El 27 d’abril del 1947 va nàixer a Palma la cantautora Maria del Mar Bonet. La seua vida ha estat vinculada a la música des de ben prompte. De xiqueta i en l’àmbit familiar, ja cantava moltes cançons tradicionals de les Balears. Als onze anys, va entrar a formar part de la coral Stella Maris i, en l’adolescència, va rebre classes de guitarra.
Un dels seus primers concerts va ser en una conferència que el seu pare va fer sobre la cançó francesa dels 50 i 60, Joan Bonet, periodista i escriptor. Maria del Mar i el seu germà gran Joan Ramon, que ha estat fotògraf tota la vida però que aleshores era integrant dels Setze Jutges, van il·lustrar musicalment les explicacions del pare.
La música no era l’única vocació de la jove Maria del Mar. Hi havia, també, l’art i, en especial, la ceràmica. Per això quan, amb díhuit anys es va instal·lar a Barcelona, ho va fer amb la doble intenció de consolidar la seua carrera musical i de fer estudis de ceràmica a l’Escola Massana.
Prompte va avançar en tots dos objectius: d’una banda, va entrar a treballar al taller del ceramista Jordi Aiguadé; de l’altra, es va incorporar als Setze Jutges i va començar a fer concerts amb regularitat, sovint amb altres grans noms de la Nova Cançó (Serrat, Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta…).
Tal com va explicar ella mateixa en una entrevista, la Bonet adolescent que va deixar Mallorca per desembarcar a Barcelona «era una nena sobreprotegida per la família», a qui el pare no hauria deixat marxar si no haguera estat perquè la mare, Mercè Verdaguer, una catalana intel·ligent, nacionalment conscienciada i que tenia molt clar que la seua filla no seria menys que ningú pel fet de ser dona, el va convéncer. «L’arribada a Barcelona va significar deixar enrere la tranquil·litat de Mallorca per entrar en un món on es veia que tot estava a punt de començar a canviar».
Les maniobres dels partits polítics en la clandestinitat, el desacomplexament de les protestes obreres i estudiantils, la cada cop més organitzada i massiva revifalla de la consciència nacional (centrada sobretot en l’аmbit de la cultura i de la llengua), una visió cada vegada menys claustrofòbica del plaer i la llibertat personal: tot això bullia i es barrejava en la Barcelona on Maria del Mar Bonet va desembarcar. Curiosa i inquieta – i plena de talent–, ella no va trigar a trobar-s’hi just al bell mig d’aquell brou políticocultural estimulant i alliberador, fins al punt que, a principis dels 70, la policia la va detenir quan, al port de Barcelona, era a punt de pujar al vaixell que l’havia de dur fins a Mallorca carregada amb dues maletes on portava materials periodístics elaborats per la clandestina Agencia Popular Informativa. Bonet recorda que la van portar al calabós de Via Laietana, on la van interrogar tota la nit. «Va ser molt desagradable, però, a diferència d’altra gent, a mi no em van posar la mà a sobre».
Ja era una cantautora coneguda i reconeguda, aleshores. Havia aconseguit ser respectada i valorada cantant cançons populars menorquines i mallorquines –cosa que no devia ser senzilla en uns ambients tan ideologitzats i programàticament moderns com aquells en què ella es movia–, era l’autora de la música i havia posat veu a una de les cançons de protesta més impactants i icòniques de l’època –Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, sobre un estudiant antifranquista que se suïcida abans de ser detingut per escapar de les tortures que sap que l’esperen– i havia gravat el disc L’àguila negra (1971), un dels seus primers èxits. Entre altres cançons esplèndides, el disc incloïa una versió estremidora de L’aigle noir, de Bárbara, i Jo em donaria a qui em volgués, a partir del poema de Josep Palau i Fabre.
Aquella Maria del Mar Bonet de vint anys i escaig ja tenia tot el que ha tingut sempre: un doll de veu pletòric – dels que sedueixen mentre hipnotitzen i desborden–, una versatilitat musical que mai no ha deixat d’ampliar i enriquir, i una sensibilitat plena d’intel·ligència, de càlcul i de gosadia que ha impedit que la seua obra i la seua carrera s’estancaren.
És significatiu que durant els 70 Bonet ja definira la pluralitat de registres que ha estructurat la seua trajectòria. És una pluralitat que es concreta en un repertori en què predominen quatre camps o tipus d’expressió. El primer és la interpretació fidel però moderna de cançons tradicionals mallorquines i menorquines, en especial de «cançons de treball», amb les quals ha fet, entre altres, discs com Cançons de festa (1976) i Saba de terrer (1979). El segon camp és el de les composicions pròpies en una línia cantautoral, que en general beuen de la chanson i no reneguen – ni musicalment ni en esperit– del llegat dels Setze Jutges. El tercer tipus d’expressió l’ha trobat en la musicació de poemes de noms imprescindibles de la poesia catalana: Anselm Turmeda, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli… I el quart camp que més ha treballat és el de l’exploració de la diversíssima però sempre familiar paleta de sons de músiques de la Mediterrània, que ha donat com a fruit, entre altres, els discs Anells d’aigua (1985) i Salmaia (1995).
Fonts: Pere Antoni Pons, «Maria del Mar Bonet, l’oceа d’una veu», El Temps, 2017 / Viquipèdia
