El 30 de gener del 1806 el compositor Vicent Martín i Soler va morir a Sant Petersburg.
Nascut al carrer de l’Abadia de Sant Martí de València el 2 de maig del 1754, Il Valenziano va ser un dels compositors d’òpera més famosos de les darreries del segle XVIII i va rivalitzar amb el mateix Mozart a Viena. Martín segueix les tradicions i l’estilística imposada pel gust de l’escola napolitana d’òpera, posant l’accent en un melodisme de gran expressivitat.
Es va iniciar en la música al sis anys com a xiquet de cor de la catedral de València. A partir del 1775 es va traslladar a Madrid, on es va sentir atret per la música escènica. En aquesta ciutat va estrenar l’obra El tutor burlado.
L’estudi d’un exemplar del llibret de Li due avari -la que podria ser la seua primera òpera- que es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Toronto (el Canadà) llancen noves dades pera il·luminar la primera etapa creativa de l’autor valencià, «de la qual encara queden llacunes per completar», apunta la catedràtica de Musicologia del Conservatori Superior de Música de València Nieves Pascual.
Posteriorment, entre el 1777 i el 1785, a Nàpols, va continuar la seua formació i va consolidar la fama com a compositor. Va ser llavors quan les seues òperes Andromaca, L’amore geloso, In amor ci vuol destrezza i Le burle per amore, entre altres, van començar a representar-se amb èxit en aquesta i altres ciutats italianes.
El 1785 es va instal·lar a Viena, on va fer amistat amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte. El 1786 va estrenar l’òpera Il barbero di buon cuore i, tot seguit, Una cosa rara, el seu èxit més espectacular, totes dues amb llibret de Da Ponte. Estrenada sis mesos després de Les noces de Fígaro, de Mozart, Una cosa rara va conquerir la societat vienesa i va posar Martín al nivell de Paisiello, Salieri i el mateix Mozart. Un compositor, aquest últim, que admirava la música d’Il Valenziano i va introduir una melodia del primer acte d’Una cosa rara en la part final de Don Giovanni.
El 1788, després de l’estrena de L’arbore de Diana, la tsarina Caterina II el va convidar a Sant Petersburg i el va nomenar compositor de la cort russa. La monarca volia establir una tradició operística a la cort dels tsars i Martín va compondre algunes òperes en rus, com ara Gorè Bogatyr Kossomètovitx i hi va representar les seues òperes italianes anteriors.
Després d’una estada a Londres, va retornar a San Petersburg, on va viure els últims anys. Quan va morir Caterina II, el seu hereu, el tsar Pau I, va iniciar canvis dràstics en la política social i cultural. Llavors, a causa de la manca d’un contracte que li aportara rendes fixes, van aparéixer les penúries i la necessitat d’adaptar-s’hi. Martín i Soler no va tindre cap altre remei que impartir classes a l’Institut de Smorna i a membres de la noblesa local.
Vicent Martín i Soler va morir el gener del 1806, als 52 anys, a Sant Petersburg. El músic que va seduir la noblesa vienesa i que havia satisfet tots els capricis de Caterina la Gran va ser relegat a l’oblit més absolut pocs anys després de la seua mort. Darrerament, s’ha descobert que les restes del compositor descansen al cementeri de Smolenskio junt amb protestants i catòlics russos.
El 1970 es va iniciar la recuperació de la seua figura amb la representació d’Una cosa rara al Teatre del Liceu de Barcelona. El 1982, també es va posar en escena L’arbore di Diana al Teatro de la Zarzuela de Madrid. I el 1991, es va representar de nou al coliseu de la capital catalana Una cosa rara, aquesta vegada sota la direcció de Jordi Savall.
Fonts: Giuseppe de Matteis – Gianni Marata, Vicent Martín i Soler, Institució Alfons el Magnànim, 2001 / Anna Moner, «El desglaç de la memòria», El món d’ahir, 2018
