El 19 de juny del 1707 Felip V de Borbó va decretar la crema de Xàtiva, l’urbicidi contra la memòria dels valencians. L’intent borbònic d’esborrar la ciutat físicament, històricament i jurídicament.
El terme «extermini» va ser utilitzat pels valencians en referència a Xàtiva abans que s’aplicara a la temptativa d’eliminació per part dels nazis de diferents grups humans com els jueus, els eslaus, els dissidents polítics, etc. Així ho prova, per exemple, el títol del llibre publicat per Ventura Pascual i Beltrán el 1925: Datos para la historia del Exterminio de Játiva en la guerra de Sucesión, un volum en què s’apleguen els testimonis escrits en castellà i valencià sobre el tema.
L’extermini de Xàtiva va tindre com a funció donar un càstig exemplar que atemorira la resta de valencians i en propiciara la submissió davant les forces borbòniques durant la guerra de Successió. Tot i que és cert que hi hagué altres incendis, com ara Quart de Poblet o Vila-real, un element innovador no només en la Guerra de Successió, sinó en la història d’Europa, va ser l’intent d’anorreament total, i fins i tot metafòric, d’una població.
El motiu pel qual es va triar Xàtiva va ser doble: per un costat, per la forta resistència davant les tropes borbòniques de D’Asfeld i, per un altre, perquè llavors era la segona ciutat del Regne de València i tenia un valor simbòlic afegit pel que representava per a tots els valencians. Castigant Xàtiva, es castigava tots els valencians.
«Extingir la seua memòria»
Les paraules del mateix Felip V són il·lustratives:
«L’obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació van resistir l’entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva, per a fer irremissible el crim de la seua perjura infidelitat desatenent la benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó, vaig emprar la meua justícia a manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria, com es va executar per a càstig de la seua obstinació, i escarment dels que intentaren seguir el seu mateix error».
Així, després del setge de Xàtiva i durant i després l’assalt i el saqueig, no sols es va agredir la milícia, els maulets i els miquelets que la defensaven (cosa normal en una confrontació bèl·lica), sinó també la població civil indefensa. Arran dels informes que els generals Berwick i D’Asfeld li havien elevat, Felip V va signar l’ordre d’incendiar Xàtiva. Una ordre que fou executada el 19 de juny del 1707. Uns dies abans, els supervivents capturats havien estat trets de la ciutat per la força i deportats a Castella, i es va valorar, fins i tot, la possibilitat de deportar-los a les Índies. Molts d’ells van morir durant el trasllat.
Les tropes castellanes que executaren l’incendi, comandades pel brigadier Chaves, van posar especial cura en la destrucció d’edificis oficials de la ciutat. Així, l’edifici gòtic del consistori va quedar completament en ruïnes. També es van cremar tots els arxius municipals, que no eren només de la ciutat, sinó de la Governació de Xàtiva («Governació dellà lo Xúquer»), amb la qual cosa es va perdre gran part del bagatge documental del Regne de València.
Colonia Nueva de San Felipe
Una vegada acabat l’incendi i despoblada la ciutat, Felip V va donar l’ordre de crear-ne una nova i «fidelísima» (sic) que es diguera Colonia Nueva de San Felipe. Aquesta població nova duria el nom del rei que la creava i no havia de tindre cap mena de vinculació amb l’anterior. Així, es pensava omplir-la amb població nova o amb els (ex)xativins proborbònics que pogueren demostrar la seua fidelitat. Per a aquesta ciutat es van dictar unes noves ordenances i Macanaz va encomanar un disseny arquitectònic i urbanístic de nova planta. Un disseny que requeria enderrocar tot el que restava de la ciutat, llevat dels edificis religiosos, per a poder edificar-ne la nova. Per tal de dur-ho a terme, es van formar les companyies de cavar amb habitants dels pobles veïns. Unes companyies que tenien com a funció enderrocar les cases de Xàtiva, però a les quals es va animar a emportar-se tot el que trobaren.
Així, la ciutat fou cremada, enderrocada i sotmesa a la rapinya, i la seua població assassinada o deportada. El nom de Xàtiva va ser substituït en tots els mapes i documents oficials pel de San Felipe. Fins i tot fou eliminat dels mapes la denominació Illa de Xàtiva que, fins aleshores, s’havia aplicat a l’illa gran de Terra del Foc, a Sud-amèrica. A més de l’eliminació física i jurídica, s’aplicava una eliminació metafòrica, lingüística.
Val a dir que la mancança de pressupostos i la caiguda en desgràcia de Macanaz van impedir l’enderrocament total i l’alçament de la nova planta de San Felipe. A més, tot i que Xàtiva va estar despoblada durant moltes dècades del segle XVIII, una part de l’antiga població va retornar amb el temps i, finalment, gràcies sobretot a Joaquim Llorenç Villanueva, la ciutat va recuperar el seu nom a les Corts de Cadis.
Fonts: Sixto Ferrero, «La crema de Xàtiva, l’urbicidi borbònic contra la memòria dels valencians», Diari La Veu, 2019 | Gerard Pamplona, «“Por derecho de conquista”. Deportacions i repressió generalitzada al Regne de València», Diari La Veu, 2024
