El 17 de desembre del 1980 va reaparéixer Diario de Valencia, ara Periódico independiente del País Valenciano, com a mitjà d’expressió de sectors progressistes i nacionalistes valencians.
El periòdic, que feia ús d’una capçalera històrica, va eixir al carrer amb el patrocini de Joaquín Maldonado i sota la direcció del periodista Joan Josep Pérez Benlloch, que va romandre en el càrrec uns mesos per deixar pas a Jesús Montesinos. Va tancar el juny del 1982 a causa de la manca de recursos econòmics, l’escassa tirada i la poca publicitat.
La darrera etapa va començar el 2000 amb la compra de la capçalera per María Consuelo Reyna, que havia abandonat Las Provincias. Va mantindre una línia editorial dura i radical d’ideologia conservadora i espanyolista. El seu director, Jesús Sánchez Carrascosa, el va usar per defensar l’anomenat «zaplanisme» i provocar importants conflictes amb el president de la Generalitat, Francisco Camps. La victòria d’aquest contra els fidels a l’expresident Zaplana va suposar una caiguda en picat del diari, que va arribar al punt de fer costat a Coalició Valenciana, partit d’ideologia blavera i ultradretana. Els problemes econòmics van enfonsar de nou Diario de Valencia, que va desaparéixer definitivament el juny del 2007.
Els inicis de la capçalera “Diario de Valencia“
El Diario de Valencia va ser un periòdic fundat al Cap i casal el primer de juliol del 1790 per Josep de la Croix i Pascual Marín. Per això es considera el diari degà de la premsa de l’Estat. Posteriorment van aparéixer amb la mateixa capçalera altres diaris.
Al principi es va editar a la impremta de José Estevan i Cervera fins que va aconseguir tindre rotativa pròpia. Va gaudir de bona acollida entre el públic, que l’adquiria en aquests tallers o als venedors que l’oferien pels carrers. També es podia comprar mitjançant subscripció, una modalitat que comptava amb 375 subscriptors a la ciutat i 34 en altres poblacions del País Valencià.
Josep de la Croix va dirigir fins al 1801 la publicació, que contenia notícies d’interés general i local, i prestava especial atenció a aquells temes relacionats amb el passat històric de València. Tot i que es publicava en castellà, va promoure l’edició de diversos estudis històrics de València escrits en llengua pròpia que van despertar molt d’interés, com la col·lecció «Adagis valencians», recopilada per Francesc Bahamonde; les «Trobes» (Trobades), de Jaume Febrer, o composicions poètiques de Joan Baptista Escorigüela. Aquesta etapa inicial ha fet pensar en l’existència d’un ambient precursor de la Renaixença valenciana.
Els esdeveniments del 1808 i la revolta popular contra l’ocupació napoleònica van augmentar la difusió del diari, ja que treia els comunicats oficials de la Junta Suprema de Govern del Regne de València. Com a conseqüència, molts dels números van ser reimpresos en altres ciutats, algunes tan llunyanes com Buenos Aires, a Argentina. Durant la guerra de la independència i els tres setges que va patir la ciutat, va encoratjar els ciutadans a defensar-la amb escrits patriòtics.
El 5 de gener del 1812, l’inici dels bombardejos sobre València va obligar al tancament del diari. Va reaparéixer el primer de febrer, una vegada ocupada la ciutat per l’exèrcit napoleònic, ara amb la direcció afrancesada. En aquesta nova etapa, va estar dirigit per Javier de Quinto (director de policia i censor general) i per Pedro Estala, un religiós madrileny que va donar al periòdic un caire cultural amb la publicació de poesies d’autors clàssics com Lope de Vega, Góngora o Fra Luis de León, així com autors del moment, sobretot de Meléndez Valdés.
Després de diverses interrupcions de curta durada i canvis en la direcció, el diari va deixar de ser dirigit pels afrancesats i va tornar al carrer el 17 de desembre del 1813 amb el nom de Diario de la Ciudad de Valencia del Cid.
La caiguda de Napoleó i el retorn de l’absolutisme amb el rei Ferran VII, van significar un important gir en la premsa valenciana de l’època i en la mateixa publicació. Va prendre part a favor dels liberals i va perdre la batalla davant dos periòdics absolutistes: El Fernandino i Lucindo. Va ser suspés el 20 de febrer del 1815 i retornat als absolutistes, que van restituir el nom primitiu, Diario de Valencia. Fins al 1820 va ser l’únic diari de la ciutat, ja que la resta van ser suprimits per imposició de Ferran VII.
Amb el Trienni Liberal (1820-1823), el periòdic va tornar a la línia del pensament liberal, però sense l’exaltació i la rauxa que van mostrar altres diaris apareguts amb la nova llei de premsa. Més de dues dotzenes només a València, que van desaparéixer acabat el trienni. El 1824, acabat el Trienni, es va continuar editant, sent l’únic diari valencià actiu fins a la mort de Ferran VII (1833), encara que la irrupció del carlisme i els importants canvis que va viure l’estat espanyol a l’inici del regnat d’Isabel II, al costat de la pèrdua de qualitat literària del mitjà, van forçar la seua desaparició el 6 de maig del 1835.
La capçalera entre 1837 i 1936
Després, la capçalera va ser utilitzada fins en quatre ocasions més durant el segle XIX. Josep de Orga la va recuperar del 20 de novembre del 1837 al 20 de gener del 1838, i ho va tornar a intentar de febrer a abril del 1851. El diari Las Provincias, dirigit per Teodor Llorente Olivares, que s’editava sota el subtítol habitual de Diario de Valencia, va utilitzar aquesta capçalera entre el 23 d’octubre i el 16 de desembre del 1869 per eludir la suspensió decretada pel capità general Rafael Primo de Rivera a causa de l’actitud crítica del diari davant l’aixecament dels federals republicans i la defensa de la Universitat de València, que en aquell moment volia ser suspesa per falta de rendibilitat.
El 1875 va tornar a reaparéixer a iniciativa de Francisco Peris Mencheta com a mitjà d’inspiració liberal. Posteriorment, el va adquirir el Partit Constitucional de València, que el va transformar en el seu òrgan d’opinió dirigit per Jacobo Sales. Aquesta etapa es va acabar el 1901.
Entre 1911 i 1936 es va publicar el Diario de Valencia, en els seus començaments tradicionalista i, més endavant, vinculat a la Dreta Regional Valenciana.
