El 16 de juny del 1997 va entrar en funcionament l’Euromed, el tren de velocitat alta adaptat a la via de la xarxa general de RENFE, entre Alacant i Barcelona, un segment del Corredor Mediterrani de 523 km.
El trajecte comprén les estacions Barcelona-Sants, Tarragona, Castelló de la Plana, València-Joaquim Sorolla i Alacant-Terminal. El novembre del 2016 es va afegir, com a resultat de les protestes pels problemes de la línia de Rodalia R16, una estació a l’Aldea (el Baix Ebre), en principi de caràcter provisional.
El tren circula amb dos caps tractors als extrems i huit vehicles remolcats. Pot arribar a una velocitat màxima de 225 km/h, tot i que la velocitat mitjana real és d’uns 120 km/h. L’aspecte exterior és similar al de l’AVE, però amb els distintius corporatius de Grans Línies.
En aquell 1997, alhora que el referent era l’AVE Madrid-Sevilla, amb 350 km/h, es venia aquest tren com un germà menor que podia arribar als 225 km/h. Tanmateix, la velocitat mitjana comercial es va quedar en 107,4 km/h, menys de la meitat (i fins i tot en alguns trams no superava els 75 km/h). El mateix va passar amb el temps de connexió, ja que el temps entre València i Barcelona que s’anunciava llavors era de 2 hores i 57 minuts. A conseqüència dels retards i contratemps que han tingut aquests trens, els usuaris han arribat a patir calvaris d’unes 6 hores.
En realitat, l’Euromed és el succedani de l’AVE per als valencians i catalans. Des del 2020, tarda 2h 35 minuts mentre l’AVE València-Madrid, que va a 240 km/h, tarda 1h 38 minuts. El tren que havia de ser la referència per a connectar els valencians i els catalans mentre s’esperava l’AVE, ha anat decebent en la mateixa mesura que no ha parat de créixer en usuaris i rendibilitat.
L’Euromed pretenia trencar l’estructura radial amb la qual es dissenyaven les grans comunicacions a l’Estat, però la realitat és molt diferent. Encara està molt lluny de la comoditat de la comunicació radial a la qual dona preferència l’estat espanyol.
