El 19 d’octubre del 1868 la pesseta es va convertir en unitat monetària estatal per decret del govern espanyol provisional, signat pel ministre d’Hisenda Laureà Figuerola(nascut a Calaf, l’Anoia, el 1816), després de l’enderrocament d’Isabel II.
La pesseta va substituir l’escut, unitat monetària des de la reforma de Salaverría del 1864, igual que l’escut havia substituït com a mesura principal de compte el ral de plata després de la reforma efectuada pel govern de Narváez el 1848. Però la pesseta ja existia com a múltiple del ral i submúltiple de l’escut. De fet, la paraula «pesseta», sinònim de ral de dos, era un terme comú en la parla castellana des de molt abans (el rastreig dels seus orígens en documents oficials es remunta un segle i mig enrere, en concret al 1718): les pecetes carolines –en realitat, rals de dos, o pessetes– encunyades a Barcelona a l’inici del Set-cents per l’arxiduc Carles d’Àustria, pretendent durant la guerra de Successió a la Corona espanyola, van inundar el mercat monetari peninsular bona part del segle XVIII i van ajudar a propagar un vocable, «pesseta», que ja el 1737 apareix al Diccionario de Autoridades com «la pieza que vale dos reales de plata de moneda provincial» (terme oposat al de «ral americà», també anomenat «columnari»). A més, aquest diccionari aclareix que «es voz modernamente introducida». Per aquest motiu, ja des de l’inici del segle XVIII s’introdueix en el lèxic castellà i se’n generalitza l’ús en les reformes monetàries prèvies al 1868.
La pesseta, al marge de tot això, tenia el 1868, en el moment en què Figuerola perfilava la seua reforma monetària, una virtut molt especial: la de ser, com a ral de dos, l’equivalent més proper al franc, moneda internacional sobre la qual girava la Unió Monetària Llatina, l’acord de moneda única subscrit el 1865 per França, Bèlgica, Itàlia i Suïssa, al qual després es va afegir Grècia, i al qual l’estat espanyol aspirava a incorporar-se, com queda reflectit al Reial decret de creació de la pesseta.
El franc –denominació que es va conservar després, a més de França, a Bèlgica i a Suïssa– tenia el contingut metàl·lic fixat en el franc germinal del 1803, és a dir, una moneda de cinc grams amb un 90% de plata fina, subjecta a una relació legal or-plata d’1 a 15,5. La pesseta encunyada per Salaverría el 1864 contenia 5,192 grams de plata. N’hi havia prou, doncs, amb un petit ajustament, perquè la pesseta del 1868, dividida en cent cèntims i revestida d’or en les encunyacions de cinc o més unitats –i de plata en les de menys de cinc pessetes–, s’equiparara del tot, en pesos i lleis, a la unitat comuna de compte dels països veïns. Perquè fora «un franco con diferente nombre».
L’adopció de la pesseta –i del mateix decret d’octubre del 1868– s’emmarca dins l’impuls reformista i liberalitzador que defineix, dels aranzels a la fiscalitat i a la legislació de societats, la política econòmica inicial del sexenni, entre els anys 1868 i 1870, coincidint amb la presència de Laureano Figuerola al capdavant del Ministeri d’Hisenda. En efecte, els dos objectius perseguits per la reforma del 1868 van ser, d’una banda, l’anivellament dels preus interiors i la unificació monetària, dificultades per la presència de múltiples monedes, fins a 97 registrades, que corrien per l’Estat en aquesta data i que dificultaven qualsevol tipus d’intercanvi.
D’altra banda, es buscava alinear el sistema monetari espanyol amb el dels països signants de la Convenció Monetària Internacional del 1865, amb el desig, molt poc dissimulat, d’activar el comerç exterior i atreure de nou els capitals estrangers, després de l’aturada del 1866. Així, doncs, el propòsit final, amb el suport de la resta de reformes econòmiques dels liberals del 1868, era afavorir la indústria i el comerç en general, en un Estat en crisi des del 1864 i on va dominar la misèria i la fam l’hivern del 1867 al 1868. Poc podia fer, però, una nova unitat de compte per arreglar aquest estat de coses, i prou va fer, enmig del caos polític i de la inestabilitat econòmica dels anys posteriors, sobrevivint.
El recorregut d’una moneda està lligat als esdeveniments del moment de la seua circulació. La pesseta va tindre una existència de 134 anys. Va ser l’última moneda circulant a l’estat espanyol fins a la implantació de l’euro el 2002.
Fonts: José Luis García i José María Serrano, Del ral a l’euro. Una història de la pesseta, La Caixa, 2000 / Viquipèdia
