Una de les mecàniques que potser millor exemplifique la diferencia de disseny entre l’escola europea i l’americana és la de control d’àrees.
Penseu en el Risk, on tractarem de controlar el món amb els nostres soldats. Les limitacions? Només un jugador podrà tindre tropes a cada regió i en cas de trobar-se amb tropes enemigues, es resoldrà amb una batalla on els daus dictaran la sort dels trets i les baixes de cada bàndol. Com a resultat, aquesta aproximació proporciona emocionants tirades de daus i un únic vencedor a cada combat.
L’escola europea de disseny de jocs – principalment d’origen alemany – posa uns altres valors sobre la taula. Allà on els americans busquen generar desenllaços emocionants lligant-los a la fortuna, els alemanys prefereixen aproximacions més calculades, mitigant el factor de l’atzar. Allà on els americans deixen només un guanyador per zona, els europeus permeten conviure i obtindre beneficis a diversos bàndols alhora.
El grande podria vore’s com la resposta freda i calculadora al Risk i, tanmateix, no li manca emoció gràcies al pes que tenen les decisions dels jugadors en cada aspecte de la partida. Es tracta del primer joc de majories i continua sent plenament vigent hui en dia.
Aconseguint les majories
El grande es juga a un tauler on es representa l’Espanya del segle XV, dividida en 9 regions. A mesura que avança la partida, els jugadors col·locaran els seus caballeros* al voltant de la figura del rei, aconseguint influència per a dominar aquests territoris. Aquestes peces poden coexistir i es puntuaran segons qui més en tinga a cada regió.
Aquesta mecànica en la qual Wolfgang Kramer i Richard Ulrich centraren el joc en 1995, ha estat adaptada a una multitud de títols i és una de les més populars als jocs de taula moderns. Aquests autors foren molt conscients de les limitacions i fortaleses del sistema i afegiren un conjunt de mecàniques de suport que fan que El grande funcione realment bé.
Cada torn, aquell que col·loque en últim lloc els seus caballeros, tindrà més informació i un avantatge sobre la resta. Per a solucionar-ho, El grande incorpora un incentiu a aquells que juguen primer: la possibilitat d’escollir unes cartes especials que són més o menys potents. Per a donar als jugadors poder de decisió sobre l’ordre de torn, el joc presenta una fase prèvia de subhasta, mitjançant unes cartes que van de l’1 al 13. Qui jugue la carta més alta hi anirà primer, però també podrà reclutar menys caballeros per a jugar-los en el tauler.
Es veu clar el leit-motiv? Tota decisió en El grande té un contrapès: les cartes de valor alt són bones per a anar primer a la ronda, però no et deixen reclutar molts caballeros. Anar primer a la ronda et dona accés a les millors cartes d’acció, però no tindràs tota la informació per a jugar-los amb eficiència. Tot açò funciona en relació contínua al que fan la resta de jugadors. Si parlem de sistemes que proporcionen decisions interessants, El grande en té uns quants.
Afegint-hi profunditat
A banda d’aquests sistemes interrelacionats, Kramer i Ulrich estructuren la partida d’una manera que fa brillar el joc de majories: cada tres torns hi ha una ronda de puntuació i després de nou torns s’acaba la partida. Açò dona temps als jugadors per a preparar-se per a tres moments clau, ajustant les seues decisions en tres minilluites consecutives plenes de girs inesperats. Són partides dins de les partides, que permeten enfocar les jugades i fan més accessible el que, de primeres, pot ser un escenari un tant inabordable: dominar tot Espanya. A mesura que acumulem experiència serem capaços d’observar arcs lúdics més grans que governen aquestes tres rondes de puntuació i començarem a jugar més estratègicament. Aquest desenvolupament té un impacte en la durada de la partida, que es troba entre l’hora i mitja i les dos hores, el que pot tirar endarrere al gran públic.
Hi ha un element, en forma de castell, on els jugadors també poden afegir els caballeros. Les peces dins d’aquest castell no es poden vore i quan es puntua funciona com una sorpresa. El públic casual el trobarà emocionant, però hi ha molta gent a la qual no li agradarà aquesta part del joc que requereix un esforç de falsa memòria afegit, ja que el nombre de caballeros es pot deduir de les jugades anteriors o de les peces presents a la taula. Com que decidim alhora cap a quina regió desplegarem aquestes peces amagades, a nivell estratègic funciona com una mena de joc d’esbrinar les decisions dels altres, que alhora, es veuen afectades per les nostres. Eixe joc de «jo sé que ella sap que jo sé que…». Aquesta resolució simultània de les nostres decisions, és una altra capa de tensió afegida a la partida.
Un dels aspectes més característics d’El grande són les cartes i els seus poders especials, que permeten jugades extremadament diverses. Poden arribar a ser mesquines i tindre un impacte negatiu sobre els adversaris. A més, a les primeres partides, en un entorn de joc familiar, és probable que el joc s’interrompa per a llegir les cartes i els seus efectes diversos, el que afecta la fluïdesa de la partida. Les possibles connotacions negatives (per exemple, llevar caballeros d’altres jugadors del tauler) pot trencar un clima cordial i distés. Tot açò no serà un problema per als jugadors avançats. Al màxim nivell de joc, conèixer bé la distribució de les cartes i la seua freqüència, que és l’única concessió a l’atzar que fa el joc, serà clau per a guanyar. Açò permet afegir una capa de profunditat més per a aquells que vulguen repetir moltes partides.
Entre dos móns
Tots aquests elements fan que El grande es troba a mig camí entre el joc casual que es juga en família i aquell que va dirigit únicament a aficionats. La caixa indica que la dificultat és «mitjana» i potser eixe terme no ha estat mai tan encertat. Massa per a uns i massa poc per a uns altres. Alguns aspectes funcionen bé quan juguem de manera més relaxada i altres no encaixen gens bé en eixe mateix entorn. Potser per aquesta raó, El grande no ha aconseguit mai establir-se com un dels clàssics perennes a les tendes de jocs, com ara Catan o Carcassonne.
El grande proporciona partides emocionants, intel·ligents i que recompensen les bones jugades. És un dels millors exponents dels jocs alemanys estratègics i cal jugar-lo per a saber si vos enamorarà o vos deixarà indiferents. Si el proveu vos donarà el marc on comparar jocs similars i vos ajudarà a entendre millor què vos agrada i què no, als jocs de taula. És així de bo.
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
—————————
L’editorial Devir ha cedit una còpia d’El grande per a fer aquest article. A més, Casella d’Eixida col·labora amb aquesta editorial en la producció de videotutorials.
—————————
*Al text hem decidit preservar la denominació original, en castellà, dels termes del joc caballero i castillo. És així com es descriuen a la versió original en alemany i en les traduccions a altres idiomes. El joc no s’ha publicat mai en valencià.
