Borja Penalba fa més de 30 anys que treballa de músic. Ha tocat amb pràcticament tothom. Des de Los Inhumanos a Lluís Llach, passant per Obrint Pas, Albert Pla, Marc Parrot o Maria del Mar Bonet. Ara, però es llança a fer el seu primer disc en solitari, «Giròvag», que assegura que no serà un disc, sinó «un projecte de vida». Diumenge es presenta al Teatre Principal de València en un concert que servirà per gravar algunes cançons del disc.
Fa 30 anys que fas de músic…
Sí, trenta… trenta dos.
…sobretot guitarrista i baix, i fins ara no t’havies llençat a fer un disc teu. Per què ara?
O siga, sí que he fet discs que són com meus, però compartits. El primer que vaig fer va ser amb el Tomàs [de los Santos] i després el projecte Estellés de mà en mà, que també era projecte compartit. Allí ja vaig fer un canvi de pantalla, perquè vaig passar de ser arranjador, productor, etcètera, a signar un disc, el meu nom apareixia a la portada. Fins llavors l’únic que havia fet signant jo eren bandes sonores i quan vaig fer el del Tomàs ja va començar una etapa nova a la meva vida. Després va venir molt seguit el projecte amb Mireia [Vives] i vaig començar a tocar amb Maria del Mar [Bonet], amb qui vaig començar com el músic d’ella i vam acabar fent un disc a duo. Va haver-hi com una progressió que d’alguna manera natural ens ha portat fins ací.
Però en algun moment decideixes fer el pas.
No tinc clara la causa, però crec que un dels detonants va ser la mort del Manu Marí, a qui coneixia de sempre i que em va portar a pensar en fer el meu primer projecte en solitari, la primera ides del qual era musicar el seu poemari «Tavernàries»… Però després també hi ha la qüestió del moment vital, hi havia alguna cosa que m’ho demanava. Quan sempre estaves en companyia d’algú, per molt bé que estigués, perquè he tingut la sort d’estar molt bé amb tothom, sempre fas concessions, com en qualsevol convivència. Mai no ets tu mai al 100%. Que no és que no deixes de ser tu, però sí que no et treus tot el que duus dins.
Perquè he estat repassant la llista de gent amb la qual has tocat. No soles és molt extensa, és que també és molt diversa! Lluís Llach, Albert Pla, Feliu Ventura, Obrint Pas…
I et deixes Los Inhumanos i la Banda del Capitán Canalla, que va ser un projecte del cantant de Los Inhumanos i on jo hi estava de músic i també d’arranjador i vam fer coses molt boges, com el Bicho Malo Pillé aquell, que era la cançó oficial del primer Gran Hermano. O un disc per al València Club de Futbol quan va guanyant el doblet, o una altre per al Llevant quan va pujar a a primera… Era la Factoria Aguado, el que havia estat el cantant dels Inhumanos. I això també va ser una… Com t’ho diria? Una immersió en el món fosc i tèrbol de la indústria musical espanyola més mediàtica. No només era un tema alimentari, sinó que també hi havia un punt antropològic. Perquè tothom sap de què va això, però quan ho vius des de dins te n’adones que t’havies imaginat el 10%, i mira que el que t’imaginaves ja era fort. Com funciona Madrid, la música a nivells comercials: de poder, farlopa, pasta… sobretot abans, perquè ara ja està morint tota la indústria.
Tot això també és part del meu viatge, perquè jo feia això i a l’hora estava tocant amb Obrint Pas, amb un grup de música africana, amb Feliu, fins i tot am Lluís Llach. Tota l’hora. Una esquizofrènia important.
Açò té molt del «Giròvag» amb el qual titules aquest disc.
Sí, el terme fa referència a uns monjos errants, que de monjos en tenien poc, que es dedicaven a passejar-se, errant, vagant i girant, vivint i de la caritat i sense escriure’s mai a cap norma. La paraula em va quedar clavada al cap quan era molt xicotet, amb vuit o nou anys, llegint una entrevista a de la Quadra-Salcedo, on explicava que, en aquella època, en el passaport hi figurava la professió i ell comentava que en el seu posava: «profesión: giróvago». Em vaig enamorar bojament d’aquesta paraula, se’m va quedar a l’imaginari. I en certa forma, jo he viscut com un giròvag. És una mica un resum de la meua vida.
De fet, al disc se parla molt, de la vida, de la mort…
Moltíssim.
La cançó que has avançat, «Viu», ja va un poc sobre això.
