El 29 d’abril del 1914 va nàixer a València Empar Beatriu Martínez Civera, més coneguda pel seu nom literari: Beatriu Civera.
L’escriptora es va iniciar en el món de l’escriptura com a redactora del diari La Voz Valenciana, en el qual va col·laborar des del 1937 fins al 1939. Fou la primera dona que va escriure en un diari al País Valencià. Aquesta vocació es reflecteix també en la seua producció literària. Les seues obres tenen la necessitat de contar, d’anunciar i, també, de denunciar les injustes situacions que es patien durant la dictadura. N’és una mostra el recull de contes Vides alienes.
Amb vint-i-sis anys, i davant les imposicions i censures a la llengua per part del franquisme, es va unir a figures com Carles Salvador o Enric Valor, amb els quals va desenvolupar una tasca eficaç en uns moments ben difícils. Va ser, en eixa època, secretària de la institució Lo Rat Penat, presidida per Carles Salvador.
Ja acabada la guerra, va col·laborar en la revista Pensat i Fet, en la qual es va donar a conéixer com a escriptora. Va ser en aquests moments de clandestinitat, en la dècada del 1950, quan va escriure les quatre primeres novel·les, de les quals només es van publicar Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961).
No va poder publicar Liberata, finalista del Premi València el 1958; La crida indefugible, Premi Senent el 1969, i Vells i novells, tercera posició en els Premis Octubre el 1974. Per tant, va ser una autora guardonada per la qualitat literària de les seues novel·les.
«Una dona com una altra»
Una dona com una altra és una novel·la en què es destaca el paper de les protagonistes femenines. Una obra ambientada al barri de Gràcia de Barcelona en la qual s’aprecien els patiments d’una dona jove que es troba al capdavant d’una casa de modes. En aquest sentit, hi existeix una relació directa amb Civera, ja que va dedicar alguns anys de la seua vida a ser modista al carrer de Comèdies de València.
Segons Maria Lacueva: «L’escriptora valenciana va voler aprofitar l’exitosa fórmula de la novel·la rosa per transmetre un tipus de missatge diferent a allò oficialment establit, tant pel que fa a la problemàtica específicament femenina com a la social». És a dir, Civera no escriu simplement una novel·la rosa per agradar a tot el públic, sinó que, a partir del model d’aquest tipus de novel·les, fa una crítica als diversos aspectes de la societat del moment com el masclisme, la pobresa, la doble moral, la violència, els abusos de poder de l’Església, etc.
Etapa final
En la darrera etapa de la seua vida, a partir de la dècada dels seixanta, va compaginar la tasca literària amb el treball de caire periodístic. Va col·laborar als fascicles de Nostres Faulelles amb narracions curtes, de llenguatge senzill, en les quals, mitjançant la insatisfacció dels personatges denuncia de manera clara la hipocresia moral i social del seu temps. Aquests relats breus són una bona manera d’iniciar-se i entrar en el món literari d’aquesta autora. Més tard, el 1975, als seixanta-un anys, va guanyar el Premi Víctor Català amb Vides alienes. L’obra, des del punt de vista literari, marca clarament un abans i un després en els seus escrits. Per últim, va publicar en 1986 un altre recull de contes anomenat Confidencial. Entre 1954 i 1970 col·labora en el suplement València del diari Levante, coincidint amb l’escriptora i periodista Carmelina Sánchez-Cutillas. I, ja iniciada la democràcia, i dins del procés de recuperació històrica, va treballar al setmanari El Temps.
Beatriu Civera és l’exemple perfecte d’una dona lluitadora i valenta, que no va tindre por de ser la primera a escriure una novel·la en la nostra llengua al País Valencià. Va saber fer-se un lloc com a redactora en la premsa de l’època de postguerra i va guanyar diversos premis literaris. En les seues narracions hi ha una forta crítica social al context dur que li va tocar viure a través dels seus personatges, que representen la crueltat i la misèria del moment.
Beatriu Civera va dir fa més de cinquanta anys: «Prova n’és de la maduresa d’una llengua quan als seus rengles literaris compareixen noms de dones. Açò fa referència a la nostra literatura, on a poc a poc van incorporant-se firmes femenines, i tant de bo que puguen totes elles passar a la història». Malauradament, és difícil accedir a l’obra de l’autora, ja que no està reeditada.
Beatriu Civera, com el títol d’una de les seues novel·les, no va ser Una dona com una altra.
Fonts: Yasmina Ribera, «Beatriu Civera: una dona com una altra?», La Lectora, 2020 / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
