El 16 de juliol del 1233 Jaume I va conquerir Borriana, a la Plana Baixa. Aquell any es va celebrar a Alcanyís una reunió per determinar l’estratègia per a la conquesta de les terres valencianes a la qual van assistir el rei Jaume I, el mestre de l’ordre de l’Hospital, Hug de Folcalquer, i Balasc d’Alagó. Segons l’opinió dels tres personatges, per poder continuar amb èxit la conquesta cristiana era necessari que el regne d’Aragó s’expandira cap al sud-est de la península. Així mateix, es considerava especialment important prendre València i arribar fins a la Mediterrània. El rei va demanar a Balasc d’Alagó que li diguera per on li semblava que es podria entrar millor al Regne de València per conquerir-lo. Balasc d’Alagó, que coneixia València més bé que ningú, li va respondre aquestes paraules: «Borriana és lloc pla, i és prop de la vostra terra, i podeu anar-hi per mar i per terra (…) i tinc confiança en Déu que, a tot estirar, la tindreu d’un mes; i hi trobareu molts queviures; i aquest és el millor lloc que jo sé perquè vós comenceu la conquesta del Regne de València».
Segons el Llibre dels Fets, l’exèrcit cristià va posar setge a Borriana el maig del 1233. Aleshores Jaume I tenia 25 anys. El primer contingent, liderat pel rei, el comandaven Bernardo de Monteagudo, Pero Ferrández d’Açagra i Eximén Pérez de Tarazona amb un total d’uns cent vint cavallers, que van sortir de Terol agafant el camí de Xèrica, Torres Torres i Morvedre.
Una bona muralla protegia la vila i les tropes de Jaume I es van assentar al voltant, de manera que els sarraïns no pogueren eixir. El rei havia fet construir un fonèvol i un manganell, amb els quals podia, per una part, colpejar les torres i muralles, i, per l’altra, llançar pedres dins de la vila. També es va construir una torre de setge de fusta de dues cobertes en la qual es disposaven ballesters i foners.
El setge es va mantindre durant dos mesos. Aquells seixanta dies van ser difícils, tant per als musulmans residents a la vila i les alqueries com per als que tractaven de conquerir la comarca per la cristiandat. L’exèrcit de Jaume I menjava dels ramats que portava i dels fruits de l’horta de la Plana. A més, des de Tarragona i Tortosa aplegaven queviures per mar. Tanmateix, el menjar va arribar a escassejar per a uns i per als altres. Algun dels nobles que van col·laborar en la conquesta van estar a punt d’abandonar. Després de dos mesos de setge, als sarraïns se’ls havia acabat el menjar i hagueren de rendir-se. El rei els va concedir un termini de cinc dies per abandonar la població i se’ls va autoritzar que s’emportaren només el que pogueren carregar. Alguns van preferir quedar-se a les proximitats de Borriana i es van establir a Mascarell.
Tan bon punt va prendre Borriana, el rei va fer vindre la seua esposa, la reina na Violant d’Hongria. Volia demostrar així la decisió de continuar la conquesta. Estant a Borriana, la reina va parir un xiquet, que va nàixer mort. Aquest xiquet va ser soterrat en una urna de pedra que es pot veure en un arc de la Basílica del Salvador.
A més de na Violant, el rei va fer vindre gent de Tortosa i de Lleida per repoblar Borriana, ja que amb la fugida dels sarraïns la vila s’havia quedat buida. La ciutat va quedar al comandament de Pero Cornel III i es va convertir en la base d’operacions de l’exèrcit de Jaume el Conqueridor. Immediatament després de la seua caiguda, i tal com s’havia pactat a Alcanyís, van caure pacíficament tots els castells al nord d’aquesta ciutat, llavors capital de la Plana, entre els quals hi havia Peníscola, Castelló de la Plana, Borriol, les Coves de Vinromà i Vilafamés.
En aquest temps situa la Crònica de Jaume I el popular episodi de l’oroneta. Un episodi que diu que, mentre el rei estava acampat amb la seua host davant de Borriana, una oreneta va fer niu en la tenda reial, i havent-se adonat Jaume quan anaven a alçar el campament, no va voler que la tenda es desmuntara fins que l’oreneta i les cries se’n van anar.
