El 16 de gener del 1716 es va publicar el Reial Decret de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya. El seu esquema era similar als anteriors casos aragonès i valencià: es creava l’Audiència, presidida pel capità general, formada per dues sales, la Sala Civil i la Sala Criminal. Felip V configurava un règim polític que excloïa la representació de la societat catalana i reforçava la preeminència (ja característica del funcionament de les institucions reials al Principat al llarg del segle XVII) de les autoritats militars sobre les civils i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments (demarcacions substitutòries de les vegueries) a oficials de l’exèrcit del rei. El govern provincial estava basat en el dualisme entre el capità general i la Reial Audiència (que rebé com a seu la Casa de la Diputació), però el cap militar era alhora el president del tribunal civil. Reunits constituïen el Reial Acord i, en la pràctica governamental, els capitans generals tendiren a reduir l’Audiència a la condició d’òrgan consultiu. Les marcades tensions entre aquestes dues autoritats, dirimides davant del Consell de Castella amb resultats variables, no van modificar el caràcter eminentment exogen i la tonalitat sempre repressiva de l’aparell governamental del Principat fins al final de la vigència de la monarquia absoluta (final intermitent entre 1808 i 1833).
«El nou sistema polític es basava en la centralització i la militarització de l’administració; era de matriu castellana i menystenia els altres ordenaments jurídics i polítics. Aquesta va ser una de les principals conseqüències del “càstig” que la corona dels borbons va exercir sobre Catalunya per haver donat suport a l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. La retallada de sobirania al Principat de Catalunya ja tenia un precedent, i és que el decret havia entrat en vigor a València el 1707; a Aragó, el 1711, i, a Mallorca, el 1715», assenyala Arnau Cònsul.
El català va ser substituït pel castellà, que des de llavors va ser la llengua oficial i obligatòria en l’administració i en la judicatura.
Fonts: Arnau Cònsul, «Els decrets de Nova Planta, en sis punts», Sapiens / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
