Ara que està tan de moda l’autoficció, potser es podria reivindicar que Tirant lo Blanc no només és una de les principals obres de la literatura catalana sinó que va inaugurar el gènere fa 500 anys.
El seu autor, Joanot Martorell, va nàixer a València pels volts del 1410 en una família de la noblesa en hores baixes. El seu avi Guillem havia estat conseller reial de Martí I, i el seu pare va exercir de cambrer reial. Amb l’arribada dels Trastàmares, però, la influència de la família havia declinat, ja que eren percebuts com a partidaris de Jaume d’Urgell, el rival de Ferran d’Antequera al Compromís de Casp. De fet, la família havia estat l’encarregada de “custodiar” Margarida de Montferrat, mare de Jaume d’Urgell, al seu castell de Cullera i els nous monarques, sobretot la regent Maria de Castella, consideraven que li havien donat un tracte massa exquisit.
Segon fill dels set que va tenir el matrimoni entre Francesc Martorell i Damiata Abelló –Galceran, Joanot, Jofre, Jaume, Isabel, Aldonça i Damiata-, el nostre protagonista va ser educat segons els costums de la noblesa de l’època, seguint les disciplines i ètica d’una Ordre de la cavalleria que ja llavors estava en decadència, però també amb els nous corrents humanistes que arribaven amb força a València.
Als 25 anys s’enrola amb el pare a l’expedició per conquerir Nàpols d’Alfons el Magnànim. Aventura que acaba amb un total desastre. En la batalla de Ponça, la flota catalanoaragonesa és destrossada pels vaixells genovesos malgrat l’avantatge de dos a un pels d’Alfons. El mateix monarca i els seus dos germans són fets presoners juntament amb més de 5.000 nobles, soldats i mariners.
El vaixell on viatgen els Martorell, però, aconsegueix fugir i refugiar-se a Sardenya. Francesc, però, moriria al cap de poc temps a causa de les ferides. Abans instituiria Joanot hereu per davant del seu germà major, una decisió que marcaria la vida del nostre protagonista i la relació amb el seu germà Galceran.
Un cavaller buscabregues
Tornat a València, Joanot es dedica a les activitats pròpies de la seua classe social: festes, cuidar l’estatus, casar les germanes –a diferència d’ell, que mai es casarà i de qui tampoc es coneixen fills il·legítims-… i les baralles.
La més coneguda seria el desafiament a duel amb el seu cosí Joan de Montpalau, a qui va acusar de no complir els compromisos matrimonials amb la seua germana Damiata. Com aquesta forma de “resoldre els conflictes” està prohibida a la Corona d’Aragó, i malgrat la precària economia familiar, el nostre protagonista viatjarà fins a Anglaterra per desafiar des d’allí el seu rival sota l’empara del rei Enric VI. Martorell es quedarà un any a Londres, i mentre esperava inútilment participarà en justes festives, coneixerà cavallers de tota Europa, llegirà velles novel·les cavalleresques. En aquest punt, ja ha viscut mig Tirant.
Mentrestant, Montpalau, molt més pràctic i en l’esperit dels temps, ja ha resolt el plet arribant a una acord de compensació econòmica amb Damiata i Joanot ha de tornar a València amb l’economia familiar encara més precària que abans.
Amb el casament de l’altra germana, Isabel, amb Ausiàs March –amb qui Joanot mantindrà sempre una tensa relació-, els Martorell s’han de desfer d’importants propietats, ja que el poeta de Gandia es nega a passar per l’altar sense els avals cobrats. La pesta, a més, redueix les rendes dels seus dominis, però el nostre protagonista continua centrat en el que més importa: les disputes entre cavallers. En aquests anys intercanviarà lletres de batalla amb almenys Jaume Ripoll i Felip de Boïl. Per aquella època, aquest gènere epistolar on es es valorava el sarcasme i la ironia i que podia durar mesos de reptes i respostes, és l’única literatura que conrea el nostre protagonista. Amb tot, i malgrat les bravates, Martorell no arribaria a consumar mai cap d’aquestes “batalles a ultrança” –és a dir, a mort- que, recordem, no només esteven prohibides pels monarques, sinó que ja començaven a ser un anacronisme.
Tota la història de la família serveix perfectament per il·lustrar la decadència econòmica de la noblesa davant la puixança de la nova classe burgesa. Amb l’economia familiar en runes, els Martorell es venen els dominis de Murla i de Benibraïm, a la vall de Xaló (Marina Alta), les possessions més rendibles, a Gonçal d’Íxer, comanador de Montalbà. Sembla ser, però, que l’ètica de l’Ordre de Cavalleria no era incompatible amb el desconeixement dels acords comercials i Joanot i Galceran intenten després recuperar les terres per la força, desafiant a Íxer a un duel en noves lletres de batalla. El comanador, però, resol el conflicte d’una forma més pràctica: apel·lant al rei i a la justícia civil, que acaben imposant als Martorell un “callament perdurable”. Joanot se’n venjaria anys després, burlant-se dÍxer en Tirant, en el personatge de Kirieleison de Montalbà, “home de molt gran estatura, molt fort e animós més que tot altre”, que, sense haver lluitat mai, morirà d’un atac d’ira.
Bandit, fugitiu, pres…
Ja totalment arruïnat, Joanot fuig del Regne de València, probablement a Lleida, però acaba dirigint una partida d’homes armats a Xiva, llavors en la inestable frontera amb Castella. Allí, a mig camí entre el bandoler i el guarda fronteres, acabaria empresonat, acusat d’assaltar una caravana de mercaders castellans.
Sense ofici ni benefici –recordem que els nobles no treballen-, els dos germans decideixen provar sort a la cort d’Alfons a Nàpols, on un cosí els col·loca amb el càrrec de cambrer reial. Després de la mort del monarca, el 1458, Joanot passa a Sicília a la “cort” de Carles de Viana, fill de Joan II i enfrontat al seu pare, on arribaria a ser un dels principals consellers.
Va ser allí on, en l’ambient cultivat i intel·lectual que envolta el príncep, Martorell començaria a escriure la seua famosa i única novel·la. En part gastant les experiències pròpies –sobretot les bones-, en part aprofitant per passar comptes –com en el cas de Gonçal d’Íxer- i també inspirant-se en les aventures del seu amic Jaume de Vilaragut, corsari valencià que durant dècades lluità contra turcs i genovesos per tota la Mediterrània. No oblidem que, més enllà de la batalla de Ponça i alguns torneigs festius, l’experiència militar del nostre protagonista és pràcticament zero. Tampoc se li coneixen ni amants ni fills il·legítims, així que no pot saber-se que hi havia de veritat i que de ficció en les famosos i ardents escenes entre Tirant, Carmesina i Plaerdemavida.
Però més enllà de les vivències, Tirant lo Blanc és una ucronia, una reivindicació del cavaller ideal, aquella mítica Ordre de Cavalleria” que sempre va obsessionar el nostre protagonista i que ja a la seua època era una relíquia, si és que havia existit mai.
Amb la mort del Príncep Carles, presumiblement enverinat pel seu pare, Joanot Martorell torna a València, on ha de viure a casa de Damiata i anar venent fins a l’última possessió, inclòs el manuscrit de Tirant lo Blanc, per a subsistir.
Joanot Martorell moriria a València l’abril del 1465, però Tirant lo Blanc no seria publicat fins 25 anys després, convertint-se en la primera novel·la moderna de la literatura europea.
