El 5 d’agost del 1929 va nàixer a València l’escultor Andreu Alfaro i Hernàndez, vinculat al Grup Parpalló. És un dels referents artístics dels territoris catalanoparlants de la segona meitat del segle XX.

De formació autodidacta, va iniciar la seua activitat artística a la fi dels anys cinquanta amb una escultura d’herència constructivista per desenvolupar, en les tres dècades següents, una obra canviant i diversificada però fidel a certes concepcions bàsiques: l’assimilació en la creació artística de la metodologia dels processos i materials industrials, una vocació sintètica en la forma i el convenciment que l’escultura ha de recuperar el seu caràcter públic i commemoratiu.

Va dur a terme les seues primeres exposicions individuals el 1957 i 1958. Va participar en la Biennal de Venècia en diverses ocasions (1966, 1976 i 1995), i va ser freqüent que les seues obres concorregueren a les prestigioses fires de Colònia, Düsseldorf, Basilea, París o Madrid. Entre les més de cinquanta exposicions individuals cal destacar les dues més importants retrospectives del 1979 al Palacio Velázquez al Parque del Retiro de Madrid, i del 1991 a l’Institut Valencià d’Art Modern; i les exposicions de l’any 1989 en París a la Galerie de France, del 2000 en Quadrat Bottrop, al Josef Albers Museum i del 2001 en Donin Haag, Scheveningen, al Museum Beelden aan Zee.

Mereixen un esment especial el gairebé centenar d’escultures monumentals seues, construïdes a escales sorprenents i amb una vocació d’integrar-se en els espais públics com a veritables monuments col·lectius, que es troben en nombroses ciutats de l’estat espanyol (Madrid, València, Barcelona, Burgos, Girona…), d’Alemanya (Colònia, Magúncia, Frankfurt…) o dels EUA (Nova York).

Les seues obres més importants són La rella (1961), La veu d’un poble (1964-65), Monument a l’amor (1965-67), Bon dia llibertat (1975) i Catalan power (1976). També va projectar diversos monuments, com ara el Monument als Països catalans, a Tàrrega (1981), o el Monument al Bimil·lenari de Tortosa (1986).

En reconeixement a la seua llarga i creativa dedicació a l’escultura va estar guardonat amb el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981) del Ministerio de Cultura, el Premi d’Honor Jaume I (1980) i la Creu de Sant Jordi (1982) de la Generalitat de Catalunya. El 1991 va rebre també el Premi Alfons Roig de la Diputació de València.

Aquest mateix any, la seua obra La Puerta de la Ilustración (Avenida de la Ilustración, Madrid) va rebre el premi d’Urbanisme, Arquitectura i Obra Pública de l’Ajuntament de Madrid. Andreu Alfaro va morir a Rocafort (l’Horta Nord) el 13 de desembre del 2012.

El 2016 li va ser concedit, a títol pòstum, el Premi IVAM i la Medalla de la Universitat de València.

Fonts: Andreu Alfaro / Viquipèdia

Més notícies
Notícia: Data atziaga per a la ciutat d’Alacant
Comparteix
OPINIÓ | "La meua proposta és que ens preparem per al combat (el de la raó) i triem les nostres millors armes (sempre les de la pau) per a defensar-nos de la ignorància i la foscor."
Notícia: Josep J. Conill, escriptor i pensador heterodox
Comparteix
Entrevistem l'autor de "Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat" i "Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català", entre moltes altres obres 
Notícia: El naufragi del “Sirio”: el “Titanic” de la Mediterrània
Comparteix
El 4 d'agost del 1906, el vaixell italià es va enfonsar al cap de Palos, a Cartagena, i, entre les víctimes hi havia molts valencians de la Ribera que viatjaven clandestinament a l'Argentina fugint de la fam. Alguns cadàvers van arribar a les platges de Santa Pola i Torrevella.
Notícia: Nacionalitat
Comparteix
Amb l’expressió comunitats autònomes s’esvaeix la frontera inicial entre nacionalitats i regions. Al nostre País Valencià, així denominat a l’avantprojecte d’estatut de 1981, i rebatejat com a Comunitat Valenciana a l’aprovat el 1982, ha estat una martingala.

Comparteix

Icona de pantalla completa