El 6 de febrer del 2012 va morir el pintor, escultor i teòric de l’art Antoni Tàpies. Va ser un dels principals exponents a escala mundial de l’informalisme i és considerat un dels artistes més destacats del segle XX. La seua obra, de gran repercussió en l’àmbit internacional, s’ha exposat als museus del món més prestigiosos.
La Generalitat de Catalunya va declarar el 2024 l’Any Tàpies i amb aquest motiu, la Fundació Tàpies va inaugurar dues exposicions, A=A, B=B i Tàpies, l’empremta del zen.
Nascut a Barcelona el 1923, va cursar estudis de dret (1943-46) i, finalment, el 1946 es va decantar per la pintura i va abandonar la carrera. Va passar fugaçment per l’acadèmia de dibuix de Nolasc Valls. El 1948 fou cofundador del grup Dau al Set, relacionat amb el surrealisme i el dadaisme, junt amb el poeta Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Joan Ponç i Arnau Puig. Posteriorment s’hi va unir Juan Eduardo Cirlot. És considerat la primera i més important manifestació de l’avantguardisme de l’estat espanyol de postguerra. La revista que publicaven va perdurar fins al 1956.
Va exposar als primers Salons d’Octubre, participà en una mostra renovadora de Cobalto 49 i al VII Salón de los Once, a Madrid (1949). Va dur a terme la seua primera exposició individual a les Galeries Laietanes i becat per l’Institut Francès, va anar a París (1950), des d’on v a aconseguir que el seleccionaren al concurs internacional Carnegie de Pittsburgh, als EUA. Més endavant, també fou seleccionat com un dels representants de l’Estat espanyol a la Biennal de Venècia, on després va participar reiteradament.
Una trajectòria internacional
El 1953, va exposar a Chicago i a Madrid. Aquest mateix any, la marxant Martha Jackson es va interessar per ell i li va encarregar una exposició a la seua galeria de Nova York iva promoure la seua obra per diverses ciutats nord-americanes. Des d’aleshores es va encarregar de les seues mostres als EUA.
El 1958 va tindre sala especial a la Biennal de Venècia i va guanyar el primer premi Carnegie. Feu moltes exposicions a Barcelona —a la Sala Gaspar— i arreu: Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zuric, Roma, Sankt Gallen (on va deixar obres murals), Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes, etc.), i va rebre premis a Tòquio (de gravat, el 1960), Nova York (un dels Guggenheim, 1964) i Menton (1966).
L’any 1967 va entrar en l’òrbita del marxant Aimé Maeght i va exposar de nou a París (1973, Museé d’Art Moderne), Nova York (1975) i a la Fondation Maeght de Sant Pau de Vença (1976, una mostra que va passar després a Barcelona). En aquest període va obtindre el premi Rubens (1971) i va provar d’expressar-se amb tècniques noves, com ara el tapís, amb Josep Royo (1969 -1973).
De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l’art d’avantguarda del segle XX, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d’un estil abstracte, però ple de simbolisme, que dona una gran rellevància al substrat material de l’obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seua obra. Una obra en què el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d’una manera profunda la condició humana. Tàpies sempre va remarcar que la confrontació entre l’anticlericalisme del seu pare i el catolicisme ortodox de la seva mare el van conduir a la recerca personal d’una nova espiritualitat, que va trobar en les filosofies i religions orientals, principalment el budisme zen.
En la dècada del 1970, la seua obra va adquirir un caire polític més elevat, de reivindicació catalanista i d’oposició al règim franquista, generalment amb paraules i signes sobre els quadres, com ara les quatre barres de la bandera catalana (L’esperit català, 1971). Aquest activisme el va portar a accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d’estudiants (1966) o la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos (1970), per la que fou empresonat durant un curt espai de temps.
Des de llavors va dur a terme nombroses exposicions personals o de caràcter antològic: Tòquio (1976), Nova York (1977), Roma (1980), Amsterdam (1980), Madrid (1980), Venècia (1982), Milà (1985), Viena (1986), Brusel·les (1986), MNCARS de Madrid, (2000), Pavelló Micovna del Jardí Reial de Praga (1991), MOMA de Nova York (1992), Guggenheim (1995); Kirin Art Space Harajuku de Tòquio (1996) i Centro per l’arte contemporanea Luigi Pecci de Prato (1997).
Paral·lelament a la seua activitat artística, Antoni Tàpies va desenvolupar una tasca d’escriptor que va donar lloc a diverses publicacions: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999).
El 1990 va obrir les portes al públic la Fundació Antoni Tàpies, institució creada pel mateix artista per potenciar l’art contemporani, situada a l’edifici de l’antiga Editorial Montaner i Simón, obra modernista de Lluí Domènech i Montaner. La Fundació té, a més, la funció de museu, que compta entre els seus fons una gran quantitat d’obres donades per l’artista. Així mateix, també disposa d’una biblioteca i un auditori.
L’informalisme matèric de Tàpies
Dins de l’informalisme, Tàpies se situa en l’anomenada «pintura matèrica», també coneguda com a «art brut», que es caracteritza per la mixtificació tècnica i l’ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els materials tradicionals de l’art cercant un nou llenguatge d’expressió artística. L’artista català pintava sobre tela, en formats mitjans, en posició horitzontal, disposant una capa homogènia de pintura monocromàtica, sobre la que aplicava la “mixtura”, barreja de pols de marbre triturat, aglutinant, pigment i oli, aplicat amb espàtula o amb les seves pròpies mans.Quan estava quasi sec feia un grattage amb tela d’arpillera, aplicada sobre la superfície. Una vegada adherida, l’arrencava per tal de crear una estructura de relleu, amb zones esquinçades, esgarrapades o àdhuc foradades, que contrastaven amb els cúmuls i densitats matèriques d’altres zones del quadre.
A continuació, feia un nou grattage amb diversos estris (punxó, ganivet, estisores, pinzell). Finalment, afegia signes (creus, llunes, asteriscs, lletres, números, etc.), en composicions que recorden els graffitis, així com taques, aplicades mitjançant el dripping. No afegia elements de fixació, pel que les obres es degradaven ràpidament –la mixtura és bastant efímera–. Tàpies defensava la descomposició, com a pèrdua de la idea de l’eternitat de l’art, li agradava que les seues obres reflecteixin la sensació del pas del temps. A això, hi contribuïen també les seues pròpies empremtes a l’obra, les incisions que practicava, que per ell eren un reflex de la naturalesa.
L’informalisme matèric fou des dels anys 1950 el principal mitjà d’expressió de Tàpies. Les obres més característiques de Tàpies són les que aplica la seua mixtura de diversos materials en composicions que adquireixen la consistència de murs o parets. Aquesta consistència de mur sempre va atreure Tàpies, a qui li agradava relacionar el seu estil amb l’etimologia del propi cognom.
L’obra de Tàpies té una gran valoració en l’àmbit internacional. A més de ser nomenat doctor honoris causa per diverses universitats, Tàpies fou guardonat amb diversos premis, entre ells, 1981 el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques (2003).
Fonts: Fundació Antoni Tàpies / Història de l’Art català / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
