El 31 de gener del 1911, les costes valencianes i catalanes es van veure afectades per una de les pitjors tempestes que es recorden. Cent quaranta pescadors i mariners van morir i molts altres van haver de lluitar de valent per sobreviure. Una tragèdia coneguda com el temporal de la Candelera, per haver començat el 31 de gener, i també com l’any de la desgràcia, la nit terrible o el temporal de les desgràcies. La maltempsada va assotar el litoral entre Barcelona i València fins al 3 de febrer.
Un segle després, el Servei Meteorològic de Catalunya explicava l’episodi tenint en compte les dades recollides pels observatoris, els diaris, els arxius municipals i les aportacions orals dels nets de pescadors. Després de diverses jornades de bonança, aquell dia a trenc d’alba la mar també estava calmada i el cel, entre serè i una mica ennuvolat. A mitjan matí, però, una nuvolada molt compacta va començar a entrar des de llevant cap a ponent i va fer encendre els llums d’alarma. Tanmateix, la velocitat a la qual el front es desplaçava era massa ràpida perquè les barques que hi havia mar endins pogueren tornar a la costa. El vent va començar a bufar molt fort, primer de gregal i després de llevant i xaloc i la mar es va embravir. Segons les cròniques de l’època, les onades van superar els 8 metres d’altura al port de Barcelona i les ratxes de vent van arribar als 80 quilòmetres per hora.
Els dies 1, 2 i 3 de febrer el temporal es va reactivar i es va desplaçar de nord a sud fins a Alacant. Quatre dies de tempesta desbridada que es va cobrar la vida de 85 persones a Catalunya i 56 al País Valencià. En concret a Vinaròs, Peníscola, Borriana, Canet, Puçol i Sagunt. Les ciutats que més homes van perdre van ser Barcelona amb 28, Peníscola amb 27, Sagunt amb 22 -la majoria mariners bascs i italians de dos bucs mercants- i Cambrils amb 15 morts. Molts dels mariners que van arribar finalment a terra, després d’haver naufragat, van morir per hipotèrmia.
El més curiós d’aquell temporal és que ningú no l’esperava. Els pescadors sempre es refereixen a aquestes dates com «les calmes de gener» o «les minves de gener». Un mes en què la mar gairebé sembla una bassa d’oli, com recorden els més grans. Aquell dia, però, la tempesta perfecta, un gran temporal de llevant, es va alçar amb fúria i ho va arrasar tot. Barques de pesca destrossades, vaixells de vapor enfonsats, càrregues de taronges amb destinació a Anglaterra perdudes a la mar i tot un reguitzell de cadàvers repartits pel litoral. La població de les localitats costaneres es va mobilitzar per intentar salvar les barques i recuperar els cossos sense vida dels pescadors.
En aquell temps, Peníscola era un dels municipis on més pescadors (uns 500) eixien a feinejar. Una flota pesquera important que va quedar a la mercè del temporal. Moltes barques van quedar fetes malbé a conseqüència de les nul·les infraestructures portuàries. L’escassetat de mitjans de salvament, tant en terra com en les petites embarcacions, van agreujar la situació i la van convertir en la població més castigada pel terrible temporal de la Candelera. Els ports de pescadors eren refugis naturals que aprofitaven els accidents geogràfics costaners. El cas de Peníscola és el més paradigmàtic.
Un amable lector de Diari La Veu, Joan Francesc Sanç, ens explica que son pare, un dels supervivents de la tragèdia, sempre deia que el temporal devia ser un tsunami, ja que la mar va traure moltes barques de Vinaròs a més de 500 metres de la costa.
La comunitat marinera, des del Maresme fins a l’Horta, va unir esforços per tal d’ajudar les famílies necessitades. Els mitjans de comunicació de l’època van reflectir, durant dies, les dramàtiques conseqüències de la tempesta. Les dimensions del desastre van despertar la sensibilitat dels estaments polítics i religiosos, així com de la societat civil d’arreu del país. L’objectiu principal era reunir diners per a aquelles llars que s’havien quedat sense mitjans de subsistència, ja fora perquè havien perdut la barca o perquè havien mort un o més dels homes que portaven els sous a casa. La premsa va ser de gran ajuda en aquest sentit, ja que els diaris i setmanaris es van fer ressò de les tràgiques notícies que arribaven des de totes les poblacions marineres implicades en la desgràcia.
Que la catàstrofe s’oblidara prompte pot ser causa fonamentalment del fet que va afectar pescadors, que pertanyien als estrats socials més humils, i mariners dels vaixells que carregaven minerals al port de Sagunt, uns mariners forans en general. També hi van contribuir les persones perjudicades, que van guardar les desgràcies en el nucli familiar. Això justament va ocórrer a Peníscola, la localitat valenciana que més va patir.
De fet, arran de la pèrdua de 27 persones de la vila en aquesta calamitat -la víctima més jove tenia només set anys- la ciutadania va lluitar perquè es construïra el port. Una infraestructura que es va acabar el 1922.
Fonts: Museu marítim de Barcelona, «1911. Sobreviure a la tempesta», 2011 / Vicent X. Contrí, «I la fúria del mar sembro la muerte», Levante-emv, 2011 / Nueva mirada al mar, «El temporal de la Candelera», 2020 / Viquipèdia
