Asseguts a la vora del camí, envoltats pel silenci que de nosaltres dos emanava, el meu company i amic escorcollava cruament la nit amb els seus ulls tot just mig oberts. Amb un bufit breu i feble, va arrossegar la totalitat de les estrelles fins a l’infinit, i allà quedaren arraconades esperant una nova ordre. El cel va quedar buit. La negror es va apoderar del firmament; emperò, jo sabia que el meu company, tan aviat s’ho proposara, podria fer-les tornar al seu indret d’origen. Això, vertaderament, no em preocupava, en absolut, tot i que fora tan fàcil i senzill! Vaig mirar admirat el seu rostre i ell, assabentant-se que era venerat i benvolgut, no va poder contindre un moment de rojor, tal vegada va ser un segon de segon, un bri de temps, però fou suficient perquè la meua devoció per ell ho captara, m’adonara d’eixe rubor instantani. La seua timidesa el feia, davant dels meus ulls i la meua ment, més important, més noble i més senzill.
Per altra banda, recordava l’odi que li tenia, i, alhora, agraïa a la meua memòria que no abandonara tal sentiment. No sé què hauria fet sense ella, sense eixa memòria tan eficient. Probablement, hauria deixat d’odiar-lo i fins i tot hauria oblidat els seus excessos grollers i les seues fàtues paraules, fins és possible que haguera començat a estimar-lo, a participar del seu goig i complaença. Encara que també és possible que amb el temps l’odi haguera tornat a renàixer, i, llavors, àdhuc, amb més força.
Si bé aquesta situació no era del tot incòmoda, sí que em molestava, i gairebé incapacitava, per a poder tractar una persona amb la certesa i seguretat que ho faria, amb la naturalitat que et donaria una relació correcta i idònia.
Tenint-lo prop, m’obligava a patir-lo, a suportar-lo, però, per altra banda, em considerava incapaç de prescindir-ne. No congeniàvem en res, però, tanmateix, enriquia constantment el meu esperit. Em turmentava la seua presència, alhora que m’era positiva. Tot això es veia augmentat pel martiri que suposava el meu irresistible agraïment a la seua persona. Admirar a l’ésser més odiat implicava, per a mi, una terrible mortificació.
Moltes vegades, ell mateix, adonant-se del meu desassossec, s’havia ofert a trencar les nostres relacions (les quals, per altra banda, i que jo recorde, mai havíem començat, era quelcom, que semblava ser, innat en nosaltres), i jo, sabent quin perjudici em comportava tal acció de trencament, m’hi negava en rodó.
Aquest sofriment produïa en mi una energia creadora immensa. La meua ment, martiritzada per la seua presència, contínuament exultant i arrasadora, es tornava prolixa en pensaments extravagants i solucions impossibles.
En els passejos que sovint fèiem junts, el silenci era la nostra conversa, el nostre company, i les minses paraules que ens creuàvem estaven plenes de buit, eren vàcues, eren, en definitiva, tan sols mots despullats. Malgrat aquesta situació, en el fons ens necessitàvem, o, almenys, això pensava jo.
Passava que, de vegades, intentava descansar el meu cap sobre el seu muscle, sobre el seu pit i, aleshores, suaument (però amb tremenda seguretat), amb la seua mà esquerra m’ho impedia, em derrotava. Amb un petit gest, carregat d’energia, trencava el meu futur, per tant, havia de tornar a començar si volia mantindre l’avenir prop del meu present. Tal vegada, inconscientment, em rebutjava, però no era eixa la conclusió que podia traure jo de la totalitat del seu comportament.
Vaig deixar els meus raonaments a un costat i el vaig mirar fixament als ulls. Encara, extasiat, admirava el cel sense fons que davant d’ell començava a renàixer. Em vaig estranyar de la seua indiferència. Vaig oblidar els nostres llaços. Vaig intentar matar-lo amb la mirada… El camí, encara obscur, s’endevinava. Després d’avançar uns passos, vaig girar el cap. Un xicotet sospir va eixir de la seua boca, i immediatament les estrelles tornaren al firmament. Sabia, estava segur, que fins que no marxara, fins que no l’abandonara, no tornarien al seu lloc.