L’he agafada per això. És una cançó que tenia en un calaix i que he recuperat perquè vaig trobar que podia fer-la només amb guitarra i veu i dir el que estic dient em semblava que era la millor primera idea per explicar per on vaig. Perquè musicalment és l’essència de qui soc jo. I literàriament parteix d’una premissa: he nascut, he viscut, i val la pena. Aquesta és la idea del disc i juntament amb Roc Casagran, la vàrem desenvolupar en aquesta cançó.
Això em portava a fer-te la següent pregunta: és un disc un poc autobiogràfic? Perquè tal i com ho expliques, a mi em recorda el «confieso que he vivido» de Pablo Neruda.
Sí, totalment, és un «confieso que he vivido», però no és autobiogràfic. Hi ha detalls de la meua vida, però de lletres noves només n’hi ha tres. Són lletres d’altra gent, poemes, però que transmeten aquesta idea del «confieso que he vivido» i, bé… de la resta de tòpics, el Carpe Diem, Et in Arcadia ego, tot açò que és la presència permanent de que la vida és una i s’ha d’esprémer la vida.
Parlant de les lletres, al disc musiques poemes de Bertolt Brecht, Joan Fuster, Marià Villangómez. Però no hi ha Estellés. Es pot fer un disc en valencià sense Estellés?
Suposo que en el moment vital no m’ho demanava. He llegit moltíssima poesia els dos últims anys. D’Estellés, ho he llegit tot, els deu volums de l’obra completa més el Mural del País Valencià, uns quants milers de pàgines. Però m’he trobat un moment que no m’ho demanava.
La pregunta anava una mica en broma, però és que fa uns anys, en una entrevista amb Oscar Briz, precisament li vaig preguntar pel risc de convertir-nos en un país d’un sol poeta. Un poc, en aquest disc trenques amb açò.
Personalment no he trobat cap poeta que tingui una obra tan completa com Estellés. Que abastisca tots els punts estilístics i vitals. He intentat trobar-lo, però no. Crec que no és gratuït aquest amor a Estellés. El problema és que és un poeta valencià, molt conegut al País Valencià, als Països Catalans, però totalment desconegut a nivell mundial. I si el que va fer, ho haguera fet en anglès es trobaria entre els tres millors poetes de la història. Fuster deia que era el millor poeta en català, però per a mi és el millor poeta de la història del món universal.
Però aço no treu que a voltes tinguem un problema de diversitat.
Això és veritat, però el motiu és obvi, no? Per què tant d’Estellés? Perquè tenim manca de referents. El mateix passa amb l’Ovidi. Per què ens passem la vida reivindicant l’Ovidi? Perquè és un referent i va patir una etapa molt gran d’ostracisme i ara el reivindique si el reivindiques, perquè vols que l’Estellés siga la paella. Que Estellés i Ovidi siguen com la paella o les taronges. I òbviament hi ha una diversitat brutal i gent boníssima i amb el temps es posaran en valor, però ara toca reivindicar l’Estellés i l’Ovidi.
Al disc també apostes per poetes contemporanis. Ja has comentat el Manu Marí, però també Joanjo Garcia o Roc Casagran.
En el meu cas,, tant amb en Roc com el Joanjo, hi ha una relació d’amistat però també cal esmentar el privilegi que suposa poder treballar els textos amb el mateix autor. Salvant les distàncies és el que Lluís Llach va fer amb Martí i Pol. Un treball en conjunt amb el poeta, és un luxe! Pots anar reconduint els versos cap a un altre lloc o canviar una paraula perquè musicalment funcione millor… és una meravella.
Però hi ha una cosa que em sap greu.
Quina?
No musique cap dona. N’he llegit moltes i estic treballant alguns testos, com la poetessa polonesa [Wisława] Szymborska, la Felícia Fuster o altres coetànies meues, però no passa res, perquè Giròvag no és uu disc, és un projecte de vida, i tot anirà eixint al seu temps.
Un projecte de vida?
Sí, a partir d’ara, tot el que faça serà Giròvag, no tinc ganes de fer res més. És com un alter ego o una marca, com li vulgues dir, i a partir d’ací aniré generant continguts. Faré un altre disc, o no, o faré altres cançons, un videoclip, o em tiraré un pet. El pet del Giròvag, saps? No ho sé, però sí que tocarem altres autors i també tinc la idea de poder fer més lletres meues, si tinc la necessitat de contar una història o fer teràpia. Això té molta part de fer teràpia.
