El 6 de juny del 1707 la vila de Xàtiva va capitular després d’una resistència heroica amb l’aragonès Miguel Purroi al capdavant de la defensa de la plaça. Després de la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques es van separar en dos braços, el del duc de Berwick va avançar pel País Valencià prenent Requena, Bunyol i València el 8 de maig, i la de François Bidal d’Asfeld ho va fer pel sud per a apoderar-se de Xàtiva, Gandia i Alcoi. El primer objectiu del candidat borbònic va ser la ciutat de Xàtiva. Probablement, el setge s’inicià el 3 de maig, segons el cronista Josep Manuel Miñana.
Els habitants de la ciutat van organitzar de manera desesperada la defensa de la ciutat. Es diu que tothom va col·laborar a construir barricades, obstaculitzar els carrers de la ciutat i organitzar milícies que pogueren defensar-la a qualsevol preu. Havia passat una setmana d’Almansa i les tropes de Felip V ja eren a les portes de Xàtiva comandades pel general d’Asfeld. A pesar de les propostes de rendició que els borbònics van fer als habitants, aquests es van negar. Els xativins van decidir lluitar fins a la mort de manera acarnissada per conservar les llibertats, la dignitat i les institucions polítiques pròpies. Aleshores, les tropes borbòniques van començar a preparar les trinxeres i l’artilleria al voltant de les muralles de Xàtiva. Els borbònics, quan van veure que els seus canons eren insuficients i no tenien prou potència van enviar una expedició a Villena perquè portaren canons de major calibre.
El general d’Asfeld, una vegada oberta la muralla, es va trobar amb una resistència extraordinària, ja que darrere hi havia una segona línia defensiva. Vist això, el general va començar a bombardejar per tot arreu fins que va aconseguir abatre aquesta defensa. Quan els borbònics van entrar a la ciutat, per tal d’acoblar la seua artilleria, van haver d’utilitzar restes de ruïnes i muntanyes de cadàvers per cobrir el fossar. Les tropes borbòniques van avançar en dues columnes amb els canons per davant per tal d’abatre qualsevol tipus de resistència que es pogueren trobar a dins la ciutat fins que van arribar a la ciutadella, l’antiga muralla de la ciutat.
A la Ciutadella es trobaven els defensors, però també gran part del poble. Purroi va ordenar obstruir les portes d’entrada. Com que aquesta defensa, en una situació molt més elevada que la ciutat, no era fàcil d’atacar, D’Asfeld es va limitar a posar-hi setge mentre les seues tropes saquejaven la ciutat i anaven assassinant part dels que trobaven davant la impotència dels assetjats. Allí passaren dos o tres dies els assetjats, però amb poc menjar i dormint al ras, començaren a demanar la rendició. Purroi, en principi s’hi va oposar i va amenaçar de penjar els partidaris de rendir-se, però finalment, al voltant del 24 de maig veient la impossibilitat de resistir, va pactar amb D’Asfeld una capitulació per als habitants de la ciutat.
Llavors les milícies de Xàtiva, i els micalets valencians i catalans que comandava Josep Marco junt amb alguns nobles, altres comandaments de la ciutat i Miguel Purroi, junt amb la guarnició anglesa, es van retirar al castell, l’última plaça forta de la resistència dins de la ciutat. Mentrestant, els habitants, creient en la bona fe dels atacants, van tornar a les seues cases amb les pertinences més valuoses. Però els soldats els les van arrabassar per la força i, segons els testimonis, van matar molta gent.
En retirar-se els defensors a la ciutadella, D’Asfeld va tindre via lliure per ocupar el puig on estava el Calvari Alt. Aleshores, com que el castell, pel seu caràcter elevat era de molt difícil accés, D’Asfeld va ordenar un bombardeig intens des d’aquesta posició. Aquest bombardeig va durar uns dos o tres dies. Sembla, però, que el castell disposava d’artilleria, a diferència de les muralles de la ciutat, i que van respondre al bombardeig. Però els canons de 24 que portaven els francesos estaven ocasionant moltes destrosses, de manera que després d’eixos dos o tres dies de bombardeig intens, els anglesos van demanar una treva de 22 dies que D’Asfeld acceptà. En realitat, els defensors estaven esperant reforços però en vista que aquests no arribaven, el 6 de juny es va pactar una capitulació consistent a acceptar l’eixida dels anglesos, Purroi i alguns dels dirigents maulets cap a Catalunya. D’Asfeld va acceptar la rendició que li proposaven, però Josep Marco, els seus miquelets i uns 200 xativins ja havien eludit el setge la nit abans per la solana del castell (la zona de Bixquert, oposada a la ciutat). D’altra banda, junt amb el Consell de la ciutat i alguns nobles, altres maulets van eixir disfressats de soldats anglesos.
Malgrat el que havia dit inicialment, D’Asfeld va ordenar «pasar a cuchillo» a tots els que havien participat en la defensa de la ciutat. Segons va escriure James Fitz-James Stuart en una carta: «Mai no s’ha vist una obstinació com la de Xàtiva».
En aquest sentit, l’historiador Gerard Pamplona assenyala que «de fet, el cas de la Corona d’Aragó és, donada la seva intensitat repressiva, dels més rellevants i intensos pel que fa a la punició de la població civil i la destrucció de ciutats del segle XVIII a Europa. La pràctica de les deportacions sistemàtiques, la substitució demogràfica deliberada, la creació de noves colònies en zones arrasades i hostils al monarca, així com un reemplaçament de les elits polítiques, eclesiàstiques i mercantils van marcar el procés de conquesta del Regne de València i la nova realitat social sorgida durant les dècades posteriors al conflicte».
Fonts: Adrià Mas Craviotto, «El pas de Felip V per Xàtiva», Historia magistra vitae et testis temporum / Gerard Pamplona, «Por derecho de conquista». Deportacions i repressió generalitzada al Regne de València», Diari La Veu , 2024 / Viquipèdia
