El 21 d’octubre del 1962 Raimon i Els Setze Jutges van actuar a l’Aplec de la Joventut del País Valencià, celebrat a Castelló de la Plana. «L’única manifestació espontània i natural d’efervescència comunitària», deia Joan Fuster, «en aquests anys de tètrica indolència col·lectiva, al sud de l’Ebre». Aquesta trobada «modestíssima», es va intentar a Bocairent la tardor del 1963, però la Guàrdia Civil la va interceptar.
«A Castelló de la Plana -explicava Fuster-, l’Aplec havia programat una sèrie d’actes molt contradictoris i dispersos. Un d’ells, tanmateix, estava destinat a precipitar l’aparició de Raimon. Els organitzadors de l’Aplec, amb una gran perspicàcia, havien fet baixar de Barcelona la colla d’Els Setze Jutges: amb els barcelonins i amb Pelegero –un jove de vint-i-dos anys de Xàtiva- volien oferir una audició de “música moderna”, convençuts que la feligresia de l’Aplec ho rebria amb entusiasme. Sense premeditar-la, doncs, es presentava l’ocasió d’establir contacte amb els promotors d’allò que ja en deien la Nova Cançó catalana».
La cita de Castelló de la Plana, en conseqüència, prometia sorpreses. I les sorpreses van produir-se, ja que, arran d’aquesta trobada, es va organitzar la presentació de Raimon al públic de Catalunya.
Assenyala Xevi Planas: «Fuster, atent als esdeveniments que podien contribuir a mantenir vives la identitat i la cultura dels Països Catalans en ple franquisme, va ser un dels intel·lectuals que van proclamar la seua fe en les immenses possibilitats de la Nova Cançó. Per a una col·lectivitat com la dels Països Catalans, sotmesa a una dictadura i mancada de plataformes de projecció multitudinària de la seua realitat com a poble, la Nova Cançó es presentava, a l’inici de la dècada del 1960, com un fenomen que podia provocar un gran impacte popular, que podia arribar a la major part dels ciutadans del país».
El periodista continua: «Arreu del domini lingüístic, però prompte també a l’estranger, els cantants catalans podien convertir-se, a través dels recitals i dels discos, en la veu d’una nació que maldava per sobreviure contra l’ofec de l’estat opressor, disposat a anorrear qualsevol iniciativa crítica amb el sistema establert i qualsevol projecte que es vehiculara en una llengua diferent de la castellana».
I afegeix: «Cap altra manifestació de la cultura autòctona no oferia unes perspectives tan interessants per a la lluita antifranquista del catalanisme com la Nova Cançó. La música podia esdevenir un mitjà de masses, un vehicle d’expressió artística potentíssim i alhora una eina extraordinària de creació de consciència política. Per a Fuster, l’emergent Nova Cançó era un pont entre el llibre i l’orella. Va intuir l’eficàcia de la cançó com a instrument d’incitació a la revolta la primera vegada que va escoltar la veu de Raimon al servei del cant: «Al vent era una pura i inesperada espontaneïtat, i això, ingènuament, ens meravellà. Aquell vespre pensàrem que havíem guanyat una petita batalla”».
Fonts: Joan Fuster, «Orígens i casualitat de Raimon», Eines, Fundació Irla, 2012 / Xevi Planas, «Joan Fuster i la Nova Cançó», Joan Fuster i la música, Publicacions de la Universitat de València, 2012
