El 15 de gener del 1728 va morir oblidat a Segòvia el general Joan Baptista Basset, el militar austriacista que s’enfrontà als Borbons per les llibertats del Regne de València i de la Corona d’Aragó.
Nascut a València, o potser a Alboraia (l’Horta Nord), entre el 1654 i el 1664, va ser un militar de carrera que va servir els Habsburg hispànics a Milà i els austríacs a les campanyes d’Hongria. El pare, Joan, era daurador o pintor, i la mare, Esperança, estava emparentada amb la família de cavallers dels Ferrer de Lis. Malauradament, a hores d’ara, la infantesa i l’adolescència de Basset encara està coberta d’ombres per la manca d’informació.
Cap al 1680 o 1681 Basset va ingressar a l’exèrcit per la manca d’oportunitats laborals que oferia la València de la segona meitat del set-cents. Ell i dos germans seus s’allistaren als terços. El 1695 era coronel d’enginyers de l’exèrcit imperial i el 1699 reconeixia haver servit en les guerres d’Hongria durant onze anys, quatre al Principat de Catalunya i tres a Milà. Afirmava també haver participat en quinze atacs contra places i castells, en cinc defenses de ciutats (entre altres, Barcelona, el 1697, durant la Guerra dels Nou Anys) i en onze batalles campals, haver estat enginyer a Orà i haver estat huit vegades ferit.
Al servei de l’Imperi
Els anys de servei militar de Basset foren avalats per dos importants prohoms de l’Imperi: el príncep Georg de Hessen-Darmstadt i el gran mestre teutònic Ludwig Anton de Palatinat-Neoburg; aquest darrer, germà de la reina consort Marianna, esposa de Carles II. Basset havia estat, sobretot, col·laborador del primer, fins i tot amic, abans que el príncep es convertira en lloctinent general del Principat de Catalunya (1698-1701). Basset va arribar a Catalunya, amb les tropes de Georg de Hessen-Darmstadt el 1695, per a lluitar contra els francesos en la Guerra dels Nou Anys, i va romandre al Principat fins al juny del 1701, ja entronitzat Felip V.
Va tornar a Viena, on va viure els prolegòmens de la nova guerra contra França. En la guerra de Successió, ascendit a major general, es va convertir en assistent del pretendent a la corona anhelada: el 12 de setembre del 1703, a Viena, fou proclamat Carles III d’Habsburg rei de la Monarquia Catòlica.
La guerra de Successió
Basset va acompanyar Carles III a Lisboa i, el novembre del 1704, en nom d’aquest rei, va participar en la presa de Gibraltar i va contribuir, com a enginyer militar, a defensar la plaça i el penyal. Va ser l’elegit pel rei austriacista per a governar la roca, encara que el general valencià va renunciar perquè va preferir lluitar a la seua terra.
Una poderosa flota angloneerlandesa, a bord de la qual estava Carles III, va salpar de Lisboa el 1705. L’objectiu: Barcelona. El 9 d’octubre, Basset i un grup de maulets restaren al sud del Regne de València, a Altea i a Dénia, que van ser les primeres viles valencianes que reconegueren Carles III. Prompte es va afegir a Basset el regiment de catalans de Rafael Nebot. El 15 de desembre l’exèrcit maulet, exhibint cintes grogues (el color austriacista), va arribar al Cap i casal i el govern felipista va capitular l’endemà. València era maulet més que austriacista i Basset es va convertir en el líder salvador aclamat pels seus compatriotes. Això, però, no va agradar a la cort de Carles III: Basset, tot sol, s’havia apoderat de tot un regne —la seua pàtria— i, a més, amb la pretensió de subvertir l’ordre feudal imperant. Els valencians de la ciutat reberen Basset i els seus «equitibus catalanis stipati» (pèrfids genets catalans, o siga, els de Nebot), «uti qui diutius expectatus adveniebat, tanquam numen aliquod praesentissimum patriam bonis omnibus cumulaturum» (com qui arribava després d’haver estat esperat durant molt de temps, com si fora una divinitat favorabilíssima que havia de sadollar la pàtria amb tots els seus béns). Vet ací Basset i la gran responsabilitat que va caure sobre ell aleshores.
En definitiva es tractava purament d’un conflicte dinàstic atiat per les potències europees, però que a València, ignorada tradicionalment pels governs de Madrid, va adoptar les formes d’un conflicte social: el poble llatzerat per una noblesa prepotent s’aixecava per enèsima vegada contra —en paraules de l’època— el «mal govern» que l’oprimia. Que a ningú li estranye, doncs, que el poble valencià cridara amb ganes «Visca Basset abans que Carles III».
Els maulets entren a València
Els maulets es van apoderar de la ciutat de València. Basset, segons relata l’austriacista Francesc de Castellví (Narraciones históricas), «era el padre de la patria, restaurador de ella y el que la había puesto en libertad». Però Basset, el «restaurador de la pàtria», no va poder evitar enveges i enemistats dels qui, aliens al poble valencià, vestien amb el groc austriacista a la recerca de promoció personal. Per a aquests, la noblesa austriacista, Basset era tan enemic o més que els generals borbònics que provaven d’assetjar València.
Un exèrcit anglès amb efectius catalans del Principat, comandat per Charles Mordaunt, comte de Peterborough, va arribar a la capital valenciana. Aleshores es va fer efectiu el nomenament d’un nou lloctinent general del Regne, en la persona de Josep Folc de Cardona i Erill (marquès de Castellnou i comte de Cardona per títol atorgat per Carles III). Basset fou desposseït de la seua autoritat al Cap i casal i tramés a Xàtiva, on va evitar que aquesta ciutat caiguera en mans de les tropes borbòniques del comte de Las Torres. La guerra semblava guanyada després de l’entrada de Carles III a Madrid (Felip V havia fugit a Burgos) el 26 de juny del 1706.
