El 30 d’abril del 1975 hi va haver una manifestació de 3.000 persones a Alacant a favor de l’amnistia convocada per la Junta Democràtica.
El 20 de juliol del 1974 es va presentar simultàniament a París i a Madrid, la Junta Democràtica (JD), impulsada pel PCE amb la presència del Partit del Treball d’Espanya (PTE), Comissions Obreres, el Partit Socialista Popular (PSP) i el Partit Carlista, i la col·laboració d’algunes personalitats independents. Els seus components, «conscients de la necessitat d’una acció democràtica unitària de l’oposició, informats de l’absència de tot projecte democràtic per part del govern i convençuts del caràcter il·lusori de tot intent liberalitzador des del poder», llançaven una oferta a la resta de l’oposició que es basava, en definitiva, en la vella idea de la «reconciliació nacional» propiciada anys enrere pel PCE, per la qual cosa va ser objecte de crítiques des d’algun sector de l’esquerra.
Segons explica Enrique Cerdán Tato, entre desembre del 1974 i gener del 1975 va haver-hi dues sessions de treball per preparar la constitució de la Junta a Alacant: la primera, al Sanatori de Sant Francesc, propietat de Francisco Zaragoza, amb assistència d’unes vint o vint-i-cinc persones; i la segona, més nombrosa, al Club d’Amics de la UNESCO, sota l’atenta vigilància de la Brigada Social. Allí es va concretar la JD alacantina i es van posar les bases de la JD provincial, que es va constituir formalment, el 22 de febrer, en una prolongada reunió que va tindre lloc en un apartament de Santa Pola, propietat de l’il·licità Alberto Asencio.
A primers de març van aparéixer en bústies d’Alacant i Elx exemplars d’una «Declaració de la Junta Democràtica de la Província d’Alacant», que recollia els dotze punts de la Junta Democràtica d’Espanya («Hui, a Espanya, tothom té consciència de trobar-se davant una conjuntura crítica i decisiva»). En un primer moment, la policia va dubtar que s’haguera constituït en realitat la JD provincial, encara que admetia que havien existit algunes reunions: «No es tracta, pel que sembla, de persones molt conegudes en els sectors d’oposició i s’intensifica la informació per arribar com més prompte millor al descobriment i localització d’aquest grup subversiu».
Als pobles del nord de la demarcació, van aparéixer, redactats en valencià, exemplars de la «Declaració de la Junta Democràtica del País Valencià». A l’abril van continuar arribant pamflets de la JD dirigits «Al poble alacantí», enviats des d’Elx i el Baix Segura. La no participació dels socialistes en la JD era atribuïda per la policia «a consignes del socialisme europeu de no participar de cap manera amb el comunisme».
La JD Provincial es va reunir en un xalet pròxim a Sant Vicent i, després de véncer algunes discrepàncies entre els seus membres -PCE, CCOO, PSP, PTE, Moviment Democràtic de Dones i independents, més alguns membres del Partit Demòcrata Liberal, a títol individual-, va acordar convocar una manifestació a la Rambla d’Alacant, el 30 d‘abril del 1975, deixant la data del Primer de Maig per a possibles accions obreres. Per convocar-la es va llançar el «Manifest de la reconciliació» que proposava ja «la ruptura democràtica» com a eixida al franquisme, afegint una crida als alacantins de tota condició -treballadors de la ciutat i el camp, homes de la mar, llauradors, estudiants, empleats, professionals i intel·lectuals, dones i joventuts, grups polítics i socials no integrats en la Junta, etc.- perquè acudiren a una «concentració ciutadana de caràcter pacífic» el 30 d’abril, a les nou de la nit.
La convocatòria d’aquesta «Jornada de lluita cívica pels seus drets i llibertats» que la Junta dirigia «A tots els ciutadans d’Alacant i província» va aparéixer a Alacant, Elda, Benidorm, Elx, Alcoi i altres localitats. Es convidava la població de la província a concentrar-se «de manera pacífica, però enèrgicament» per protestar contra «el règim franquista, caduc i incapaç, que impedeix totes les llibertats i el desenvolupament econòmic, social i polític dels pobles espanyols» i contra la carestia de la vida, la insuficiència dels salaris, la corrupció, els robatoris i abusos contra «la propietat del poble», alhora que s’exigia «llibertat de reunió, d’associació, de vaga, d’expressió, de manifestació pacífica», la «legalització de tots els partits polítics», una «amnistia total i immediata per als presos i represaliats polítics i sindicals» i la «independència i unitat jurisdiccional de la funció jurídica». Amb un cert cinisme, la policia assegurava que «si el dia 30 de l’actual es televisa algun partit (de futbol) en la jornada de lluita no hi hauria ni curiosos».
La policia va informar el Govern Civil de l’abundant propaganda de la JD per a aquesta manifestació i es van adoptar «les mesures de prevenció corresponents», procedint-se a esborrar les pintades aparegudes a Alacant, Elx, Elda, Benidorm i altres llocs. Es va reunir la Junta d’Ordre Públic i va organitzar la coordinació per «fer front a aquesta emergència en el seu cas». I el mateix 30 d’abril, el governador civil va ordenar emetre per les ràdios locals «notes aclaridores suaus però fermes, orientadores per al públic i que servisquen per a coadjuvar a la conservació de l’ordre públic».
Encara que la premsa i les informacions oficials van tractar de minimitzar el fet, aquesta va ser la primera manifestació obertament antifranquista de la província, com diu Cerdán Tato, que parla de quasi tres mil participants. Un grup reduït de falangistes, cantant el «Cara al Sol», van tractar de provocar incidents i enfrontaments i van justificar la intervenció decidida de la Policia Armada contra els grups que cridaven «Amnistia!» i «Llibertat!». Van ser conduïts a comissaria 33 manifestants -entre ells, Alberto Asencio, José Linares, Carmen i José Reig Cruañes, Prudencio Mondéjar- i set d’ells van passar al Jutjat de Guàrdia, que els va posar en llibertat sota fiança. Posteriorment, el Govern Civil va imposar multes per valor de 140.000 pessetes.
Poc després apareixia un «Manifest de la Junta Democràtica de la província d’Alacant», en què es qualificava aquesta manifestació com una «fita important en el desenvolupament de la presa de consciència i de la lluita de la província pel restabliment de les llibertats democràtiques». Es feia una crida a les forces de policia i a l’exèrcit -alguns dels membres del qual, de paisà, havien estat en la Rambla- perquè reconsideraren el seu paper polític i facilitaren «el trànsit pacífic de la Dictadura a la Democràcia».
D’altra banda, el Manifest feia una crítica als qui s’escudaven en el pes específic dels comunistes en la Junta per a mantindre’s aliens a ella i acabava amb una crida a constituir Juntes Democràtiques en tots els pobles de la província, en hospitals, centres d’ensenyament, jutjats, col·legis professionals, organismes culturals, etc., de manera que acabara per convertir-se en «un autèntic poder paral·lel, capaç de substituir l’actual poder de la Dictadura».
Fonts: Francisco Moreno Sáez, «Partidos, sindicatos y organizaciones ciudadanas en la provincia de Alicante durante la Transición (1974-1982)», Universitat d’Alacant / Arxiu de la Democràcia,
