El 26 d’agost del 1920 es va celebrar el primer Aplec de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí (la Plana Baixa) gràcies a l’empenta de Vicent Tomàs Martí (1890-1924). Enguany diverses entitats commemoren el centenari de la mort d’aquest líder del valencianisme i escriptor.
Nascut a la localitat veïna d’Artana, també a la Plana Baixa, aquest literat havia estudiat Medicina a Barcelona, on va despertar el seu interès pels moviments catalanistes. Tant va ser així que va ser nomenat delegat perpetu a València de la Unió Catalanista, un dels molts partits nacionalistes catalans de l’època que aspirava a una transversalitat mai no assolida. Entre els impulsors d’aquella formació destaca Enric Prat de la Riba, qui va ser-ne secretari i qui va arribar a presidir la Mancomunitat catalana, dissolta pel dictador Miguel Primo de Rivera; o l’Institut d’Estudis Catalans, fundat per ell mateix. Alhora, Prat de la Riba també va ser autor de La Nacionalitat Catalana, una mena de bíblia que va inspirar diverses generacions catalanistes fins la irrupció d’altres autors, com ara Jaume Vicens Vives.
Influït pel catalanisme emergent de l’època, Vicent Tomàs i Martí, qui també destacava per la seua inquietud literària, va militar en la Joventut Valencianista entre 1916-1923, fou el fundador de l’Agrupació Escolar Nacionalista (AEN) el 1918, membre de l’entitat Nostra Parla a València (1918-1923) i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (1921-1923). Desencisat pels pocs fruits que recollia la Joventut Valencianista al Cap i casal i per la ideologia difusa de la Unió Valencianista, el 1919 va impulsar amb Carles Salvador la creació de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, la qual es va encarregar de portar la doctrina nacionalista als pobles i de la convocatòria dels quatre Aplecs de Betxí, entre 1920 i 1923. La seua militància girava a l’entorn de quatre eixos interconnectats: la crítica implacable al caciquisme rural valencià; la iniciativa de traure, per primera vegada, el nacionalisme de la ciutat de Valencia; l’agrarisme radical, i el rebuig furibund al centralisme.
Era un temps en què la Declaració Valencianista del 1918, tot i el seu nul efecte pràctic, havia despertat l’interès polític de bona part de la ciutadania. Hi havia més condicions que no abans per plantejar alternatives polítiques de descentralització i de recuperació nacional.
En aquell context, l’agost del 1920 la Muntanyeta de Sant Antoni, que acull l’ermita homònima, hi assistien més d’una desena de persones per a conjurar-se pel país. La trobada es va anar repetint fins l’any 1923, atès que l’any següent Vicent Tomàs i Martí va morir amb només 34 anys i l’aplec de Betxí ja no comptava amb el seu principal impulsor. Alhora, l’amenaça del règim de Miguel Primo de Rivera, imposat a través del colp d’Estat de setembre d’aquell any, atemoria uns valencianistes que defensaven un projecte polític ben antagònic al que aquell dictador havia establert per la força. I no només per les intencions descentralitzadores dels promotors de l’Aplec, sinó també perquè entre els seus objectius hi havia el de combatre el caciquisme rural que tant afectava aquelles comarques i que el primorriverisme protegia amb determinació. Tant era així que en l’Aplec de 1923, el quart consecutiu i l’últim de la primera etapa, es va llegir un «manifest als llauradors valencians» en què se’ls instava a protegir «la vostra pàtria natural, la vertadera Pàtria valenciana», i es feia una crida perquè els camperols s’alliberaren «de les nombroses sangoneres que fan impossible la nostra vida». El setmanari El Temps, a través de Violeta Tena, va reproduir íntegrament aquest manifest.
L’origen de l’Aplec, en definitiva, tenia una intenció aglutinadora, de defensa d’un país per fer que va trobar un entrebanc en la seua construcció amb la mort prematura de Vicent Tomàs i Martí, qui també va tindre temps de convertir-se en un articulista de referència en publicacions periodístiques com Nostra Parla, Pàtria Nova o La Correspondencia de Valencia. El 1922 fins i tot va fundar un periòdic mensual, El Crit de la Muntanya, autodefinit com «fulla mensual valencianista agrària [sic]», conceptes que encaixen amb la biografia política d’aquest gran inspirador nascut a Artana. Ell mateix, en una d’aquestes trobades, va impulsar també la fundació de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, amb la intenció d’absorbir el nacionalisme valencià en una mateixa entitat. Com apuntava Vicent Baydal a la revista Saó, aquella Lliga volia expandir el valencianisme en clau rural a través d’aquella convocatòria a Betxí i també mitjançant la implicació de personalitats d’aquestes localitats –metges, capellans, mestres– en la causa, que també havia de comptar amb una agenda lingüística desenvolupada, en aquest cas, per l’històric Carles Salvador.
Tot i la repressió de l’última etapa de la Restauració borbònica, el valencianisme emergent, posterior a Tomàs i Martí, no va poder fer tot el recorregut polític que pretenia. Tampoc durant la II República Espanyola, un període il·lusionant que va acabar de manera tràgica. Però el cert és que aquell aplec es va recuperar a inicis del segle actual, actualment es continua celebrant i ha esdevingut una de les moltes cites obligades per al valencianisme, un moviment amb moltes limitacions, tot i que amb menys de les que va trobar Vicent Tomàs i Martí.
