El 25 d’abril del 1979 el Consell del País Valencià va adoptar la senyera com a bandera oficial de l’ens.
Durant nou mesos, els valencians van viure amb l’esperança de recuperar plenament les institucions d’autogovern que els van ser arrabassades, de soca-rel i per la força, per les tropes felipistes en la batalla d’Almansa el 25 d’abril del 1707. La constitució del Consell preautonòmic, el 24 d’abril del 1979 al monestir del Puig de València, va ser el primer pas cap a una nova etapa d’il·lusionant recuperació del valencianisme. Aquella institució va acordar per unanimitat el nom de País Valencià per a la futura autonomia i va adoptar la senyera amb l’escut del Consell –basat en l’escut de Pere el Cerimoniós i amb modificacions de la resta de reis de la Corona d’Aragó. Aquestes decisions i d’altres destinades a convertir el País Valencià en nacionalitat històrica, però, no van agradar a la direcció del partit del primer president del Consell preautonòmic. Així, el socialista Josep Lluís Albinyana es va veure obligat a presentar la seua dimissió. Fou el 22 de desembre del 1979. La mateixa data en què aquella senyera, aprovada amb el vistiplau de totes les forces del Consell, va deixar d’onejar a la Generalitat Valenciana.
Trenta anys després, el 25 d’abril del 2014, Albinyana va donar la bandera a l’Institut Joan Fuster perquè la custodiara a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC). Aquest és el destí que li va voler donar l’expresident Albinyana que, durant trenta anys, la va tindre guardada a sa casa amb l’única complicitat de la família i la de l’ordenança del Consell que li la va donar l’endemà de la seua renúncia al càrrec. «Em sap molt greu no recordar el nom d’aquell home, que va tindre un gest tan entranyable cap a mi», expressava l’expresident durant l’acte en què es va fer pública la donació. Albinyana no va tindre cap dubte sobre el lloc final que volia per a aquesta senya d’identitat. «El País Valencià no es pot contar sense Joan Fuster i, per tant, no trobe millor lloc que la institució que porta el seu nom», va explicar. «En cap moment –va afegir– em vaig plantejar cedir-la a la Generalitat perquè una cosa és la història del Consell i una altra la de la Comunitat Valenciana; no hi ha continuïtat entre l’una i l’altra».
L’exmagistrat havia mantingut en l’anonimat la senyera preautonòmica, precisament per la condició pública del seu càrrec fins al maig de l’any passat. «No volia que es lligara la senyera amb el meu càrrec», va indicar. L’objectiu d’aquesta donació és que la bandera es convertisca en un instrument que il·lumine el futur dels valencians. «No es tracta d’arqueologia; és un element viu que ha de servir per ensenyar als nostres joves la vertadera història del nostre país», va subratllar recordant com, històricament, «els vencedors condemnen els vençuts a l’oblit».
Secretàries amb agulla i fil
Per això, Albinyana va recordar les vicissituds que va patir aquella senyera, que per poder onejar a la Generalitat va haver de ser cosida per les secretàries de Presidència. «En primer lloc, vam haver de convéncer els més reticents mostrant-los el blau del casc de Pere el Cerimoniós i, després, no trobàvem proveïdors per a confeccionar-la. Sort de les secretàries», va rememorar. També va tindre un pensament per al cap dels agents de la policia municipal (la brigada 26) que li servien d’escorta. «Un dia em van dir que no tinguera por de penjar la senyera perquè ells la defensarien com ningú», va narrar l’expresident.
Aquesta bandera no va patir cap atac, però sí que va ocórrer amb les que onejaven a la porta de la Generalitat i a l’ajuntament de la ciutat, que va ser cremada. «Puc testimoniar que es pagaven 30.000 pessetes per cremar quadribarrades. A més, hi havia una connivència clara entre alguns poders i aquests militants d’acció directa», va afegir el president de l’Institut Joan Fuster, Eliseu Climent. En aquest sentit, Albinyana va considerar el context actual com «increïblement millor» per al nacionalisme.
La crema de la senyera a l’Ajuntament de València
La senyera es va hissar al balcó de l’Ajuntament de València, juntament amb la bandera espanyola i amb la senyera coronada com a bandera de la ciutat. La reacció de la dreta va ser violenta, i el regidor per la UCD, Rafael Orellano, va idear la forma de calar foc a la senyera valenciana durant els actes institucionals del 9 d’octubre del 1979. Orellano havia estat poc abans fundador del Grup d’Acció Valencianista, un grup d’ultradreta caracteritzat per la violència i l’extremisme. La batalla pels símbols estava en el moment més àlgid.
Quan a finals d’aquest mateix any el president socialista Josep Lluís Albinyana va haver d’abandonar el Consell del País Valencià, un dels primers actes del nou president de la UCD, Enrique Monsonís, va ser eliminar l’oficialitat de la senyera del Consell.
En aquesta situació d’estancament polític i violència, hi va arribar el moment de negociar la redacció de l’Estatut d’Autonomia. La dreta arribava a la negociació defensant la senyera coronada i el nom de Regne de València, mentre l’esquerra defensava la senyera i el nom de País Valencià. Els redactors de l’Estatut nomenats pels diferents partits valencians amb representació parlamentària aplegaren a Benicàssim a una solució de consens quasi salomònica, bandera amb blau, però amb l’escut valencià a la franja en compte de la corona, i el nom de País Valencià. El text consensuat es coneix com l’Estatut de Benicàssim.
L’endemà, la UCD declarava per boca d’Abril Martorell que no reconeixia l’acord signat pels seus representants, i tot se’n va anar en orris. Quan el 1982 el Congrés dels Diputats va aprovar oficialment l’Estatut d’Autonomia valencià, l’anomenat Estatut de Madrid, la bandera era la senyera coronada i el nom Comunitat Valenciana. D’aquesta manera, amb una decisió presa a Madrid, el conflicte sobre els símbols valencians va quedar obert i no s’ha tancat mai.
Fonts: Tere Rodríguez, «València recupera la senyera quadribarrada», El Punt Avui, 2014 / F. Esquilache, V. Baydal, M. Vicente i P. Fuset, Entorn de la bandera del País Valencià, 2006
