El 13 de juny del 1946 Montserrat Roig va nàixer a Barcelona. El seu pare i la seua mare, Tomàs Roig i Llop (1902-1987) i Albina Fransitorra i Alenyà (1912-2014) formaven part de la resistència silenciosa al franquisme que es va fer sentir a partir de la dècada dels 60. Van saber transmetre els seus valors als set fills que van tindre. Montserrat va ser la sisena.
En la seua obra Amb uns altres ulls descriu amb meticulositat l’ambient gris i fosc de la postguerra, recordant que al marge d’una «burgesia adepta al nou règim», hi havia també «aquells que havien sobreviscut a les bombes, hi havia homes i dones que dintre seu es negaven a claudicar davant la imposició de rebutjar la seva pròpia formació i pensament, aquell rastre republicà».
Encara que puga semblar que va començar a publicar molt jove, no va ser una adolescent genial ni una autora precoç. Hauria volgut ser actriu i es va apuntar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va fer amics que l’acompanyarien tota la vida, com ara Josep Maria Benet i Jornet, Maria Aurèlia Capmany i Pilar Aymerich.
Prompte va tindre clar que volia guanyar-se la vida amb l’escriptura, i ho va aconseguir, encara que passara «etapes complicades». Una part de la seua força enorme li ve de l’esperit rebel, del valor emancipatori que donava a la cultura.
Abans de guanyar el premi Víctor Català el 1970 amb el recull de contes Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Roig es va casar el 1966 amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya -el 1968 va passar quinze dies a la presó, coincidint amb l’emblemàtic Maig Francés-, va tindre el primer fill, Roger i, aquell mateix 1970, es va separar del marit i va deixar el PSUC.
Va saber que havia guanyat el premi mentre estava tancada al monestir de Montserrat amb un grup d’intel·lectuals per protestar contra el Procés de Burgos. Ella recordava que havia entrat al monestir com a llicenciada (s’havia llicenciat en filosofia i lletres el 1968) i en va sortir com a escriptora.
A Montserrat Roig li interessava parlar de la Barcelona que ella coneixia, sobretot la de l’Eixample, des d’una perspectiva realista. Després de Ramona, adéu (1972) va fer un llibre d’entrevistes, Los hechiceros de la palabra (1975), en què entrevistava autors com Cela, Vargas Llosa i Benet i els preguntava per l’escriptura.
Amb El temps de les cireres, va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1976. Estava a punt de fer trenta anys quan es va decidir a explicar la història de la família Miralpeix a partir del retorn a Barcelona de la Natàlia el març del 1974, pocs dies després de l’execució de Salvador Puig Antich. Els escrits de Montserrat Roig tenen un valor extraordinari per entendre el seu temps. Va ser una de les pioneres en la reivindicació de la memòria històrica a través de llibres com Els catalans als camps nazis (1977).
Va ser lectora de castellà a Bristol i professora a la universitat de Glasgow i a Phoenix. Va viatjar a Itàlia, Hongria i a l’URSS. Com a novel·lista va ser molt traduïda, sobretot a partir de la dècada dels 80 (es pot llegir en més d’una desena de llengües). Com a periodista també va ser molt coneguda. A Catalunya i a l’Estat va escriure a la premsa, però també va fer ràdio i televisió.
Roig va tindre el segon fill, Jordi, amb Joaquim Sempere, però se’n va acabar separant el 1980. La seua obra és l’intent de mantenir-se fidel a una de les seues frases més cèlebres: «L’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura».
Montserrat Roig va morir als quaranta-cinc anys. El càncer de mama que va acabar amb la vida de la novel·lista, narradora, periodista i assagista va ser un final abrupte i malaurat que va estroncar una trajectòria brillant de dues dècades. Si Roig haguera viscut més temps probablement hauria donat les seues millors obres. De fet, quan va morir tot just estava arribant a la maduresa literària.
Fonts: Jordi Nopca, «La força de Montserrat Roig», Ara, 2016 / Enciclopèdia catalana / Viquipèdia
