He aconseguit mantindre liquades tres llàgrimes de record. El procés, encara que llarg i penós, ha significat tot un èxit. En principi vaig tindre seriosos problemes per a localitzar una ambaixada disposada a protegir, fent ús de les seues facultats diplomàtiques, un líquid tan apreciat. Després de cinc anys d’observació i pensant que tal vegada l’oratge extremadament calorós que patíem darrerament (coses del canvi climàtic) podria eixugar les esmentades llàgrimes, optí per dirigir-me, amb el respecte més gran, però amb la disposició més gran possible permesa en aquests ambients tan reglamentats i estirats, al senyor ambaixador perquè fera quelcom en aquest sentit. L’home, estranyat al principi, però comprensiu i interessat al final, va posar de seguida, sota les meues ordres, tres palafreners i un senyor feudal de profundes arrels aristocràtiques (personatges imprescindibles en aquests casos concrets). Amb tot, aquest material humà em vaig apropar sigil·losament a les tres llàgrimes, que corrien confiades per les galtes de la senyora ambaixadora, i saltant hàbilment sobre elles vaig aconseguir introduir-les en un recipient buit i cristal·lí que havia preparat per a tal menester.
Varen ser tres anys meravellosos. Vaig rebre prebendes per tot arreu. Vaig exhibir les tres llàgrimes de record per les més importants universitats del globus. Les felicitacions necessitaven un torn rigorós per arribar a mi. Emperò, després d’aquesta eufòria, l’oblit es va apoderar de tots nosaltres. Hui, perduts entre la misèria i la postergació, malvivim entre casetes de fira, mostrant les nostres tres llàgrimes de record per petits pobles allunyats de les grans ciutats. Així, lamentablement, és la vida de crua i desagraïda.
