Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) ha estat guardonada amb el Premi d’Arts Plàstiques 2023 del Ministeri de Cultura per la seua «pràctica artística sostinguda en el temps que rescata un llenguatge femení, vernacle i col·lectiu», segons el jurat. «Premiar Teresa Lanceta és reconèixer una generació de dones, la tècnica de teixir com un llenguatge, un codi primigeni de la humanitat allunyat del patriarcat mitjançant el qual ha entrat en contacte amb les cultures de diversos col·lectius com la població romaní, les teixidores nòmades marroquines o les veïnes del Raval», afegeix. El premi està dotat amb 30.000 euros.
L’artista catalana està vinculada a una línia de treball que sobretot des de la dècada del 1960 fa un ús cada vegada més freqüent de materials no tradicionals en l’art, en molts casos relacionats amb activitats considerades pròpies de dones. Un plantejament que va obrir debats en l’àmbit feminista -ja que la reivindicació del que, en general, s’entenia com a decoratiu podia perpetuar l’exclusió d’aquestes labors- i va anul·lar de manera definitiva les diferències entre art i artesania. Cal recordar, però, que les teles i la confecció ja havien estat incorporades molts anys enrere: Sonia Delaunay duia a terme Manta el 1911 i els vestits simultanis el 1913, i Sophie Tauber, Composició vertical-Horitzontal, un brodat geomètric fet per penjar-se a la paret, el 1916. La consolidació de les fibres va tindre lloc en grau considerable en Embolics deliberats, una mostra a cura de Bernard Kester que es va poder veure el 1971 a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, i en la qual van participar tretze artistes.
Artistes teixidores
L’any següent, Marta Palau (Albesa, la Noguera, 1934 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 2022) artista nacionalitzada mexicana després que ella i els seus pares s’hagueren d’exiliar en el franquisme, mostrava al Centro de Arte Moderno de Guadalajara, a l’estat de Jalisco (Mèxic), els seus tapissos de llana, jute, cotó, fibres sintètiques, cordes i fragments de suro, fusta i vidre, amb els quals iniciava un nou camí. S’havia interessat per l’art tèxtil la dècada anterior i va completar la formació en aquestes tècniques a Catalunya, on es va traslladar el 1965 per estudiar amb Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 – Angers, 2011), una de les figures estel·lars del tapís contemporani. «Una impactant trobada amb les seues arrels culturals respecte de les quals no havia tingut consciència», afirma Raquel Tibol («Los caminos de Marta Palau y del tapiz en México», 1985). Unes arrels que compartien característiques amb les reivindicacions culturals i polítiques que s’estaven produint feia uns quants decennis a Mèxic.
Hi havia una voluntat de recuperar i valorar el món indígena, que es va reforçar amb l’arribada de l’estatunidenca Sheila Hicks (Nebraska, 1934) amb unes concepcions molt avançades vinculades, tanmateix, a tasques mil·lènàries. Hicks va començar a experimentar amb aquestes tècniques a la Yale University’s School of Art, on el seu professor Josef Albers, un dels principals membres de la Bauhaus, li va presentar la seua esposa, Anni Albers (Berlin, 1899), pintora, dissenyadora tèxtil i teixidora -una de les poques dones que havia dirigit l’àrea i la fàbrica de teixits de la Bauhaus, a la seu de Dessau, abans que els nazis la tancaren-. Tots dos havien viatjat per Sud-amèrica i Mèxic per tal d’estudiar mètodes de treball i recollir materials, en especial de l’art precolombí, molt importants en la seua obra posterior. La influència d’aquesta parella de mentors en el desenvolupament del llenguatge visual de Hicks seria decisiva.
La seua tesi sobre textils preincaics va ser dirigida per Junius Bird (conservador de la secció d’arqueologia d’Amèrica del Sud al American Museum of Natural History de Nova York i president de la Society for American Archaeology) i la mateixa Anni Albers. El 1957, va anar a Xile amb una beca Fullbright i va visitar jaciments arqueològics als Andes i i la Tierra del Fuego, entre altres llocs que també la marcarien. El 1959, va estudiar a París, gràcies a una altra beca, amb Raoul D’Harcourt, etnòleg especialista en teixits precolombins. Posteriorment, fins al 1964, va viure a Mèxic, on va impartir classes de disseny i color a la Universidad Autónoma, i on va exposar els seus teixits a la galeria Antonio Souza.
Les seues produccions, sempre de difícil catalogació, lliguen l’art contemporani amb les tradicions de les cultures sud-americanes i magribines mitjançant la combinació de la pintura i l’escultura, l’arquitectura i la decoració, i l’artesanal i l’industrial. «Per a mi no existeixen les fronteres. No les he acceptades mai», declarava abans que s’inaugurara una retrospectiva seua al Centre Pompidou de la capital francesa fa uns anys. «No m’he allunyat mai de la pintura. Pinte amb els dits, amb les mans. Pinte sense pinzells i en tres dimensions», insistia.
Lanceta i les teixidores de l’Atles Mitjà
És en aquesta proposta de recuperació i actualització del treball tèxtil tradicional per part d’artistes contemporànies on s’emmarca l’obra de Teresa Lanceta des que a la dècada del 1970 va començar a teixir i a interessar-se per les dones teixidores, especialment les marroquines de l’Atles Mitjà. Així ho explica Núria Anguita, directora de l’IVAM i curadora d’algunes exposicions de Lanceta: «Els nous discursos de l’art contemporani i les noves produccions de molts artistes havien començat a mostrar com l’art és un llenguatge universal. El que és interessant de Teresa és que tenia ja, en aquell moment, una creença ferma que el treball artesà, el treball fet amb les mans, és art també».
El treball de Llanceta s’ha materialitzat en diverses mostres. Una de les primeres va ser La catifa vermella, al Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona el 1989, i una altra, Tejidos marroquies, al Museu Reina Sofia de Madrid el 2000, que uns mesos després es va exposar a la Villa des Arts de Casablanca. El mateix any va muntar Teixida abstracció al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i al Museu de Terol.
El 2011 va presentar Cierre es la respuesta, un documental sobre les treballadores de l’antiga fàbrica de tabacs d’Alacant. Sobre el mateix tema va publicar dos anys després el llibre Mujeres e industria tabaquera en Alicante, que va rebre el Premi Bernat Capó d’estudis etnogràfics, que convoca l’ETNO (Muse Valencià d’Etnologia) i l’àrea de Cultura de la Diputació de València.
A més d’altres exposicions individuals, també ha participat en col·lectives a Al Gezira Art Center del Caire, el Musée d’Angers-Université Le Mirail de Tolosa (2009), la 31 Biennal de São Paulo (2014), el Centro de Arte Dos de Mayo (2016), la 57 Biennal de Venècia (2017), Bombes Gens a València (2017-18), i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA (2022), entre altres.
