Quan juguem a esports, la destresa física és important. Quan juguem a jocs de tauler, les habilitats mentals relacionades amb el càlcul, la visió espacial o la memòria solen ser factors clau. A vegades inclús aquell amb millor capacitat de negociar i convèncer serà probablement el guanyador. Amb 5.000 anys des dels primers jocs coneguts, és molt infreqüent que apareguen noves formes de jugar i, amb tot, The Mind (Wolfgang Warsch, 2018) aconsegueix precisament això.
Del silenci a la connexió mental
No es pot entendre The Mind sense fer una ullada als muscles dels gegants que el precedeixen. El més important, probablement, és Hanabi d’Antoine Bauza (2010), un dels primers a emprar el silenci com una limitació estratègica essencial.
Hagueren de passar 8 anys per a la publicació de The Mind, una idea tan bàsica que sembla més una troballa que un disseny intencionat. De fet, molts, després de jugar-lo hem exclamat això de “com no se m’ha ocorregut abans això a mi?”, prova irrefutable que la idea és realment genial. I és que el joc només es basa en jugar cartes de forma ascendent sense parlar. És un joc cooperatiu, és a dir, tots guanyem alhora si superem el repte que se’ns planteja.
El component principal és una baralla de cartes, numerades de l’1 al 100. Després de repartir-les, i sense dir ni pruna, haurem de jugar-les sense torns establerts, per a aconseguir fer-les totes en ordre ascendent. És a dir, si tens una carta d’un valor molt baix (un 12, per exemple) la jugaràs molt abans que una de valor alt (per exemple un 92). Evidentment, no saps les cartes que la resta de jugadors tenen així que t’hauràs de basar en el teu instint per saber quan és el moment adequat per a atrevir-te. Impossible potser?
No del tot. Aquest instint està lligat íntimament a la noció del temps. Durant la ronda pensareu coses com: “Ha passat ja prou temps perquè algú tirara una carta inferior al meu 12?” o “Si jo tinguera un 20, l’haguera jugat ja”. I com que cadascú té el seu propi sentit del temps, haurem d’adaptar-nos als nostres companys per a poder complir els objectius del joc. Al voltant de la taula es forma una meravellosa experiència d’autodescobriment i complicitat.
Tornant-se un expert
Hi ha qui diu que tot açò és massa senzill. Que de fet, The Mind no és un joc, sinó res més que un passatemps sense profunditat. Deu ser gent ben curta de mires o que no ha fet més d’una partida.
I és que el que sembla una frivolitat (connectem les nostres ments, ajustem els nostres rellotges interns) es torna una habilitat amb el pas de les rondes. Eixe és el gran «descobriment» de Wolfgang Warsch. Potser fa temps altres autors descobriren la mateixa mecànica i la descartaren per no suposar un repte suficient. La gran fita de Warsch va ser adonar-se que amb el pas de les rondes els grups es compenetren i juguen cada vegada més bé. D’alguna manera, van connectant millor les seues ments amb el pas de les jugades. La telepatia funciona.
I al voltant d’això, Warsch crea un joc. Un que és emocionant. Un en el qual s’experimenta progrés. Un amb moments de tensió, amb intercanvis de mirades que serien el punt àlgid de les millors pel·lícules de l’oest. Mitjançant un sistema de nivells de dificultat creixent, Warsch ens ensenya que això de jugar cartes en l’ordre correcte i en silenci no es deu a la casualitat, sinó que és una habilitat que es pot entrenar en equip i que ens proporcionarà moments memorables gràcies a la nostra telepatia acabada d’aprendre. Una nova forma de jugar.
Noves versions
El joc original de The Mind arriba als 12 nivells. Si amb el vostre grup de joc sentiu que els domineu (l’enhorabona!), podeu fer un pas més cap a The Mind Extreme. Com el seu nom indica, aquesta versió presenta un repte encara més gran: tindreu dos baralles de cartes que van de l’1 al 50, però unes les haureu de jugar en ordre ascendent i les altres en descendent. Alhora. Sí, és tan difícil com sembla, així que considereu-ho només apte per a jugadors avançats.
Un repte diferent, però no necessàriament més complicat, és la que presenta The Mind Soulmates, que Warsch cosigna amb Reinhard Staupe. Ací, un dels jugadors fa de vident, té informació parcial sobre les cartes en joc i donarà una pista a la resta de companys en una pissarra. Açò afegeix un altre nivell de comunicació al principi de la ronda, que fa reviure l’experiència a qui ja està familiaritzat amb el sistema però també pot ser una bona porta d’entrada a qui no haja provat encara The Mind. Recomanat.
Un ritual per a crear el cercle màgic
L’experiència de joc de The Mind és única per moltes raons. Una de les que passen més desapercebudes és com comencen les rondes. L’equip ha de posar les mans de cada company una sobre l’altra i alçar-les alhora sincronitzant el cronòmetre mental dels jugadors. Aquest ritual té un efecte paral·lel que va més enllà de la partida mateixa: ajuda a delimitar uns límits entre el joc i el no-joc. És a dir, delimita el cercle màgic que fa de la taula un lloc segur i d’exploració. Pot semblar un truc barat, sí, però funciona.
Episodi de Casella d’eixida sobre els jocs en silenci
Casella d’eixida, el canal de YouTube especialitzat en jocs de taula, creat per Carla Rubio i Carles Palanca, va dedicar un capítol de la seua segona temporada als jocs en silenci. Si voleu saber més sobre The Mind (Warsch, 2018), Hanabi (Bauza, 2010) o Magic Maze (Lapp, 2017), podeu veure’l en aquest enllaç.
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