Ara les noves autoritats austriacistes del Regne, tan reaccionàries com les borbòniques, passarien compte als maulets. Basset fou arrestat el 28 de juny del 1706: empresonat primer a Dénia i després a Tortosa i a Lleida, no fou alliberat fins a mitjan maig del 1707, després del desastre austriacista a Almansa (on no va lluitar cap combatent valencià) i després de l’entrada dels borbònics a la capital valenciana (8 de maig).
Les tribulacions de Basset
La causa contra ell va ser, de moment, suspesa. L’havien acusat de quedar-se amb béns de botiflers durant el seu breu govern. El vell delicte de malversació, sempre tan requerit quan es tracta d’acusar els contraris. El rei de sang austríaca, a qui tan fidelment havia servit, va alliberar Basset amb el propòsit de reactivar la resistència valenciana contra francesos i castellans. Caiguda València, Basset, una vegada lliure i rehabilitat, es va dirigir a Dénia per a comandar la lluita. Allà, però, no va gaudir de les simpaties de les autoritats austriacistes de la plaça i s’enfrontà al coronel Diego Rejón de Silva, murcià i marquès d’Alcantarilla, partidari de capitular. La disputa entre tots dos militars va acabar en sang, quan un bon nombre de maulets van abandonar la plaça per auxiliar Xàtiva (juliol del 1707): Basset va ser tirotejat i acoltellat pels soldats de Rejón. Fou després enviat arrestat i malferit a Mallorca i va acabar a Barcelona, encara que amb la prohibició d’acostar-se a la cort de Carles III.
La guerra va continuar, però el general Basset, la culpa del qual havia estat abanderar la causa dels més desfavorits del seu poble, va ser apartat de l’exèrcit que havia jurat servir. Encara hui dia és un misteri què va ser de Basset des de juliol del 1707 fins que fou rehabilitat en agost del 1711. Les acusacions vessades contra ell es va demostrar que eren falses, però això no el va rescabalar dels patiments viscuts. Tornava a ser sergent general de batalla de l’exèrcit imperial, però quan aquest, de retirada, es disposava a abandonar la terra catalana. L’elecció de l’arxiduc Carles —del rei Carles III— com a emperador germànic va capgirar el joc d’aliances europeu: Holanda i Anglaterra s’apressaren a signar la pau amb els francesos i, òbviament, amb Felip V. Aviat ho va fer també Portugal. L’ara august Carles VI va restar tot sol reclamant la corona de les Espanyes i, finalment, també va cedir.
Barcelona fou el darrer teatre d’operacions de les milícies valencianes, els membres de les quals sempre van demanar ser tractats com a nadius de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat, o siga, com a catalans. Un dels set regiments regulars d’infanteria que defensaren Barcelona era el valencià Nostra Senyora dels Desemparats, comandat pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno, mentre que un dels quatre regiments de miquelets era format per voluntaris valencians, el Sant Vicent Ferrer, dirigit per Joan Vila.
Fou Basset qui va organitzar la defensa a ultrança, qui va fer costat a la resistència heroica quan uns altres, com l’Antoni de Villarroel hagueren preferit capitular. Va mantenir a ratlla francesos i espanyols comandant l’artilleria. Des del setembre del 1713, va dirigir també el cos d’enginyers de la plaça. En el consell de guerra de l’1 de setembre de 1714, Basset i Dalmau van defensar la resistència fins al final. La vigília de l’11 de setembre, Basset encara es trobava fent experimentacions amb unes noves bombes que havien de permetre encegar per un temps els soldats enemics. Basset fou un dels líders militars de la resistència que va ser capturats el 22 de setembre de 1714, en una clara vulneració dels acords de capitulació de la ciutat.
Captiveri
Basset, juntament amb d’altres presos, va ser conduït en vaixell a Alacant, i d’allí, a peu, fins al castell d’Hondarribia, on va arribar el 4 de desembre de 1714. El governador d’aquesta fortalesa havia rebut instruccions de la cort borbònica per tal que l’empresonament de Basset i de Bellver fos especialment dur. El 19 de gener de 1719, davant l’inici de la guerra de la Quàdruple Aliança, Felip V va ordenar el trasllat dels presos tancats a Pamplona i Hondarribia a l’alcàsser de Segòvia, atesa la proximitat d’aquelles places a l’escenari dels combats. El 5 de febrer, Basset i dos presos més d’Hondarribia foren internats a Pamplona. El dia 9 del mateix mes, va eixir tota l’expedició d’empresonats cap a Segòvia, on van arribar a mitjan febrer del 1719.
Quan, el 2 d’octubre de 1725, en compliment de les disposicions de la pau de Viena, foren alliberats els presos de Segòvia, Basset no va poder abandonar la ciutat, atès que es trobava postrat al llit de feia temps. Els últims anys de la vida del general maulet foren més penosos encara. La seua situació de llibertat li va representar perdre el subsidi reial que havia rebut fins llavors, i no consta que li arribara cap pensió de l’imperi. Si va poder subsistir fins a la mort, va ser gràcies a l’ajut rebut de dos jesuïtes. De poc li va servir, a l’hora de posar remei a la seua precària situació econòmica, que l’emperador Carles VI el nomenara tinent general de l’exèrcit imperial el juny del 1727, set mesos abans de morir.
Basset va rebre pals per tots els costats: els austriacistes el van empresonar per ser estimat pels seus connacionals, el Borbó no el va perdonar i, finalment, els barcelonins el van oblidar.
Fonts: David Garrido, «El general Basset: maulet i patriota», Diari La Veu / Enciclopèdia Catalana
