El 31 de maig del 1410 va morir al convent de Valldonzella, a Barcelona, el rei Martí I l’Humà. Va ser soterrat al Monestir de Poblet.
Nascut a Perpinyà el 1356, era el fill segon de Pere el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília i va rebre els títols de comte de Besalú, senescal de Catalunya (1368) i comte de Xèrica (1372), i des del 1378, el càrrec de lloctinent del seu pare a València.
El 1372 es va casar a Barcelona amb Maria de Luna, hereva del comtat de Luna i de la senyoria de Sogorb, matrimoni que ja havia estat concertat el 1361. Dels seus quatre fills, Martí (Martí I de Sicília), Jaume, Joan i Margarida, només el primer superà la infantesa.
Hereu de la mare, Elionor, la va succeir en els seus drets a la corona siciliana, als quals uní els del seu pare, que els hi va cedir el 1380.
Joan I, esdevingut rei, el va nomenar duc de Montblanc (1387) i lloctinent seu. Va comandar, com a capità general, les tropes que defensaren Catalunya contra la invasió del comte d’Armanyac el 1389-90. El 1392, al cap d’un estol que havia organitzat i com a vicari general de Sicília, va anar a l’illa per reinstaurar-hi la seua nora, la reina Maria, casada feia poc temps amb el seu fill.
En morir sobtadament Joan I (1396) sense descendència masculina, la corona pervingué a Martí, i la reina Maria es va fer càrrec de la regència. Aquesta, davant les greus acusacions formulades per Les Corts contra l’entorn reial, va decidir l’empresonament dels consellers i funcionaris de Joan I.
Quan el rei Martí va retornar a Barcelona el 1397, després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars, va suavitzar algunes de les mesures preses per la seua muller, com ara el procés del Consell de Joan I.
Havent trobat la hisenda reial exhausta, va haver de governar d’acord amb Les Corts i amb les grans ciutats, especialment les marítimes, cosa que s’avenia amb el seu temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal. El 1398, València i Mallorca (Barcelona no, perquè havia de contribuir a l’ocupació del vescomtat de Castellbò, pertanyent al comte de Foix) va organitzar una croada contra Barbaria, en resposta al barreig de Torreblanca, el 1397, per corsaris sarraïns. L’estol croat va atacar i saquejar Tedelis (Tremissèn) i, de tornada, va intentar auxiliar el papa Benet XIII, assetjat al seu palau d’Avinyó per tropes franceses, però no va poder remuntar el Roine per excés de calat.
La croada es va repetir el 1399, contra Bona, amb menys èxit. El 1400 el rei va reunir a Tortosa un parlament de ciutats marítimes, que li van concedir un donatiu controlat per elles per defensar les posicions catalanes a Sardenya, que la vasta rebel·lió capitanejada pels Arborea havia reduït gairebé només a l’Alguer, Longosardo i Càller i que, mancades sovint de vitualles i de diners per a pagar els soldats, protegien els corsaris que les proveïen amb llurs preses, alhora que provocaren represàlies contra el comerç marítim català.
El 1399 es va confirmar la pau existent amb Navarra, reforçada a les vistes de Cortes-Mallén del 1402, on es va decidir el matrimoni de Martí el Jove amb la infanta Blanca de Navarra
Pel que fa a Castella, una querella per l’impost de la quema sobre el comerç mutu va originar un tancament de fronteres del 1403 al 1409, any en què fou signat un tractat, bé que ja des del 1407 s’havien obert provisionalment per facilitar la guerra de Castella contra Granada. Amb aquest darrer regne es va signr un tractat de pau el 1405, per tal de millorar les condicions de comerç i pas marítim a favor dels mercaders catalans i contindre el bandolerisme fronterer.
El 1403 fou signada també una pau amb Tunis. La gran qüestió internacional va ser, però, la del Cisma d’Occident, en el qual Martí fou el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seua muller, el qual va visitar el 1397 a Avinyó, li va proporcionar ajuda militar i diplomàtica i, finalment, el va acollir als seus regnes el 1408.
En política interior, el rei es va esforçar a aconseguir la restauració del patrimoni reial, alienat en els regnats precedents i carregat de deutes. El 1399 va decretar la inalienabilitat del patrimoni, i va ampliar la pragmàtica que obligava els reis a mantenir la unitat dels regnes de la corona catalanoaragonesa.
El seu fill Martí el Jove dirigí la campanya de Sardenya, en la qual va morir el 1409, poc després de la victòria de Sanluri, i va llegar el regne de Sicília al seu pare. Sense hereus directes, aquest es va plantejar el problema de la successió i, vidu des del 1406, va provar de resoldre’l amb un nou matrimoni amb Margarida de Prades, de la qual, però, no va tindre fills.
Malgrat que va nomenar lloctinent i governador general dels regnes el comte d’Urgell, càrrec que ostentaven els hereus de la corona, reconeixent així implícitament que a ell pertocava la successió, el rei va maldar per afavorir, amb tacte i amb passos comptats, la successió a favor del seu net Frederic, fill natural de Martí el Jove, i el va legitimar perquè succeïra el seu pare en el comtat de Luna; però no va tindre temps de fer-lo legitimar per Benet XIII perquè el succeïra. Va morir sense haver designat successor, el 1410, que va començar l’interregne, conclòs amb el Compromís de Casp, que va proclamar rei el seu nebot Ferran d’Antequera. Amb ell es va extingir la línia directa del casal de Barcelona.
Fonts: Vicente Moreno, «Martí I l’Humà», Sàpiens / Enciclopèdia Catalana
