El dia que Enric Soler i Godes va morir a València, el 1993

El 8 de gener del 1993 va morir a València el mestre, pedagog i valencianista Enric Soler i Godes, signatari de les Normes de Castelló del 1932. 

Et pot interessar

MÉTEO | El ponent marca el ritme: oratge estable i càlid al País Valencià

Va nàixer a capital de la Plana Alta el 5 de març del 1903 en el si d’una família acomodada dedicada a l’ensenyament i a l’edició, propietària d’una llibreria i impremta al centre de la ciutat. Tant el pare, Santiago Soler i Soler, com la mare, Rogèlia Godes i Arolas, havien estudiat magisteri, tot i que només exercia la mare.

Va començar les col·laboracions periodístiques als 14 anys amb articles a La Nueva Provincia, de Castelló de la Plana, i col·labora posteriorment en importants mitjans com ara El Mercantil Valenciano, La Publicitat, Las Provincias, La Nostra Revista o al setmanari El Camí.

Va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Tarragona, on va obtindre el títol el 1921 i la plaça de mestre dos anys després. Va iniciar la carrera de mestre a Ortells (els Ports) i, posteriorment, a Vilafamés (la Plana Alta).

El seu primer contacte amb el valencianisme es va produir a través del seu veí Àngel Sànchez i Gozalbo, qui el va introduir en la Societat Castellonenca de Cultura, segurament l’entitat cultural més destacada del nord del País Valencià, impulsora (formalment) de les Normes de Castelló.

El seu protagonisme en el valencianisme de l’època no es redueix a la Castellonenca, ja que durant aquests mateixos anys va participar com a redactor i caricaturista a les revistes valencianistes El Camí, El País Valencià o a la revista fallera Pensat i Fet.

La seua tasca valencianitzadora en el món de l’ensenyament va ser cabdal. Així, seguint Célestin Freinet, va defensar que la llengua de l’escola no pot ser cap altra que la del país i la de la família, és a dir, el valencià. En aquest sentit, i ja el 1933, en el marc de la Segona Setmana Cultural Valencianista organitzada pel Centre d’Actuació Valencianista va impartir una conferència titulada «Qüestió de principis sobre el xoc que patix el xiquet en haver d’estudiar en una llengua (castellà) que li és aliena». Durant les mateixes jornades va fer una proposta anomenada «Necessitat d’una Associació de Mestres Valencianistes».

Un any abans, però, va començar a treballar en aquest sentit juntament amb Carles Salvador. El setembre del 1932, van publicar a El Camí un manifest, titulat «Atenció, mestres valencians!», en què feien una crida als mestres per tal que s’integraren en una entitat que tinguera per objectiu la valencianització de l’escola.

Així, dos anys després, el 7 de febrer del 1934, va nàixer l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana a partir de la proposta que havia fet Carles Salvador ja el 1921 a imatge de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Hi van participar importants valencianistes com ara Enric Valor, Emili Beüt o Gaetà Huguet. Alhora, va ser membre de l’Associació de Mestres Valencians que presidia Empar Navarro.

Durant la Guerra Civil va continuar la seua tasca pedagògica. Tanmateix, a la fi del conflicte, el 7 de febrer del 1939, va ser sotmés a un consell de guerra que e va absoldre, però el va sancionar apartant-lo durant dos anys de la seua feina com a mestre i el va traslladar durant cinc anys fora de la demarcació de Castelló. Possiblement, l’absència d’una sanció més gran fora gràcies a fet que a la comissió de depuració hi havia dos vells coneguts membres de la Societat Castellonenca de Cultura: Lluís Revest i Joan Manuel Borràs i Jarque.

Desterrat cinc anys a Cantàbria, va estudiar la correspondència entre Teodor Llorente i Menéndez Pelayo. El 1945 va tornar al País Valencià, obtenint la plaça de mestre a Benifaió (la Ribera Alta) i el 1949 va ajudar a engegar la secció filològica de Lo Rat Penat junt amb Carles Salvador, organitzant els primers cursos de llengua catalana al País Valencià de la postguerra. Alhora que va impulsar la tímida represa de l’ensenyament del valencià, durant el franquisme va escriure diversos treballs amb un punt en comú, la recuperació de la història dels valencians: Valencians a Mèxic (1953), Els primers periòdics valencians (1960) i la Crònica del Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971).

L’any 1962 va publicar a l’Editorial Sicània Els valencians pintats per ells mateixos, un llibre en què, a banda de les descripcions antropològiques i, de vegades, aparentment tòpiques que hi fa, queda palés el seu pensament valencianista.

El 1990 va ser membre fundador i primer president de l’Associació d’Estudis Fallers, per la seua tasca en l’estudi del món faller. Un any abans va començar a arribar-li el reconeixement de la societat valenciana amb el lliurament del Miquelet d’Honor de la Societat Coral el Micalet de València. Finalment, el 1992 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat Valenciana i el 1999 es va crear la Càtedra Soler i Godes a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, amb participació de l’Ajuntament i de la Diputació.

El 2001 els seus textos es van aplegar a l’antologia Enric Soler i Godes. L’escola i la cultura. El volum il·lustra a la perfecció el procés de substitució lingüística que -impulsat institucionalment- va tindre lloc al País Valencià durant el segle XX.