El 30 de juny del 2005 el Congrés espanyol va donar llum verda a la modificació del Codi Civil que va permetre el matrimoni homosexual i l’adopció homoparental, amb la presidència de l’executiu socialista de Rodríguez Zapatero. Un dia en què l’estat espanyol es va convertir en el tercer del món a permetre el casament entre homosexuals, després dels Països Baixos i Bèlgica, i 17 dies abans que el Canadà
La ratificació de la llei, el 3 de juliol del 2005, no va estar absent de conflicte, tot i el suport del 66% de la població. Les autoritats de l’Església Catòlica s’hi van oposar rotundament, criticant el que consideraven el «debilitament del sentit del matrimoni». Altres associacions van expressar la seua preocupació per la possibilitat que les lesbianes i els gais pogueren adoptar xiquets. Les manifestacions a favor i en contra van congregar milers de persones arreu de l’Estat. Després de l’aprovació, el Partit Popular va desafiar la llei i la va portar al Tribunal Constitucional.
Poc després, van sorgir dubtes sobre la situació legal dels matrimonis amb persones de països que no permeten el matrimoni homosexual. El Ministeri de Justícia va determinar que la llei de matrimonis homosexuals permet a ciutadans espanyols contraure matrimoni amb ciutadans d’altres nacionalitats independentment de si al seu país d’origen es reconeix aquesta associació. Almenys un dels membres de la parella ha de ser ciutadà espanyol per poder casar-se. Així doncs, també es reconeix el matrimoni entre dos ciutadans estrangers amb residència legal a l’Estat espanyol.
El primer casament homosexual es va dur a terme huit dies després de l’aprovació de la llei, i es va celebrar a la sala del consell de la localitat madrilenya de Tres Cantos entre Emilio Menéndez i Carlos Baturin. El primer matrimoni entre dues dones va tenir lloc a Barcelona onze dies més tard. Unes 4.500 parelles homosexuals es van casar a l’estat durant el primer any de vigència de la llei.
Les eleccions espanyoles del 2011 van donar la victòria al Partit Popular, el líder del qual, Mariano Rajoy, digué que s’oposava al matrimoni homosexual, però que la decisió sobre si mantindre o revocar la llei es faria després de la resolució del Tribunal Constitucional. Aquesta resolució, que va arribar el 6 de novembre del 2012, va certificar la constitucionalitat de la llei. Altrament, encara hi ha huit estats al món on condemnen les persones homosexuals a la pena de mort. Després dels primers estats esmentats, han legalitzat el matrimoni homosexual més de vint estats, marcats en verd al mapa de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexe. Entre aquests, hi ha els Estats Units, el Brasil, l’Argentina, Colòmbia, Mèxic i l’Uruguai, a Amèrica. A Àfrica, només a Sud-àfrica, i a Oceania, a Austràlia i Nova Zelanda. A Europa, hi ha el matrimoni homosexual a tota la zona occidental del continent, llevat d’Itàlia. A Àsia, encara no hi ha cap país que reconega el matrimoni igualitari. L’Aràbia Saudita, l’Iran, el Iemen i el Sudan apliquen la pena de mort a tot el seu territori. A Somàlia i a Nigèria, la pena de mort s’aplica en algunes províncies. I a l’Iraq i als territoris ocupats pel Daesh, la pena de mort és aplicada per agents no estatals.
El 30 de juny del 2020, quan es complien quinze anys de l’aprovació de la llei del matrimoni homosexual, l’expresident Rodríguez Zapatero va declarar: «És potser la decisió política de la qual em sent més orgullós, la que més felicitat, afecte i agraïments m’ha aportat».
Font: Víctor Sánchez, «El matrimoni homosexual ja és legal a 25 estats», À Punt, 2018 / Viquipèdia
