“Ciutat vella ja no és com abans.” Amb aquest vers arranca la nova cançó de Tardor i també el relat d’un retorn que mira de fit a fit la transformació dels barris i la pèrdua d’identitat urbana. La lletra s’atura en imatges recognoscibles —“Han tancat totes les tendetes”— i en un record que dol i convoca: “I qui l’ha viscut la podrà recordar”.
La banda valenciana reapareix després d’un temps de silenci amb Hi havia una ciutat, un senzill que s’estrena aquest dilluns 22 de setembre coincidint amb l’equinocci de tardor. El tema manté el segell melòdic del grup i posa el focus, amb to costumista, en la gentrificació i en com “els carrers es converteixen en parcs d’atraccions” mentre els veïns són expulsats. És el primer pas d’una nova etapa que la formació defineix com a més reflexiva i allunyada de la “rapidesa de les xarxes socials”.
El retorn arriba després de més de dos anys sense trepitjar escenaris i quasi cinc des de l’últim disc d’estudi. La parada, que va culminar amb una Sala Moon de València a vessar el novembre de 2023, ha servit —expliquen— per a reforçar el projecte musical i estilístic i per obrir una nova etapa amb canvis de formació.
La cançó ha estat produïda pel valencià Pau Paredes i gravada entre Castelló de Rugat (Vall d’Albaida) i Alboraia (l’Horta Nord), amb el suport de Guillermo Sanz en la gravació, mescla i màster. El videoclip —dirigit per Àlex Martínez Orts (Àlex Blat) i Borja V. Salom— té com a protagonista Javi Escrivà, un dels nous membres de la banda. Un altre dels membres i qui fa les tasques de representació alhora és Cesc Domènech.
A més de música nova, Tardor estrena manera de relacionar-se amb el públic. La banda posa en marxa “l’estol”, una comunitat d’accés mitjançant el web on compartiran contingut exclusiu, textos i avanços del procés creatiu, com a alternativa a la instantaneïtat de les xarxes. L’horitzó d’aquesta ruta és clar: el cinqué disc d’estudi, previst per a gener del 2026.
Hi havia una ciutat s’erigeix en crònica sentimental d’allò que ja no hi és. Les imatges de la lletra —“Ve de travessa una allau de turistes” o “El carrer on vivien els poetes ara sembla un puto parc d’atraccions”— funcionen com a polaroids d’una ciutat que es transforma a velocitat de creuer mentre s’esfilagarsa la memòria col·lectiva. Tardor mira arrere, sí, però també proposa una manera de dir el present, amb guitarres lluminoses i tornades que busquen quedar-se.
