El 2 de febrer del 1208 va nàixer a Montpeller Jaume I, comte de Barcelona i rei d’Aragó (1213-76), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-76), i senyor de Montpeller.
Sobre l’engendrament del rei Jaume, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seua muller i hi havia preocupació per l’absència d’un hereu legítim, es va ordir una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del 1207, aprofitant que el rei era a Montpeller, li van dir que una dama que desitjava tindre per amistançada l’esperava en un palau de la ciutat. Però en comptes de la dama va ser Maria de Montpeller qui va passar la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l’engendrament, Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l’oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan va arribar el matí, van entrar tots a la cambra i Maria de Montpeller va revelar la seua identitat, explicant-li al rei el que havia succeït. Aleshores ell va dir que «pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment», i aquell mateix dia se’n va anar de Montpeller a cavall. Passat el temps de l’embaràs, el rei en Jaume I d’Aragó va nàixer al Palau dels Tornamira de Montpeller la nit de l’1 al 2 de febrer del 1208.
El rei Pere va viure sempre allunyat del seu fill. Ja en el bressol fou objecte d’un atemptat. Als tres anys va ser separat de la mare i fou lliurat a Simó de Monfort com a promés d’una filla seua. Morts el pare i la mare, Jaume va restar a Carcassona en poder de Simó de Montfort. Aquest, però, comminat pel papa, va haver de lliurar-lo als seus súbdits, que l’esperaven a Narbona amb el legat papal, el qual tenia la missió de guiar-lo i d’organitzar la regència, que fou encomanada al seu besoncle l’infant Sanç, comte regent de Provença. Complint la voluntat materna, que posava Jaume sota la guarda dels templers, el van portar a Montsó, un dels seus castells principals, i en companyia del seu cosí, el jove comte Ramon Berenguer V de Provença, hi va passar des dels sis anys fins als nou. Però la partença del darrer cap a la seua terra va estimular Jaume, que tenia un partit que l’atiava a regnar. El regne d’Aragó era dividit en bandositats i el senyorejava la indisciplina feudal, i enmig d’aquestes lluites va estar barrejat anys i anys.
Als tretze anys es va casar amb la infanta Elionor de Castella, de la qual va tindre el primogènit, Alfons. Als dèsset anys va haver de lluitar cos a cos amb Pero Ahonés, perquè no havia respectat una treva de deu anys amb els sarraïns. Expirada la treva, Jaume va intentar, sense èxit, el setge de Peníscola (1225). A la mort de Pero Ahonés esclatà una revolta, però Jaume aconseguí sobreposar-s’hi. La pau d’Alcalà (1227) assenyala el triomf reial sobre la revolta aragonesa dels nobles i d’algunes viles i ciutats. Jaume va restablir en el seu comtat Aurembiaix d’Urgell: una ràpida campanya fou suficient per a tornar-li els territoris. Ella els traspassà al rei, que els hi va tornar en feu, alhora que, segons indicis, en feia la seua amistançada. Des d’aquella hora va començar un nou període del seu regnat: el de les grans conquestes.
El 1228, un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es van reunir a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca. L’any següent, el 5 de setembre del 1229, l’estol català va salpar de Salou, Cambrils i Tarragona, i conquerí Mallorca a AbuI-Ulà Idrís al-Mamun. Va desembarcar a Santa Ponça i va vèncer els sarraïns a la batalla de Portopí. La conquesta de Mallorca fou ràpida. El setge va durar tres mesos i va acabar amb l’assalt general, comandat personalment pel rei. La resta fou una campanya sense gaires dificultats contra els moros de l’interior de l’illa. El rei va tornar a Mallorca en dos ocasions més. En la segona estada, va sotmetre Menorca a la condició de tributària (1231). Quant a l’illa d’Eivissa, va ser conquerida per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, i el seu germà Bernat de Santa Eugènia (1235).
Mentrestant, havia començat la conquesta de València, que va durar anys. Iniciada com a empresa particular amb la presa d’Ares i de Morella (1232), fou continuada decididament pel rei amb la conquesta de Borriana (1233), seguida per la capitulació d’altres pobles i viles del nord del país. Per a combatre la capital, va fortificàarel Puig d’Enesa o de Santa Maria (1237). I per tornar el coratge a la guarnició del Puig, desmoralitzada per la mort del seu capità, Bernat Guillem d’Entença, el rei va jurar públicament que no tornaria a passar l’Ebre fins haver pres València, cosa que feu el 1238. Xàtiva i Biar també van caure en poder del Conqueridor (1244-45). La conquesta de les darreres places valencianes va donar lloc a una seriosa topada amb Alfons el Savi, hereu de la corona castellana, que pretenia apoderar-se de Xàtiva. L’energia de Jaume I, que es va enfrontar als missatgers castellans, l’orgull dels quals va blasmar, i la intervenció de la reina Violant d’Hongria, segona muller del Conqueridor, solucionaren el conflicte amb la signatura del tractat d’Almisrà, que fixava novament els límits de les conquestes respectives (1244).
A partir de la conquesta de Múrcia, es pot dir que s’inicia la decadència del Conqueridor: fracàs de la seua política occitana que va acabar amb el tractat de Corbeil (1258), pel qual va renunciar als seus drets sobre les terres occitanes, a canvi de la renúncia de Lluís IX de França als antics comtats catalans, com a descendent de Carlemany; fracàs de la temptativa de croada a Terra Santa, a la qual va haver de renunciar a causa dels vents, adversos (1269); fracàs en la política de repartiment dels estats entre els fills, que va deixar un greu problema als seus successors i fracàs d’una nova croada a Terra Santa, que va tornar a propugnar, en va, en el concili de Lió, davant el Papa (1274).
En plena tercera revolta dels sarraïns valencians, Jaume I va emmalaltir ràpidament. El 9 de juliol del 1276, mentre es trobava a la residència reial d’Alzira (Casa del Rei, Casa Reial o Casa de l’Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l’Infant Pere a ocupar els castells que considerara convenient al Regne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el 21 de juliol del 1276 feu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, va abdicar de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis, Pere el Gran (III d’Aragó, I de València i II de Barcelona) i Jaume II de Mallorca. Es va convertir en monjo de l’Orde del Cister i va iniciar aleshores el viatge per ingressar al Monestir de santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València de camí cap a Poblet. Al contrari, la crònica de Ramon Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial de la vila d’Alzira, talment com si no haguera arribat a emprendre el viatge cap al monestir. La data sí que és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol del 1276, després d’un regnat de seixanta-tres anys.
Les despulles del rei en Jaume van ser dipositades a la catedral de València, prop de l’altar de Santa Maria. Dos anys després de la seua mort i una vegada sufocada la tercera revolta dels sarraïns valencians, el seu fill i hereu, el rei Pere el Gran, va poder complir els designis testamentaris del seu pare. Així, el maig del 1278, amb grans honors i ornaments, el cos del rei Jaume es va traslladar al monestir de Poblet, on fou soterrat.
Fonts: La Gran Enciclopèdia / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
