El 10 de gener del 1997, el Consell Valencià de Cultura es va reunir en sessió plenària a Oriola (el Baix Segura) per commemorar la incorporació de la ciutat al Regne de València el 17 de juny del 1308 per part de Jaume II, que li va concedir el fur de la ciutat i va confirmar tots els privilegis i furs propis en determinats casos.
Els estats cristians septentrionals pugnaren des d’antic per adscriure l’antic soldanat de Múrcia a la seua àrea d’influència. El primer document que reivindica les terres meridionals valencianes va ser signat en desembre del 1057 pel bisbe barceloní Guislabert i el sobirà de la taifa de Dénia i les Balears Alī ibn Mujāhid. Segles més tard, el 30 de desembre del 1228, Jaume I va reconéixer els drets de la seu de Barcelona en un territori, meitat insular meitat continental, que s’estenia de Menorca a Oriola.
Anys abans d’aquest reconeixement dels drets de la seu de Barcelona sobre el migjorn valencià feta per Jaume I, els sobirans catalans i castellanolleonesos havien signat tractats que es repartien el territori. El 1151, Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Lleó i Castella reconegueren Múrcia de la conquesta del primer; o siga, Múrcia per als catalans. Més tard, el 1179, el fill del primer, Alfons I i el net del segon, Alfons VIII de Castella, feren una rectificació: Múrcia seria castellana, però, a canvi, el castellà renunciava a tot dret –importantíssim– sobre Saragossa i València. Ara bé: no va ser fins al tractat signat al Camp d’Almisrà (1244), a la capçalera del riu Vinalopó, que Jaume I i l’aleshores infant castellà Alfons traçaren una línia que es va deturar provisionalment l’expansió catalanoaragonesa pel sud. Arran d’això, el soldanat dels Banū Hūd de Múrcia es va convertir en protectorat de Castella i Alacant, la vall del Vinalopó i el Baix Segura, van passar a formar part de la restaurada diòcesi de Cartagena (1251), el primer bisbe de la qual fou el frare franciscà Pedro Gallego.
Però els castellans enganyaren els andalusins murcians. A Múrcia regnava Muhammad ibn Hūd que havia subscrit una aliança militar amb què els castellans pretenien la submissió de Múrcia. Aleshores, es va iniciar una guerra (1264-1266) que es va encarregar d’acabar Jaume I, que va decidir ajudar el seu gendre Alfons contra el parer de tothom. Els aragonesos no van voler saber res d’ajudar els castellans i els catalans va enviar un exèrcit. El bisbe de l’expedició era Arnau de Gurb, prelat de Barcelona. Aquest exèrcit, català, va sotmertre el territori i s’hi va quedar una terra repoblada amb catalans i regida per Castella. Hi va haver friccions, perquè els catalans portaren llengua, costums i dret privat per a dirimir els seus plets. Eren insubmisos a les lleis castellanes.
El net del rei Conqueridor, Jaume II, va aprofitar la incertesa política causada per la mort de Sanç IV de Castella i Lleó per a reclamar Múrcia i ho va aconseguir (1296). La va conquerir i fins i tot va provar de crear un regne a imitació del valencià. La guerra amb Castella es va allargar fins al 1304. Finalment, es va arribar a una solució salomònica i es van repartir Múrcia: la part septentrional (comarques meridionals valencianes) per al rei de Catalunya-Aragó, incorporada al Regne de València, el sud per a Castella. D’aquesta manera, es va ampliar el Regne de València fins a la vila limítrof d’Oriola, des d’aleshores clau del país contra Castella i segona capital dels valencians.
Oriola no fou una ciutat valenciana qualsevol. Capital de governació i a la frontera, va defensar el Regne amb valentia en la guerra dels Dos Peres, en la guerra contra Castella de 1429, en les Germanies i en la guerra de Successió.
Fonts: David Garrido, «Oriola: l’embolic del bisbat», Diari La Veu, 2018 / David Garrido, «El rei Jaume II, valencià de cor, d’estirp i de naixença», Diari La Veu, 2019
