El 24 de gener del 1961, va morir l’arquitecte Francesc Mora i Berenguer als 85 anys en accident d’automòbil a la Ribera de Cabanes (la Plana Alta) en companyia del seu fill Carlos Mora Ortiz de Taranco.
Nascut a Sagunt el 1875, era d’ascendència xixonenca, tal com explica Amand Picó, un amable lector de Diari La Veu, ja que son pare, José Victorio Mora Picó, va exercir de jutge a la capital del Camp de Morvedre del 1875 a 1880, i, anteriorment, havia estat a Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa). A Sagunt va viure els seus primers cinc anys fins que son pare va ser destinat, com a magistrat, a l’Audiència Territorial de Saragossa i, finalment, el 1885, a la de Barcelona.
Mora se sentia de Xixona (l’Alacantí), assenyala Picó, i va mantindre sempre la vinculació amb el poble, on passava els estius a la seua finca de la partida de l’Almarx, anomenada «l’Almarx de Mora». Per tot això, remarca, no és cap casualitat que els dos edificis més destacats de Xixona arquitectònicament —la casa de la família Monerris Planelles i l’actual Casino— siguen obra seua.
Va dur a terme els primers estudis a la seua ciutat natal i, el 1890, a Barcelona, va ingressar a l’Escola d’Arquitectura, dirigida per Lluís Domènech i Montaner, on es va titular el 1898. Fou company d’estudis de Manuel Peris i va estar vinculat a Bonaventura Conill durant la carrera. Va tindre un contacte molt directe amb el modernisme català, especialment amb l’obra d’Antoni Gaudí, el taller del qual freqüentava, la de Puig i Cadafalch i la de Domènech i Montaner. També va compartir la concepció dels seus professors Antoni Maria Gallissà i Joan Torras. Una concepció de l’arquitectura com una obra d’art total, fruit del compendi de totes les arts i oficis. Acabats els estudis, va ocupar plaça com a arquitecte municipal a Gandesa (la Terra Alta) i a Tortosa (el Baix Ebre).
El 1901, amb 26 anys, va guanyar per oposició el lloc d’arquitecte municipal de l’Eixample de València, on va romandre fins al 1951. Una plaça que va combinar amb la professió lliure d’arquitecte. De fet, va dissenyar i construir un bon nombre d’edificis a la ciutat.
El 1903, va bastir per a Manuel Gómez la casa número 31 del carrer de la Pau (casa Sagnier I, que beu de la Casa Calvet de Gaudí). El 1905, un projecte per al mateix Manuel Gómez dissenyat per Antoni Martorell va ser substituït per un altre de Mora. Es tracta de la casa Sagnier II, ubicada al carrer de la Pau cantó amb el carrer de les Comèdies.
Un altre exemple del tipus de decoració que va emprar en aquests edificis el trobem en el primer projecte per a la casa Ordeig, a la plaça del Mercat, número 13, del 1907. Un disseny que, més tard, va canviar per un altre de tendència revival goticofloral.
A partir del 1908, va iniciar una fase neogòtica en què es va inspirar en monuments medievals del País Valencià. A aquesta fase, pertanyen el projecte definitiu de l’esmentada casa Ordeig, i el Palau Municipal de l’Exposició Regional Valenciana del 1909. Aquest mateix any, Mora també es va encarregar de la restauració de la porta dels Apòstols de la catedral de València.
El 1910, l’ajuntament de València va traure a concurs la construcció del Mercat Central. Mora va ser rellevat com a arquitecte municipal per poder presentar-hi un projecte de línies neomudèjars, que va ser rebutjat. Però no tot va ser dolent perquè, dos anys més tard, el 1912, va aconseguir l’aprovació del seu Pla d’Eixample sobre una superfície de 1.300 hectàrees.
El 1913, va projectar la seua obra mestra per excel·lència: el Mercat de Colom, finalitzada el 1916. Un any abans, el 1915, va ser nomenat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Més endavant, va participar en obres d’estil francés, com ara les dues cases bessones per a Carmen Ortiz de Taranco, al carrer del Mestre Gozalbo, acabades el 1924. També va ser l’introductor del purisme amb edificis com ara el del Banc Hispanoamericà, al carrer de les Barques, construït el 1926 i enderrocat el 1970. D’aquesta segona etapa, també destaca la façana nova de l’ajuntament de València, en col·laboració amb C. Carbonell.
El 1925, va dur a terme el seu últim projecte: l’Escola Industrial, de la qual era professor. Un projecte que no es va construir fins més tard i que va patir diverses reformes.
Des del 1920 fins a la seua mort, va participar activament en congressos professionals i va tenir una intensa vida social i de representació. Va ser degà del Col·legi d’Arquitectes de València, president del Cercle de Belles Arts de València i president del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes de l’Estat espanyol.
Fonts: Arquitectos de València / Viquipèdia / Las Províncias / Enciclopèdia Catalana
