«Som un gran poble. Endavant!» van ser les paraules del president de les Corts Valencianes, Enric Morera, en cloure la cerimònia del lliurament de Premis de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura del 2023. I no li falta raó. Ho sabem, som un gran poble, però sovint ho oblidem. Som un poble que ha sofert espoli i repressió de tota mena, però som tossuts i perseverants. I aquest esperit de tenacitat i continuïtat embolcallava ahir tots els assistents a la cerimònia i, en especial, els premiats.
L’escenari d’enguany havia canviat i s’havia traslladat al refectori del Convent del Carme, una sala gran i majestuosa per la seua bellesa, harmonia i sobrietat. A fora ,al claustre gòtic del convent, ens esperaven unes taules parades amb delicatessen i unes estovalles d’un blanc radiant, preparades per a un vi d’honor. I tot hauria estat perfecte, si no fou perquè la demanda de canapès, que no pas la del vi, va superar-ne l’oferta… I entre copa i copa, raig de sol i conversa anava la cosa…
Però a banda d’aquest petit detall i el toc d’humor, sempre necessari, ahir feu un dia espectacular i, tot i que el matí havia despertat gelat, amb el vent del nord i el cel ras, aviat va guanyar la calidesa –aquests matins de cel i sol a València són dies dolços d’hivern i el sol acaba finalment per agafar força i temperar-ho tot. I així va passar ahir. En un migdia de contrastos entre el refectori i el claustre, entre la llum i la foscor, el fred i la calidesa, tota la calidesa imaginable –també la de les cançons de Raquel– es feu realitat per tal d’envolar un acte que tenia un significat especial: reconeixement, estima i agraïment. I potser em direu que això és el que caracteritza aquests premis cada any. Cert, però ahir encara més, perquè el guardó atorgat a Marifé Arroyo, la mestra de Barx, fou un moment inoblidable amb tota la sala dempeus i un aplaudiment dels que commouen.
Marifé Arroyo (La Font de la Figuera, 1947) és La Mestra, i la seua història, convertida en relat literari per Víctor G. Labrado, és la d’una dona d’origen castellanoparlant –filla de pare guàrdia civil i d’una mare amb certes inquietuds vitals, tots dos d’un poble de Salamanca– és el relat d’una lluitadora per la dignitat de la nostra llengua i per un model d’ensenyament progressista durant els anys 70 i 80. Una batalla per la que fou expedientada, represaliada i expulsada de l’escola de Barx. I tota aquesta desfet “només” pel seu compromís amb la defensa dels drets lingüístics, és a dir, per fer possible que uns xiquets que sempre havien escoltat i parlat en valencià pogueren aprendre i viure a l’escola en la seua llengua.
Marifé havia dut a Barx una manera diferent de ser mestra, una mica més propera als xiquets i més humana. Creà escola, mai millor dit, i avui ha esdevingut un símbol per a diferents generacions, fins i tot el grup Zoo n’ha fet una cançó. Una cançó que es canta en concerts tant al País Valencia com a fora de casa nostra, i tot i que alguns dels joves que la canten no sàpiguen potser de qui parlen, ací la teniu, el seu nom ressonant en boca de molts.
Ahir, amb molts anys al darrere i molta escola, Marifé Arroyo va pujar a l’escenari a recollir un guardó més que merescut, per la seua tasca com a mestra, una mestra i una dona valenta, senzilla, propera als xiquets, a l’educació, a la natura, a la vida d’un poble, Barx i la seua gent, que la va acollir i que ella el feu seu: «els xiquets m’ensenyaven a parlar valencià. Jo els demanava que m’ensenyaren i tots eren mestres de tots». A Barx, i en aquell context, fou una dona que revolucionà l’escola i la pedagogia en un moment en què les escoles vivien d’esquena al món: «quan vaig arribar a Barx no hi havia cap llibre en aquella escola, i a poc a poc vaig anar duent-hi llibres, tebeos en català, tot el que podia. Tampoc és que jo hagués tingut molts llibres a la facultat de Magisteri, l’enciclopèdia Álvarez i poc més».
Marifé Arroyo feu tot el possible per dur la literatura a les aules –els seus alumnes llegien i escrivien tots els dies– i també li agradava eixir amb ells a la muntanya a recollir herbes, olorar-les, classificar-les: era una pedagogia activa, experimental, participativa. Res semblant al que es feia a l’escola franquista, o hereva del franquisme, d’aquells anys. Llum i part d’una generació d’educadors compromesos amb la llengua i amb una pedagogia innovadora. Com ella digué ahir: «si avui estem ací, és perquè tot tingué un principi, un començament». I en el seu cas, gens fàcil. Amb l’humor que la caracteritza i la saviesa que, afortunadament, donen els anys, Marifé Arroyo va entendrir i emocionar ahir l’auditori contant les “anècdotes” dels seus inicis com a mestra.
