Quan Thomas Khun va analitzar l’estructura dels moviments científics als anys 60, va tindre una revelació molt precisa: hi ha períodes de “ciència normal” i altres de més trencadors. En condicions normals, els científics afegeixen a poc a poc dades i solucions per a perfeccionar les teories vigents, però quan les inconsistències són massa grans o les teories requereixen massa excepcions, es pot donar una revolució científica que supose un canvi de paradigma.
Al disseny de jocs, com a qualsevol disciplina artística, es donen casos similars. I, en eixe context, Jon Perry és un autor que m’interessa. Perquè, sense ser tan trencador com per a crear nous paradigmes lúdics ell a soles, els seus jocs naixen de la voluntat d’innovar amb les mecàniques que van més enllà del que consideraríem una “ciència normal”.
El seu darrer títol, malauradament, no és un d’aquests casos innovadors. Però compte! Això no vol dir que Spots no siga interessant.
Puntets als daus. Puntets als gossos
Com han explicat autor i editorial, Spots va idear-se a partir dels components. I a ningú sorprendrà aquest fet, veent el resultat final. De fet, les primeres pàgines del reglament ens deixen una pista: “Els gossos tenen taques. Els daus tenen taques. Posa els daus als gossos per a guanyar.” La visió descrita és tan clara que sospite que eixes paraules han romàs intactes des de la idea primigènia fins a la darrera versió del reglament.
I des d’eixe punt de partida, Perry ha de fer un joc. Es podria dir que afrontar l’origen del disseny de joc des dels components és innovador – o potser, més bé, poc freqüent. Amb tot, en fer-ho així s’arriba a un resultat que sembla més un exercici de disseny que una obra coherent amb la resta dels títols de l’autor.
Taca a taca
A Spots tractarem de ser els primers a omplir els nostres gossets de les seues taques perdudes. D’alguna manera han acabat als daus i cal posar-hi remei.
Hi ha bones decisions de disseny que es deixen vore durant la partida i es nota d’on Perry beu per a donar-li consistència. Com a Dominion (Vaccarino, 2008), Spots compta amb un sistema que permet un gran nombre de combinacions per a la configuració inicial. Com als clàssics de col·locació de treballadors, el sistema de selecció d’accions permet avaluar a una o dos jugades vista com podrem optimitzar els nostres torns, i evitar deixar accions més potents a l’adversari. Res nou, tot funciona.
Hi ha un recurs en forma d’os, que permet tornar a llençar els daus i s’acumula en les accions no escollides, el que ajuda a equilibrar el ventall d’estratègies durant el transcurs de la partida. Aquests ossos són una de les economies subjacents del joc i es pot establir una cursa entre els adversaris per a efectuar torns més efectius i en més marge d’error posteriorment. És plaent vore com qui sembra recull, tot i que res està assegurat en un joc d’atzar.
Spots fuig de les tendències actuals dels torns simultanis i deixa espai on observar el que passa amb els adversaris. És un d’eixos jocs que deixa respirar i obri un espai per a la conversa. És una propietat poc apreciada hui en dia, però compleix una funció social important.
Hi ha febleses, també. L’últim tram del joc, on cal treure només un dau pot fer-se tediós. En certa manera, Spots no és tant un joc de forçar la sort com un joc de “gestionar la sort”. Podem escollir entre jugades amb més o menys risc, però poques accions ens donen la possibilitat de continuar indefinidament o plantar-nos, tan típica i que tanta dopamina genera.
De fet, la crítica més gran és que Spots no aconsegueix generar els punts àlgids d’emoció dels grans referents del gènere. Les partides es decideixen en l’última tirada, sí, però amb un ritme massa lineal. Manquen sorpreses. Manca drama. Una pena.
Producció, un 10
I és que Spots brilla més pel seu disseny com a producte que pel joc en si. Els gossos són adorablement diversos. Les taques dels daus són adorablement irregulars. I les accions a escollir lliguen adorablement la mecànica amb la temàtica. Destriar tot aquest aspecte de l’experiència del joc seria miop.
En un entorn on tants títols demanen la nostra atenció Spots compta amb avantatge. Si algú veu la caixa, preguntarà per jugar-lo. Si algú el veu a una tenda, l’agafarà per a llegir la contraportada (i s’emportarà una bona sorpresa perquè entendrà ràpidament el concepte del joc). Són moltes paperetes per a eixir a taula, amb bona predisposició de tots els participants.
I una vegada estiga a la taula, Spots és un joc que funciona bé. En un entorn distés permet una mica de nervis, una mica de riure per les pífies dels companys i una mica de conversa que no interromp el moment. No és la revolució que esperem de Jon Perry, però com a exercici de disseny, l’americà aprova amb notable.
Altres títols de l’autor
A Air, Land & Sea (Aire, tierra y mar, 2019), Perry fa dos bons girs als jocs de l’estil Schotten Totten (Knizia, 1999): un conjunt de poques cartes amb poders especials que són fàcils de recordar i la possibilitat de concedir batalles per a guanyar la guerra final. Permet estratègia, bluf i molta tensió en un temps acotat.
A Scape Goat (Cabritos, 2020), s’inverteix el gènere de rols ocults: en comptes de dubtar sobre la identitat dels adversaris, dubtarem si nosaltres som el boc expiatori! Un joc que genera paranoia des del primer minut.
Dos jocs ben innovadors i redons.
El gran joc de forçar la sort
Can’t Stop (Sackson, 1980) continua sent el referent del gènere i pocs altres títols igualen el seu arc, arbre de decisions, sorpreses i remuntades èpiques. Una joia, no vos el perdeu.
—————————
Spots no s’ha distribuït encara al nostre territori, l’editorial Devir ha anunciat que el publicarà. Es pot jugar en línia a boardgamearena.com.
—————————
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
