El 4 de febrer del 1942 va nàixer Ovidi Montllor i Mengual a Alcoi (l’Alcoià). Actor i cantautor, al llarg d’una extensa trajectòria professional va editar més de deu àlbums i va participar en una cinquantena de pel·lícules, trenta muntatges teatrals i diversos programes televisius.
Era fill d’una família de classe obrera de l’Alcoi de postguerra, el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per llegir les obres que el seu oncle li deixà quan es va exiliar. Encara no havia fet 12 anys quan va haver de deixar l’escola per les necessitats econòmiques familiars. En el món laboral va treballar en 36 oficis diferents: mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable, entre d’altres. Per combatre les desigualtats que havia observat, el 1959, quan es va traslladar a Barcelona, es va integar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i després al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC).
Va debutar el 1962 amb el grup teatral La Cassola, d’Alcoi. A Barcelona, va actuar amb grups de teatre independent, com ara el del CICF (Les noces de Fígaro, de Beaumarchais, 1967), i més tard amb les companyies d’Adrià Gual (amb la qual va actuar a Venècia) i de Núria Espert, i amb diversos grups independents. A partir del 1968, va començar a interpretar poemes musicals d’autors com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra, entre d’altres. Això, més tard, el relacionaria amb la Nova Cançó, un moviment artístic musical que va nàixer durant el franquisme amb la voluntat d’impulsar la llengua catalana. La divulgació de l’obra de poetes catalans i valencians va ser una de les constants de la seua vida i, juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i i Lluís Llach, va ser referent de l’antifranquisme fora de l’àmbit catalanoparlant.
El 1974, la seua carrera com a cantant i actor de teatre va fer un gir cap al cinema gràcies a la proposta de Francesc Betriu per participar en el film Furia Española. Un any després va participar a Furtivos, dirigida per José Luís Borau, una pel·lícula que va haver de lluitar contra la censura i que va aconseguir un gran èxit entre el públic i la crítica. En pocs anys, amb la participació en La ciutat cremada, L’obscura història de la cosina Montse, Soldados, Companys, procés a Catalunya, La veritat sobre el cas Savolta, La Sabina, La campanada i El nido es va convertir en un dels actors fonamentals de la Transició.
L’Ovidi va rodar tres o quatre pel·lícules per any durant tres lustres i la seua trajectòria cinematogràfica fou mereixedora de diversos guardons, com ara el premi del Festival Valencià o el premi d’interpretació del Festival de Cartagena de Indias, per la pel·lícula Soldados (1977). L’any 1994 fou nomenat Miquelet d’Honor per la Societat Coral el Micalet de València. També va participar en doblatges de pel·lícules al valencià. Un exemple és Casablanca, en què Ovidi posava veu a Sam. Com a actor de cinema sobretot interpretà personatges complexos, introvertits i marginats amb els quals s’identificava.
Montllor va enregistrar més de deu discos, entre els quals La fera ferotge, 1968; Crònica d’un temps, 1973; A Alcoi, 1974; Coral romput, 1980; Ovidi Montllor diu Sagarra, publicat pòstumament l’any 2000, i Verí Good, que va deixar inacabat.
El 10 de març de 1995, Ovidi Montllor moria al carrer de Sostres, al barri de la Salut de Barcelona, als cinquanta-tres anys, a conseqüència d’un càncer d’esòfag. Cinc mesos abans, Alcoi li havia tributat un emotiu homenatge. Les seues cendres reposen al cenotafi de personatges il·lustres del cementiri d’Alcoi.
L’any 2000 es va presentar l’obra completa al Teatre Principal d’Alcoi. Antologia recull 13 discs compactes editats pels Estudis de Gravació Tabalet, amb el finançament dels ajuntaments d’Alcoi i Barcelona. La recopilació aplega 141 cançons, entre les quals les que havien de formar part del disc que la mort de l’artista deixà a mig fer, Verí Good, a més de temes inèdits.
L’Ovidi, com tothom el coneix, va morir enmig de moltes dificultats personals. No tan sols per la malaltia que l’havia anat apagant i que li havia atacat precisament la veu, allò que més el definia. El 1995 es vivia un dels moments culminants de l’oblit planificat amb què la transició postfranquista havia recompensat els cantants i els activistes culturals que tant havien fet en la lluita contra la dictadura.
Ovidi Montllor, cantant i actor durant el final del franquisme i la transició, va ser omnipresent en escenaris i films, però com tants companys seus es va trobar que els nous gestors culturals i polítics preferien rescatar mòmies folklòriques franquistes o cantants insulsos a programar artistes que havien estat incòmodes per al franquisme i que continuaven essent incòmodes després. Ovidi Montllor, especialment, fou víctima de la censura més directa i estricta al País Valencià i el silenci i la marginació a la resta del país.
Però amb els anys l’Ovidi, la seua figura i el seu mestratge, han renascut fins a convertir-lo en una icona reivindicativa, en un model a seguir. L’absència n’ha esdevingut de fet una presència permanent que el manté viu, sobretot entre unes generacions que no el van conéixer. D’ençà de la mort de l’Ovidi, molts músics n’han mantingut vives les cançons, que han estat interpretades, arranjades i enregistrades en diversos àlbums. És el cas de Feliu Ventura, de Pau Alabajos i dels alcoians Verdcel i Arthur Caravan. També hi ha autors que li han dedicat cançons, com ara Cesk Freixas; i discos sencers, com l’Homenatge a Ovidi d’Inadaptats, que després es van vestir de Fera ferotge per interpretar les cançons de l’Ovidi en format acústic. No és pas l’únic grup que ha pres el nom d’una cançó de l’Ovidi. També ho ha fet El Diluvi, que es va estrenar amb un àlbum de versions folk del cantant alcoià.
Però el músic que va lligat a Ovidi Montllor és Toti Soler, ja que durant anys l’acompanyà amb la guitarra. Després de la seua mort, Toti Soler li va retre homenatge amb el disc Deu catalans i un rus, juntament amb Ester Formosa i Carles Rebassa.
La seua gran amiga Isabel-Clara Simó, recentment desapareguda, reflexionà sobre el reconeixement de l’Ovidi per damunt de la mort física en el següent text: «Hi ha persones que moren abans d’hora i que fan plorar els seus amics i la gent que les estima. Un artista que mor, però, rep homenatges i se’n diuen lloances, però l’esquerpa societat cultural, els egos inflamats de tots els que en formem part, acaba per oblidar-lo. Alguna celebració escadussera. Algun record en data assenyalada. I capes d’oblit fins que se l’enduu la història i, o bé esdevé un clàssic o bé desapareix per sempre més. Però Ovidi, no. Ovidi mor i el plora un país sencer. I passen els anys i els joves l’escolten i el fan més gran encara. Quan els qui no coneixen l’artista traspassat són els qui el recorden, és que ha nascut un clàssic. I aquest és el cas d’Ovidi Montllor, no gens freqüent i menys en uns Països Catalans acomplexats i perplexos».
Fonts: Vicent Partal, «25 anys sense l’Ovidi: una absència plena de vida», Vilaweb / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
