El 24 de desembre del 1887 va nàixer a València la gran soprano Lucrècia Borja, coneguda amb el nom artístic de Lucrecia Bori, que va adoptar a instàncies d’una altra cantant excelsa, Emma Calvé.
Va estudiar al Conservatori de València i més tard a Milà. Va debutar el 1908 en el paper de Micaela de Carmen a Roma. A partir de llavors, la seua carrera va estar plagada de fites, per exemple: va compartir cartell amb Enrico Caruso en la Manon Lescaut parisenca del 1910 amb l’aprovació, ni més ni menys, que de Puccini i Toscanini. La seua carrera es va creuar més vegades amb el mític director italià, perquè la va triar per participar en La traviata i Falstaff el 1913 a Busseto per celebrar el centenari de Verdi.
Va gaudir d’èxit també a la Scala on va participar, entre altres, en la presentació italiana de Der Rosenkavalier (en italià), com a Octavian sota la batuta del també mític Tuli Serafin. Com a estrella internacional que va ser, va compartir cartell amb els més grans del seu temps: Caruso, Lauri-Volpi, De Lucca, Martinelli, Scotti, Gigli…
Però si va haver-hi un escenari en el qual va triomfar va ser al Metropolitan, on es va convertir en la reina del repertori de soprano lírica. Allí va ser on es va retirar el 29 de març del 1936, en el cim de l’èxit, en una gala en la qual va cantar escenes de La Traviata i Manon (hi ha enregistrament de la vetlada), i en la qual van participar les grans figures de l’època, com Melchior, Flagstad o Ponselle. La Gran Dama del Metropolitan va seguir lligada a aquesta institució, on va ocupar càrrecs directius.
Quan el 1957 València va patir greus inundacions, va organitzar una gala i va aconseguir 50.000 dòlars per als damnificats.
En els seus enregistraments es poden apreciar moltes de les raons del seu èxit. En primer lloc, posseïa un instrument de soprano lírica genuïna, de timbre cristal·lí i nítid; de vegades se la critica per tindre una veu metàl·lica, però aquesta valoració és discutible i només eventualment s’aprecien alguns aguts tirants. Com era propi a l’època, destaca el control, quan no l’absència, del vibrato, unit a una impecable afinació. Impecable també resulta la col·locació en els greus sense sonoritats de pit, la qual cosa li confereix una gran homogeneïtat en tot el registre. Cal afegir un aristocràtic sentit del fraseig i una perfecta dicció tant de l’italià com del francés. No estranya, per tant, que el públic que va aclamar Lucrecia Bori s’entregara amb entusiasme poques dècades després a Victòria dels Àngels, amb la qual comparteix característiques i repertori.
Va morir el 1960 a Nova York i està soterrada al Cementeri Municipal de València. La comitiva fúnebre va eixir del Palau del Marqués de Dos Aigües. L’admiració que va despertar en les generacions esdevenidores es va poder constatar quan la gran Lícia Albanese (també musa de Toscanini), li va retre homenatge en la seua visita el 1999, acudint a la seua tomba.
Al Palau de la Música del Cap i casal hi ha un bust en la seua memòria i una sala amb el seu nom. No obstant això, el Palau de les Arts no l’ha homenatjada, malgrat que se n’han interpretat papers, com ara Manon, la història interpretativa dels quals està íntimament unida a la Lucrecia Bori.
Fonts: César Rus, «La reina del Metropolitan», Las Provincias / M. Jesús Espinosa, «Lucrezia Bori, la gran cantante de ópera», Valencia Plaza, 2019 / «Lucrecia Bori», Museu del Silenci / Viquipèdia
