El 15 de desembre del 1999 la comissió d’afers estrangers del Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat el projecte de llei de ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM). La Carta obliga a defensar totes les llengües que es parlen a l’Estat, tant les que són oficials a les diferents comunitats autònomes com les d’àmbit més reduït, com ara l’aranès.
La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries és un tractat europeu (STCE núm. 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre del 1992 sota els auspicis del Consell d’Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d’Europa. Estableix que la protecció d’aquestes llengües, que en algun cas corren el risc de desaparéixer, contribueix al manteniment i al desenvolupament de les tradicions i la riquesa culturals del continent. A més, la possibilitat d’utilitzar aquestes llengües tant en la vida privada com en la pública constitueix un dret imprescriptible.
El tractat fa referència només a les llengües emprades tradicionalment per ciutadans dels estats membres (excloent-hi així les llengües usades per immigrants procedents d’altres estats), les quals difereixen significativament de la llengua majoritària o oficial de l’estat (excloent-hi així el que l’estat membre vol considerar com a simple dialecte de la llengua oficial o majoritària).
Es calcula que al voltant de 40 milions de ciutadans de la Unió utilitzen regularment una llengua regional o minoritària històrica. Segons informes de la UNESCO hi ha més de 30 llengües europees amenaçades. El terme de llengua minoritària sol ser un eufemisme de llengua minoritzada, que no són sinònims. Els Estats escullen les llengües amb les quals es comprometen i el grau a aplicar amb un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats escollits.La Carta protegeix en la Part III les llengües que es parlen als territoris sota administració espanyola, tal com s’especifica en l’instrument de ratificació, que corresponen a les llengües que els Estatuts d’Autonomia respectius reconeixen com a oficials, i són la llengua catalana als territoris de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, i l’occità aranés de la Vall d’Aran a Catalunya. També es protegeix, en aquest cas sota la Part II de la Carta, el català a l’Aragó i el valencià-català a Múrcia, en referència a la llengua que es parla al Carxe. És important destacar que a partir de l’informe del Consell d’Europa presentat l’any 2019 es reconeix que el valencià forma part del sistema lingüístic català i s’hi fa referència amb la doble denominació valencià-català.
Pel que fa a l’Alguer, sota administració italiana, cal remarcar que l’estat italià va signar la Carta l’any 2000, però encara no l’ha ratificada, malgrat que el 2012 va semblar que tenia la intenció de fer-ho. Ni a Andorra ni a la Catalunya del Nord s’hi aplica la Carta, ja que el Principat d’Andorra no l’ha signada ni l’ha ratificada, i l’Estat francés no l’ha ratificada tot i que la va signar el 1999, malgrat els intents fallits de fer-ho, a causa de la interpretació restrictiva d’alguns preceptes constitucionals que n’impedeixen l’aprovació.
Fonts: Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
