El 4 de juny del 2008 va morir l’escriptor i sociòleg Josep Vicent Marqués.
Nascut el 1943 a València, va estudiar als jesuïtes i, posteriorment, va entrar a la Universitat de València per cursar estudis de Dret. Des de ben jove va estar en contacte amb els sectors valencianistes vinculats a la Universitat. Va ser catedràtic del Departament de Sociologia i Antropologia Social, on va començar a impartir classes a la dècada del 1970.
Com a columnista, col·labora amb els diaris Levante, El País i Avui, així com amb les revistes Gorg, Diàleg, Concret, El Temps, Cuadernos para el diálogo…
El 1960 es va integrar en el Moviment Social Cristià de Catalunya (MSCC), grup polític de caire socialista creat arran de l’anomenat «Viatge dels 13», impulsat per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Joan Francesc Mira, Ferran Martínez i Vicent Àlvarez. Tot i no ser un dels membres fundadors, va entrar poc després juntament amb altres joves valencianistes com Valerià Miralles o Josep Lluís Blasco.
Durant aquesta etapa universitària també va escriure en distintes revistes. El 1961 es va incorporar al primer consell de redacció de la revista universitària Diàleg, que dirigia Vicent Àlvarez i que estava impulsada pel MSCC. Dos anys després, el trobem com a director d’una altra revista universitària, Concret. El 1962 el MSCC es va dissoldre i els seus membres van crear Acció Socialista Valenciana (ASV), primer grup polític valencianista que es va definir com a «socialista» en el mateix nom. Es va dedicar a la política universitària i va organitzar una aturada en suport a la vaga d’Astúries del mateix any. Igual que el MSCC, entenien el País Valencià com a part dels Països Catalans.
Els mateixos membres d’ASV van impulsar la creació d’un sindicat universitari clandestí: l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians, creada a imatge del FOC català.
Acció Socialista Valenciana va ser l’embrió del Partit Socialista Valencià (1964-1970), que va aconseguir aplegar els militants d’ASV, grups socialcristians i joves procedents de Lo Rat Penat. El partit va ser promogut per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Vicent Àlvarez i Joan Francesc Mira. Des del primer moment, s’hi van afegir joves valencianistes com el mateix Josep Vicent Marquès, Valerià Miralles, el futur alcalde de València, Ricard Pérez Casado, Enric Solà, Alfons Cucó, Josep Lluís Blasco…
Les detencions massives del règim havien aconseguit desarticular el PCE a la Universitat de València —on no va reaparèixer fins al 1965—, el que va deixar el PSV com a pràcticament l’única oposició al franquisme dins el món universitari valencià. Durant aquesta etapa del PSV, alguns dels líders del partit van ser convidats a viatjar als Estats Units i a Alemanya pel govern nord-americà i pels sindicats alemanys. Així, Marquès va viatjar als EUA convidat pel Departament d’Estat a través del seu vicecònsol, Timothy Towell. Eren moments en què els EUA estaven molt interessats pel que passava a l’estat espanyol i pels seus futurs líders polítics. Aquesta era la forma de conéixer-los.
El 1970 va fundar Germania Socialista, grup que es definia com a marxista no autoritari i nacionalista valencià. La seua peculiaritat era que no funcionava com un partit polític a l’ús, sinó com un moviment polític activista i no violent. En van formar part Cèlia Amoròs, Damià Mollà, Vicent Bello… Van ser autors de, segurament, la primera acció de caire ecologista al País Valencià: el sabotatge amb herbicides del camp de golf del Saler.
Durant totes les dècades del 1970 i 1980 va compaginar la seua tasca de professor a la Universitat, l’agitació política i la seua vessant com a articulista i escriptor. Així, el 1973 va guanyar el premi Octubre d’assaig Joan Fuster per la seua obra País perplex.
El 1979 va ser candidat a les eleccions espanyoles al Senat com a independent de la coalició formada pel Moviment Comunista del País Valencià i per l’Organització d’Esquerres del País Valencià, i va rebre el suport de part de l’esquerra extraparlamentària valenciana.
A principis de la dècada del 1990 es va traslladar a viure a Madrid amb l’actriu Virginia Mataix. Va destacar com a columnista al diari El País i com a col·laborador en diversos programes de televisió, un mitjà que li va donar una visibilitat que no havia aconseguit políticament.
A finals dels 90, va tornar a València definitivament.
Fonts: Raül Castanyer, «Josep Vicent Marqués i González», Memòria valencianista
