L’11 de març del 1995, es va celebrar la històrica manifestació «Alacant és important. Sense Alacant no hi ha país», que va mobilitzar 30.000 persones per la valencianitat de la segona ciutat del País Valencià.
La manifestació va ser convocada pel Bloc de Progrés Jaume I, la Coordinadora d’Estudiants del País Valencià, els sindicats CCOO, UGT i STP-PV, la Unió de Llauradors i Ramaders i nombroses organitzacions cíviques i culturals de les comarques del sud, com a reacció a la campanya valencianòfoba de la dreta i a les temptacions de revifar el projecte franquista del sud-est espanyol per part de determinats cercles empresarials i polítics.
Aquella estratègia, motivada per la convicció que a les eleccions valencianes del 1995 les forces conservadores desnonarien l’esquerra de la Generalitat Valenciana, estava emmarcada dintre de la pressió que rebien els responsables de la Conselleria d’Educació per part dels sectors més valencianòfobs contra l’ensenyament en llengua pròpia. «Es tractava d’atacs verbals molt violents. Aquests sectors buscaven que la gent adquirira una certa hostilitat contra el valencià arran de carregar contra l’idioma de manera persistent. Amb tot, vam aconseguir defensar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià», afirma Gràcia Jiménez, aleshores inspectora educativa a Alacant i actualment exprofessora d’Història, membre d’Intersindical i expresidenta de l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a la comarca de l’Alacantí.
«Alacant és la nostra capital del sud, però és també més que una ciutat valenciana: té la missió d’articular una part important del territori del nostre país, i de mantenir-lo lligat i unit», assenyalava, com a defensa de la valencianitat de la ciutat, l’escriptor Enric Valor.
Els promotors de la manifestació reclamaven, entre altres mesures, el canvi de la zonificació lingüística d’Alacant. «Segons les enquestes, només el 3% dels alacantins parla valencià», afirmaven per argumentar la petició. «Alacant era una ciutat valencianoparlant que ha experimentat des del segle XIX un procés de substitució lingüística a favor del castellà», indica Emili Rodríguez, intel·lectual i assagista alacantí, que s’ha implicat en la lluita per la normalització lingüística a la ciutat. «Aquest procés va produir-se amb més intensitat durant la segona etapa del franquisme. A partir de les generacions següents a la meua, s’hi produeix un trencament amb el valencià», exposa.
Fonts: Moisés Pérez, «Alacant sí que trau la llengua», El Temps, 2020 / Llibertat.cat / «Alacant commemora 25 anys de la major manifestació en defensa de la llengua a la ciutat», ACPV
PD: Diari La Veu del País Valencià està editat 100% en valencià i en clau valenciana. Treballem per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
