El 2 de març del 2005, la pràctica totalitat de músics i cantants en valencià van irrompre en el concert que es feia al Palau de la Música de València en una nova acció per a denunciar la situació de marginació que patien de part de les institucions del País Valencià.
El Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià, entre els quals hi havia els membres d’Al Tall, Obrint Pas, Feliu Ventura, Miquel Gil, Rafa Xambó, Òscar Briz, Elies, Vicent Sangermés i Joan Amèric, van triar el Palau perquè no «els hi convidaven mai», i tenien previst tocar-hi «de manera gratuïta» durant les hores següents. Als músics, els acompanyaven representants d’Esquerra Unida del País Valencià, el Bloc i el PSPV, a més d’associacions d’artistes professionals i membres de sindicats d’estudiants. També hi van entrar un nombrós grup de mitjans de comunicació. L’emissora Ràdio Klara va emetre una programació especial de seguiment de l’acció, amb entrevistes als músics presents al Palau.
Producció musical «de gran qualitat»
Josep Vicent Frechina, en la presentació de Sempre a la contra i avant. La història de Zoo a través de les seues cançons, editat per Sembra, que va tindre lloc dimecres passat, 26 de febrer, a La Repartidora de Benimaclet, recordava aquella acció de protesta: «Aquesta setmana farà 20 anys que els músics valencians es van tancar al Palau de la Música per defensar la nostra cultura. En aquell moment la producció musical i cultural, d’una gran qualitat, tenia una repercussió pública irrisòria. Els músics van protestar per una situació injusta. Ells plantaren la llavor del que Obrint Pas i tants altres van convertir en el moviment social més important dels Països Catalans al segle XXI, que és el fenomen de la música en valencià. Aquest llibre que conta la història de Zoo va en aquesta línia». Unes paraules a les quals va assentir Toni Sánchez Panxo, de Zoo.
De fet, sens dubte, en poc més d’una dècada la música en valencià havia experimentat una florida important. Si els anys 80 del segle XX van ser els d’una llarga travessia del desert mentre els socialistes governants menyspreaven i ignoraven la música en valencià –Al Tall, Lluís Miquel o Paco Muñoz en són testimonis clars i ho han contat–, als anys 90, i molt a poc a poc, va començar a gestar-se una nova escena de la cançó. Cal destacar que, malgrat tots els entrebancs i renúncies de l’elit dirigent, la vitalitat lingüística de la societat, la lleialtat cultural de les generacions joves i l’impuls mantingut per l’esforç de tota una plèiade de mestres, van donar un resultat excel·lent. Els grups joves que emergien amb força a finals dels noranta es reconeixien fills de l’escola en valencià.
L’eclosió d’estils musicals nous en aquell context –ska, hardcore, reggae, soul-funk, rap, hip-hop, techno, i totes les varietats del pop i el rock–, l’emergència d’una nova fornada de cantautors i el manteniment o reaparició dels grups de folk i els cantants veterans, incorporaven tots els ingredients que calien per a un creixement continuat dels projectes, els discos editats, l’ampliació dels públics i el trencament de la frontera mental per la qual els castellanoparlants ignoraven la nostra música. Només calia poder fruir de presència als mitjans de comunicació per acabar-ho d’arredonir. I en aquest context, les coses no van anar gens bé per l’acció de boicot i persecució del Partit Popular.
Polítiques del PP contra la llengua i cultura pròpies
RTVV havia ignorat la música en valencià tot el temps. Si amb els socialistes Ovidi Montllor estava vetat i Raimon només va existir en vespres de les eleccions en què van perdre el govern de la Generalitat el 1995, amb el PP es va continuar la política de menyspreu a la producció cultural valenciana i especialment a la que s’expressa en català. Sempre es podien dur a la televisió artistes plàstics i gent que parlava castellà, però semblava perillós dur artistes que treballaven en la nostra llengua: escriptors i cantants van estat interdits. Calia, doncs, fer-se notar, armar soroll per a denunciar les polítiques contra la llengua i cultura pròpies protagonitzades pel PP.
Per això, a primers de març del 2005, un bon grapat de músics i cantants es van tancar al Palau de la Música de València; i després, al juliol, van fer una altra acció-concert davant del Palau de la Generalitat. D’aquelles accions va sorgir la necessitat d’organitzar-se i començar a treballar de manera continuada.
Per primera vegada, es van reunir músics i cantants de la generació dels setanta, com ara Al Tall, Miquel Gil, Xavier Morant, Remigi Palmero i Rafa Xambó, amb els més joves d’Orxata Sound System, Obrint Pas, Arròs Caldós, Sitja, La Gossa Sorda, 121dB, Feliu Ventura, Sergi Contrí, The Garrophones, Pau Alabajos, Soul Atac, Sva-ters, Rapsodes, Ovidi Twins, Sant Gatxo, Mugroman, Bakanal, Inòpia, Gàtaca, El Corredor Polonès, VerdCel, Autòmats, Neuròtics o la generació intermèdia de Carles Enguix, Eva Dénia, Joan Amèric, Òscar Briz, Àlvar Carpi, Mara Aranda, Bajoqueta Rock, Urbàlia Rurana, El Cau del Llop, Nèstor Mont, Tres Fan Ball, Elies, Dani Miquel i molts altres, especialment dels grups més joves. La música en valencià, després d’un període duríssim d’oblit i menyspreu durant els anys 80 i 90, va començar a gaudir d’una vitalitat extraordinària.
El Col·lectiu Ovidi Montllor
El 2005 es va crear el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià (COM), que ha estat un instrument fonamental a l’hora de fer visibles les reivindicacions d’un sector cultural marginat i, també, un bon aparador de la seua producció musical a través dels Premis Ovidi Montllor de la Música en Valencià. Es tracta d’un èxit col·lectiu dels músics i una demostració més que els valencians poden ser tan constants i organitzats com qualsevol altra societat. Aquests premis deuen molt també al suport d’Escola Valenciana, de Ca Revolta, de la Societat Coral El Micalet, d’Acció Cultural del País Valencià, dels artistes que han ajudat desinteressadament com ara Xavi Castillo, Alfons Cervera, Núria Cadenes o Toni de l’Hostal, i els darrers anys, al suport també de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
El juliol del 2013 es va aprovar per unanimitat reorientar la programació de Sí Ràdio –emissora temàtica musical de RTVV. L’acord establia que un terç del conjunt de la programació musical de l’emissora seria en valencià; en concret que, de cada tres cançons radiades, una seria en valencià. A més, a les 14 hores i a les 21 s’emetria un disc sencer en valencià. També s’acordava que la programació musical de Ràdio 9 hauria de tenir en compte aquestes orientacions i prestar una atenció especial a la música en valencià i en general a la produïda per artistes valencians. L’acord va entrar en vigor immediatament i es va complir, fins que el 29 de novembre del 2013 el PP va tallar totes les emissions a RTVV. L’experiència va durar cinc mesos en el quals, per primera vegada des d’una emissora pública, es difonia amb total normalitat música en valencià de manera continuada.
Fonts: «Músics valencians ocupen el Palau de la Música de València, enmig d’un altre concert, en un acte reivindicatiu», Vilaweb, 2005 / Rafa Xambó, «El renaixement de la música en valencià», Saó, 2014 / Ferran Bono, Decenas de músicos valencianos se encierran y cantan en el Palau en protesta por el ninguneo de RTVV, 2005
