Una vegada hi havia arreu del territori valencià un moment en el qual un esport…, què dic, un esport, era l’esport hegemònic. El més popular. De la gent. Dels pobles, i d’algunes ciutats. Un joc que es jugava als carrers. Amb la seua popular modalitat de llargues i d’altres. Però, també està l’opció de l’altre espai: el trinquet, eixe santuari que ha reviscolat l’escala i corda i el raspall en l’àmbit professional. I d’això parla Trinquets Trencats. En aquest llibre el seu autor fa reflectir la mancança d’«amor propi» dels valencians mitjançant aquests espais com a metàfora. La falta de cura dels valencians als trinquets ho és de moltes més coses de la cultura pròpia. No és la primera vegada que el lletraferit s’instal·la en la temàtica pilotària. Paco Cabanes «el Genovés», l’heroi esportiu dels valencians o Colp a colp, glosses sobre pilota valenciana són dos exemples anteriors d’utilitzar la pilota com pretext per parlar de la vida i la cultura dels valencians. Diari La Veu parla amb Sergi Durbà Cardo (1979, Sagunt), escriptor i docent.
Sergi, què sents ara que ja ha eixit, «Trinquets trencats». Podries compartir una mica més sobre la inspiració darrere d’aquest projecte i com va sorgir la idea?
Estic realment emocionat per aquest projecte. Tot va començar amb la meua col·laboració amb Sarasol en un còmic sobre expressions de pilota per a Edicions 62, Colp a Colp. Després d’aquesta experiència, vaig decidir explorar més a fons el món dels trinquets, que sempre ha captivat la meua atenció. Fa aproximadament un mes, es va publicar el llibre que explora 15 trinquets abandonats i la seua relació amb la pilota, la llengua i la identitat popular.
Quin és el trinquet que més t’ha emocionat visitar? Podries explicar per què aquest trinquet és tan significatiu i alhora frustrant per a tu?
El trinquet de Sagunt (Camp de Morvedre) té un valor simbòlic personal per a mi, i alhora, és frustrant veure com s’ha deteriorat. És especialment decebedor, ja que, tot i ser públic, la impotència per no poder-hi fer res és evident. A més de Sagunt, he visitat altres trinquets com els d’Algemesí (la Ribera Alta), Oliva (la Safor), Rafelcofer (la Safor), la Vilavella (la Plana Baixa) i el Villar (Serrans), entre altres. Cadascun d’ells m’ha impactat, i molts propietaris o gestors s’han sentit impotents, fins i tot arribant a plorar, davant la pèrdua de la vida i la identitat que aquests trinquets representaven i la seua història.
Parles de la decadència dels trinquets com un reflex de processos socials més amplis, com els canvis en la societat. Com veus la relació entre els trinquets i aquests canvis socials?
La decadència dels trinquets està íntimament relacionada amb els canvis socials, especialment amb el progrés que ha portat a diverses transformacions i, en alguns casos, a la desaparició de la identitat i l’essència dels trinquets. Els trinquets es veuen afectats per diferents processos, com la proliferació de cases d’apostes i altres alternatives d’oci que competeixen amb aquesta tradició. Abans els trinquets estaven al centre del poble. Però, ara han quedat relegats als afores, o zones industrials i s’elimina així eixa unió entre esport i poble.
Creus que hi ha una manca d’amor propi dels valencians cap a les seues pròpies tradicions i identitat, especialment en relació amb la pilota?
Sí, tinc la percepció una certa manca d’amor propi dels valencians envers les seues pròpies tradicions, incloent-hi la pilota. Malgrat la promoció i els recursos econòmics, hi ha una desconnexió general de la gent. Veig una indiferència i desconeixement envers un patrimoni cultural com la pilota, i això en dificulta la promoció.
En relació amb la situació actual de la pilota al País Valencià, com veus el camí cap a la seua revitalització i com es podrien superar els desafiaments?
És un repte complex retornar la popularitat de la pilota al País Valencià. Considere que cal tornar a posar la força del poble al centre d’aquesta tradició, tot i que això pot ser complicat enmig de la indiferència i el desconeixement actuals. Crear consciència i impulsar la pilota com a part integral de la identitat valenciana requereix esforços col·lectius i iniciatives que vagen més enllà de les subvencions públiques, buscant inversions privades, espònsors i publicitat.
Has visitat diversos trinquets abandonats. Podries compartir alguna anècdota interessant d’alguna d’aquestes visites que haja deixat una empremta en tu?
Cada trinquet té la seua pròpia història i anècdotes fascinants. El que m’ha causat més impacte va ser el de Rafelcofer, situat a prop de l’A7. Vaig entrar-hi i, gràcies a Vicent Malonda d’Oliva, que és família del mític jugador de Pilota Malonda, vaig descobrir un lloc espectacular construït durant la Guerra Civil amb gran sacrifici. Cada trinquet té la seua pròpia història, com ara la figura dins del trinquet d’Algemesí o la pedra dins del trinquet de la Vilavella.
Supose que està assabentat de la relació entre la Fundació i la Federació.
Les disputes que tenen uns i altres m’interessen poc. El que vull jo és que es veja la situació en què estan els trinquets. És un poc el que dic en el pròleg. Espere que nosaltres tornem a centrar-nos en les mancances que tenim, com va fer Fuster a Nosaltres els valencians.
Has escrit sobre la pilota en diversos formats, incloent-hi contes, dietaris i ara en llibre. Quina és la teua motivació principal i com veus el paper de la literatura en la preservació de les tradicions?
La meua motivació principal és la passió i la felicitat que em produeix escriure, i en particular sobre la pilota. No estic preocupat per les vendes, sinó per compartir aquesta passió amb els lectors. Escric no només sobre la pilota sinó també sobre altres aspectes de la cultura valenciana. Veig la literatura com una ferramenta per explorar i preservar les nostres tradicions, cròniques i històries que, amb el temps, poden ajudar a mantenir viva la riquesa cultural. Vaig escriure aquest llibre amb l’esperança que alguns dels trinquets reflectits puguen revertir la seua situació d’abandonament quan fora publicat el llibre. Però no ha estat així, continuen igual. O pitjor.
Com es planteja el seu futur literari, quins altres projectes té en marxa?
Sempre estic traginant alguna cosa. Estic posant-me a escriure contes. Molts altres contes, dietaris sobre costums valencians. Això no ha parat mai. Es podria dir, si tira endavant, un llibre de dietaris. M’agradaria que això, que la crònica, la Partida que feia el Levante sobre la partida del dissabte, com ha evolucionat el barri de Pelai i la ciutat de València amb l’excusa. Quan puc escric. Jo no soc ningú, simplement m’agrada escriure sobre les coses que veig.
