El 6 de gener del 1416, Vicent Ferrer, en una missa celebrada al pati del castell dels reis de Mallorca de Perpinyà (el Rosselló), va proclamar la sostracció d’obediència de la Corona d’Aragó a Benet XIII, el Papa Luna, i el reconeixement del pontífex de Roma.
El 1412, el Compromís de Casp va ser l’estratègia de Benet XIII, Pedro Martines de Luna, per a «resoldre» el problema successori a la Corona d’Aragó, després de la mort de Martí l’Humà sense fills legítims. Ferran d’Antequera i el Papa Luna van assolir un pacte: el primer donaria suport a les pretensions del segon de continuar com a titular del papat i aquest últim organitzaria el Compromís de Casp perquè no hi haguera sorpreses. S’hi afegia a això que els interessos de Benet XIII coincidien amb els d’un home amb molta influència religiosa i política en aquell moment, el seu confessor a Avinyó, Vicent Ferrer. Així, el Papa Luna va avantposar la seua continuïtat en el càrrec a la defensa del futur històric de la Corona d’Aragó, que passaria a estar governada per una dinastia castellana.
Ferrer va ser el 17 d’abril del 1412 el portaveu de tots els compromissaris després que aquests –els germans Vicent i Bonifaci Ferrer, prior de Portaceli, i Pere Bertran (en substitució del jurista Giner de Rabassa) pel Regne de València; Bernat de Gualbes, jurista conseller de Barcelona; Pere Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, i Guillem de Vallseca, jurista, pel Principat, i Berenguer de Bardaxí, jurista a sou de Ferran; el morellà Domènec Ram, bisbe d’Osca, i Francesc d’Aranda, donat cartoixà de Portaceli, pel Regne d’Aragó– juraren els càrrecs. Dels nou compromissaris que hi van votar entre els possibles candidats, cinc eren homes fidels a Benet XIII i, per tant, podien resoldre el Compromís a favor de Ferran de Trastàmara, que, per línia successòria, no hauria pogut ser mai rei.
El predicador va intervindre en el conclave el 25 d’abril per a informar del resultat de la investigació sobre l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa i va proclamar i publicar el nom del rei el 28 de juny del 1412 a Casp davant dels representants de tots els parlaments de la Corona.
Ferrer va tindre influència com a home d’estat, però ell era un home de Crist. I per aquesta qualitat va adquirir «fama i respecte», sobretot, «per ser un predicador apocalíptic». El prestigi li venia «com a home de Déu», un atribut «pel qual passava tot en l’edat mitjana». Això li va valdre un ampli respecte, tant, que dels nou compromissaris, el valencià va ser l’únic de la llista que va ser acceptat per tots: pels aragonesos, catalans i valencians de manera unànime.
El dominic va defensar a Casp els interessos de Benet XIII, que eren també els d’una part de la noblesa valenciana –la dels Vilaragut. Després de Casp, Vicent Ferrer va haver de gestionar el final del Cisma d’Occident, tot i haver-se posicionat en favor de l’obediència d’Avinyó.
El 1414 el rei Ferran va cridar a Morella Vicent Ferrer, que estava predicant a Castella, i el 18 de juliol va fer l’entrada a la capital dels Ports. També hi va acudir Benet XIII. En la missa del 15 d’agost convergiren l’Arxiprestal «un rei, un papa i un sant». Es va negociar la renúncia de Benet, però ell no va voler plegar veles.
El 1415 es va celebrar la conferència de Perpinyà, paral·lelament al concili de Constança, que pretenia reunificar l’església romana. S’hi van reunir Benet XIII, l’emperador alemany Segimon de Luxemburg, una delegació de Ferran I d’Aragó, Vicent Ferrer i ambaixadors de Castella i de Navarra, amb la pretensió d’aconseguir l’abdicació de Benet XIII. Tots li van demanar que deixara el papat o ells deixarien de reconèixer-lo com a papa legítim. Benet s’hi va negar i, acompanyat de la cort papal que l’havia seguit a Perpinyà, se’n va anar a Cotlliure per embarcar-se cap a Peníscola (el Maestrat) el 12 de novembre del 1415, protestant: «A mi que et vaig fer rei, m’envies al desert».
Fins al 1416, Vicent Ferrer va defensar Benet XIII, però després va ser ell mateix qui va publicar la retirada d’obediència al papa d’Avinyó. Malgrat que Benet XIII havia optat per Ferran d’Antequera i aquest havia aconseguit la corona d’Aragó, uns mesos més tard, el Trastàmara va decidir junt amb l’emperador convocar el concili de Constança.
Van arribar a un acord per sostraure’n l’obediència, un document publicat el 6 de gener del 1416. Només dos mesos abans, el novembre del 1415, el predicador encara li va dedicar un sermó en què va fer servir un passatge de la profecia d’Ezequiel que diu: «Escolta la paraula de Déu. Fes el favor de pensar en la unitat de l’Església i no en el teu pontificat».
El dominic valencià havia contribuït a imposar Ferran d’Antequera i aquest, al cap de dos anys, va abandonar el papa aragonés, de qui Vicent Ferrer havia sigut confessor i amic. Aquesta va ser la decisió més dura que va prendre Vicent Ferrer en tota la seua vida, ja que sempre l’havia defensat. El valencià coneixia l’aragonés des del 1378, quan Pedro Martines de Luna era legat pontifici. Posteriorment, quan va ser elegit Papa, Vicent Ferrer es va traslladar amb ell a Avinyó, on va viure quasi cinc anys com a confessor i capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic (1395-99). Per tant, era un col·laborador molt estret.
El 1398, després d’una malaltia, es va sentir cridat a dedicar-se plenament a la conversió dels pecadors, ja que creia que la fi del món estava pròxima, i el 1399 Benet XIII el va investir com a legat a latere Christi, amb autoritat doctrinal i penitencial, llibertat de moviments i independència de la jerarquia eclesiàstica i local. Llavors va abandonar el palau papal i es va centrar en una intensa i apassionada activitat missionera i pastoral.
L’última decisió de Vicent Ferrer al voltant de l’obediència papal va afectar més la seua reputació que no la qüestió dinàstica, perquè a la Corona d’Aragó, el Papa Luna se sentia com algú de casa, i el fet que Vicent Ferrer, que tota la vida l’havia defensat, que havia sigut el seu confessor, diguera que ja no era un papa legítim va fer que el dominic tinguera l’oposició de la gent.
Després d’això, el predicador no va tornar mai més al Regne de València. Vicent Ferrer va morir fora i encara hui els seus moviments com a home d’estat creen discrepàncies. Aquella votació del predicador que va tindre el destí d’un regne a les seues mans va donar com a resultat el segle XV, que no va ser roín per als valencians amb els Trastàmara. Ara bé, la cosa ja s’embolicaria més tard, amb el Catòlic i la monarquia hispànica.
Fonts: Sixto Ferrero, «Sant Vicent Ferrer i el Compromís de Casp: el destí d’un regne en mans d’un predicador», Diari La Veu, 2019 | Honorat Ros i Pardo, «Sant Vicent Ferrer», AVL, 2019 | Àlex Milian, «600 anys del Papa Luna (I). De Casp al desert», El Temps, 2023 | Enciclopèdia Catalana
