nen, un home d’entre 20 i 25 anys i un menor d’uns 6; en una altra una xica sosté un bebè als braços; n’hi ha una on quatre xiquets d’entre 8 i 10 anys es van enterrar alhora, i una altra amb uns bessons. Per tant, ha assenyalat la directora, «es tracta d’una població jove amb morts prematures que ens adverteixen que hi va haver un procés infecciós a la comunitat». L’arqueòloga ho atribueix a la relativament alta mobilitat de la població forana a Spania, possiblement procedent de Grècia, Turquia o Egipte.
D’aquesta manera i segons s’anava ampliant la «Renovatio imperium» per a recuperar l’antic Imperi romà de l’emperador Justinià, «es va poder anar estenent la pesta», que, al final, va provocar que la població decreixera fins a tal nivell que va suposar la desaparició de la població bizantina a Spania.
La «pesta justiniana» va causar milers de morts diaris a la capital bizantina, Constantinoble (hui, Istanbul), i és considerada com una de les primeres i més mortíferes pandèmies de la història, ja que, a diferència de les anteriors, es va produir en un període de gran mobilitat a la Mediterrània.