La cerimònia –des del començament fins al final– estigué plena de gestos i moments emotius, vídeos, cançons, records, i entre ells, també el reconeixement atorgat a la Fundació Sambori la qual, a més de complir vint-i-cinc anys de trajectòria, ha rebut enguany el reconeixement com a col·lectiu compromès amb el foment de la lectura. Durant tots aquests anys, la iniciativa del Premi Sambori, que començà per a «dignificar la nostra llengua i donar-li ús a l’escola i al carrer» s’ha convertit en una cita i una fita literària i artística important per a les escoles, els xiquets i les seues famílies. Participar en el Sambori és sovint un motiu de festa, guanyar-lo, una alegria inoblidable. Així ho recorden els estudiants universitaris d’avui que van guanyar el Sambori de xicotets, però també els seus mestres. I fins i tot, alguns d’aquells xiquets i xiquetes són avui escriptors i periodistes, i els que vindran. Probablement, aquella fora la seua primera experiència d’escriptura o artística –els més menuts hi presenten dibuixos. Com digué ahir Laura Font en recollir el premi: «El Sambori és xarxa, una xarxa de llibres, d’històries i de personetes, la qual fa valdre l’esforç de tots, les escoles, l’alumnat i les famílies».
El Premi Sambori, comentà Font, «ha donat llum a una llengua denigrada des de molts àmbits i cada any ha anat sumant més entusiastes i participants. Si el 1999 teníem 1.775 participants, l’any 2022 en vam tenir 90.648» . I tot això vol dir molt de rebombori. Per això podríem dir que “el Sambori” és la festa de l’escriptura en moltes escoles, i que els xiquets que escriuen i hi participen són el nostre premi».
Una metàfora
Probablement, Yolanda Puchades –actual presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat, creat el 2006 i entitat guardonada enguany per la seua tasca dinamitzadora i la seua tasca de formació de professionals–fora una d’aquestes xiquetes que participaren un dia en el Sambori. Amb menys de trenta anys –de fet, els compleix avui, tal com comentà ahir, emocionada en rebre el guardó– aquesta dona dinàmica, propera, plena d’idees, de tarannà amable, bona comunicadora, flexible i feinera infatigable, com la defineixen els companys, va recollir ahir una distinció que reconeix la tasca i la vàlua de les biblioteques dins d’una societat democràtica: «la biblioteca no és una opció, sinó un dret. És un poder per a transformar i desenvolupar la comunitat que l’envolta i per a reduir les desigualtats socials amb la garantia de l’accés significatiu a la informació i a la lectura».
Jove, enèrgica, emprenedora, amb tot un futur per davant –com en el seu dia fou la Marifé Arroyo que desembarcà a Bar– Yolanda Puchades ens va recordar ahir el poder que té una biblioteca i la responsabilitat que tenim, com a societat, de valorar-les i tenir-ne cura. Al capdavall, una biblioteca és un espai prometedor, amb moltes «promeses de misteri, de tresors, de descobertes».
D’alguna manera l’acte de dissabte fou una metàfora d’una circumstància i un assoliment que vivim des de fa un temps a casa nostra, el fet que per primera vegada comptem amb tres generacions de mestres, escriptors, periodistes i bibliotecaris, entre altra gent de la cultura, l’educació i la comunicació, treballant tots alhora pel valencià i en valencià, per la nostra cultura i el nostre poble. I això, malgrat totes les mancances i les millores possibles i desitjables, és un fet a tenir en compte i a valorar.
He començat aquest article cronològicament en el passat, i a poc a poc, a través de la tasca de tres dones i de les persones amb què han treballat, hem arribat al present: tres dones, tres generacions, tres projectes, tres reconeixements, a elles i a tots els que formaren o formen avui equip amb elles, enhorabona.
Res no es fa a soles, i els projectes necessiten treball, personers, diners i tota mena de suport, però també una recompensa. Aquest premi és això, una recompensa, un suport, un acompanyament en la vida de moltes persones que han treballat i treballen avui per amor als llibres, a les històries, al pensament, a la capacitat de transformació que suposa la lectura. Llunyanes en la cronologia i disperses en la geografia, ahir van pujar a l’escenari tres dones inspiradores que han deixat i deixaran un ressò en altres joves, perquè saben crear projecte, organitzar i vertebrar, ben siga una escola, una biblioteca, un arxiu o una comunitat lectora. Són dones que creen tribu. Per això, calia celebrar i agrair l’existència i la dedicació de persones com Marifé Arroyo, Laura Font, Yolanda Puchades i tots els equips al seu darrere.
L’edició dels Premis de la Fundació Bromera pel Foment de Lectura d’enguany seran recordats perquè comparteixen una base comuna: tres guardons concedits a tres persones i tres projectes, vitals i professionals, que vertebren el nostre país i li donen sentit. La dificultat, ja sabeu, no és començar la cursa, sinó continuar-la, a més, en la col·lectivitat està la força i la potència, i això, que sembla tan obvi, se’ns escapa cada dia més en la societat individualista i, en ocasions, perillosament narcisista en la qual vivim.
